diumenge, 29 de gener de 2012

J. V. Foix segons Pere Gimferrer

Tal dia com avui, fa vint-i-cinc anys, va morir J. V. Foix, l’homenot de Sarrià. Recordar-lo és una manera de mantenir viu el seu llegat; per això em sumo a l’homenatge que li ret la catosfera. I ho faig recordant un llibre de Pere Gimferrer, de títol La poesia de J. V. Foix, a càrrec d’Edicions 62, la primera edició del qual data del 1974. Em plau reproduir dos fragments de la conclusió, que conté paraules inspirades i em sembla que justes. Heus-los ací:

“Testimoniatge, per emprar l’expressió ferrateriana, de la crisi de la idea de personalitat que caracteritza els temps moderns, l’obra poètica de J. V. Foix s’inicià amb una successió movible i intercanviable de figuracions i escamoteigs que n’eren la metàfora. Davant un món hostil, el poeta expressava el dubte de la pròpia identitat; davant una realitat en constant transmutació, feia palesos els trànsits i la intercomunicació del món mental i el món figuratiu, del real i l’ideal, del somni i la vetlla; imatges, al capdavall, d’una altra mobilitat, la d’un ésser que es disgrega i es multiplica.

[...] En la seva maduresa, l’obra foixiana ha tingut tres grans temes: la condició del poeta, les vicissituds històriques del seu país i la postulació de la transcendència i de l’absolut, del monisme que enclou i ultrapassa la dispersió. Un do verbal inigualable és el vehicle d’aquesta multiplicitat fidel a un nucli essencial; proteic, Foix és alhora un March o un Cavalcanti i un avantguardista extrem. ¿Hi havia cap altra manera de reflectir les mutacions que signen els temps que ha viscut el poeta?

Si la cristal·lització persistent de motius és un tret de Foix, ho és també la diversitat de maneres sense trair la inabatible unitat; semblant en això a un Picasso o un Stravinsky, fa pensar entre els artistes de la seva generació abans que res en Miró pel seu do de fidelitat al permanent des del centre mateix de l’exploració. Solar, avial, l’obra de Foix és també abismàtica i extrema; regida pels processos onírics, s’adiu com poques amb el real més immediat –que Foix anomena «el real poètic».”

2 comentaris:

Quadern de mots ha dit...

Tenim el mateix llibre damunt la taula, jo, n’he tret un altre trosset.

Joan Calsapeu ha dit...

Aquest volum de Gimferrer va ser durant molts anys un dels llibres de referència sobre Foix. Ara es deu haver fet vell, el llibret... però continua sent un bon pòrtic per entrar en matèria.

Ara, llegir Foix sempre és millor que llegir sobre Foix. Tornar al "Diari 1918" continua sent un plaer inenarrable. ¿Te'n recordes d'"Aquest matí"?, la prosa sobre una noia trastocada que li diu a sa mare que s'ha perdut de vista?: "M'he vist com arrencava a córrer fins a desaparèixer per la Baixada de l'Estació. M'he perdut de vista, mare. Aviseu els qui caldrà, que no sé pas on és." És allò de la identitat personal que passa avall, expressat magistralment.

Salutacions.