dijous, 5 de gener de 2012

Poemes de la resistència chicana

Just fa un mes que ha arribat a les llibreries un llibre singular, Poemes de la resistència chicana, de Nephtalí de León, traduït al català per Carme Manuel, professora de literatura nord-americana a la Universitat de València, i publicat per l’editorial Germania en la col·lecció Plaerdemavida.

El poemari és insòlit per tots costats: ho és la traductora, ho és l’autor i ho és allò que mostren els poemes. Carme Manuel té la capacitat de fer llum en els marges de la literatura anglosaxona, de fer visibles mons literaris que bateguen enllà del cànon (com la literatura gal·lesa, l’afroamericana o la xicana), explicar-los, ubicar-los i fer-los comprensibles. La professora valenciana se’ns ha fet imprescindible.

L’autor és un outsider. Nascut a Laredo (Texas) el 1945, Nephtalí de León és poeta, escriptor, autodidacte, vagabund, treballador del camp, xicano, però sobretot un activista radical “compromès –diu la traductora– amb cor i ànima amb l’alliberament de les terres ancestrals ocupades del seu poble, perquè, per a ell, parlar de l’estètica chicana porta irremeiablement a parlar de política”.

La poesia de De León és una expressió de la consciència xicana i també una forma de lluita, és un clam de justícia i d’igualtat, una veu-crit que vol fer audible i visible un poble que ho ha perdut tot i que vol existir amb dignitat. “El sentiment que existim com a poble sense llengua –diu de León–, sense cultura, sense bandera i sense un país que puguem anomenar nostre, és desolador. Ens trobem perseguits per un país que ens ocupa, els Estats Units, i abandonats per aquell del qual procedeixen les nostres arrels, Mèxic. Som un poble sense llar, govern ni ningú que ens representi ni ens defensi”.

Els protagonistes dels poemes són els xicans (ço és, els mexicans que viuen als Estats Units, que s’expressen en castellà i en anglès sovint entremesclats i empedrats de mots indígenes i de gergues: “esa ruca anda tirando garra” vol dir ‘aquella noia va ben vestida’). I el territori de la seva poesia és Atzlan, les terres mexicanes que el 1848 van passar als Estats Units, i també el nord-oest de l'actual Mèxic. “Som els palestins de les Amèriques i no tenim nació. Necessitem tenir la nostra pròpia nació”, deia fa poc De León.

Bona part dels poemes del recull estan inspirats en la llei d’Arizona SB 1070 de 2010, una llei que penalitza la immigració dita il·legal i considera sospitosos de crims tots aquells que pel seu aspecte físic puguin semblar immigrants. De León respon a la llei de l’odi amb versos de to maragallià (“Amèrica, Amèrica, escoltes la campana que toca a morts?”) i amb altres de més combatius (“ei, no tires la tovallola, Raza! / aquesta és casa nostra / hem estat colonitzats / cinc-cents anys / totes les seves lleis pendejas / són un sentir ploure!”).

De León troba que, si de cas, els “immigrants il·legals” són ells, els qui desembarcaren del Mayflower i els qui van venir darrere d’ells i s’apoderaren a sang i foc d’una terra que no és seva. I són ara aquests, els “euro-il·legals”, els qui veuen amb pànic com l’Amèrica del Nord recupera el rostre indígena que sempre va tenir i reaccionen amb agressivitat.                                        


(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme el 5/1/2012)

PS: Si voleu fer un tast de la poesia de De León traduïda al català, aquí teniu la Margarida Castellano recitant Ombra en la presentació que es va fer del llibre a València: