dijous, 26 de gener de 2012

Fer la cancaneta (i la travanqueta)



M’hi vaig trobar ahir. Un company i jo vam arribar a les portes de la feina, la reixa era tancada i per fer cagarel·la vaig dir: “¿Fem... això i saltem dins?”, tot fent trunyella amb els dits de les mans i abaixant-les a manera d’estrep. No em venia a la memòria com es diu això. Sabia que de nen teníem una manera de dir-ho, però no em sortia. Un cop dins –no va caldre saltar–, en Miquel Colomer, que és un savi almogàver, em va dir la solució: fer la cancaneta.

Justa la fusta! De petit, a Llavaneres, ho dèiem talment així –en canvi el meu company de cuites, que és de Badalona, no ho havia sentit mai. També se’n deia fer la cadireta –forma, aquesta, que deu ser la més estesa. I fer escaleta, i fer esqueneta. Així mateix hi ha les formes fer canca i fer canqueta, que són a la base –esclar– de la cancaneta.

Hi ha paraules i expressions que sento de nou, o em vénen al cap, després de molts anys sense oir-les, i em transporten a la infantesa. Aquesta n’és una. Fer la cancaneta és una manera de dir que du incorporada la banda sonora de la cridòria i les rialles del pati de l’escola. ¿Com en deuen dir, ara? Si és que ho diuen d’alguna manera...

Em passa el mateix amb la travanqueta, una paraula que no apareix a cap diccionari català ni castellà –que jo sàpiga– i que vol dir ‘traveta’. Quan era petit i volia fer-li la punyeta a algú, li feia la travanqueta i per un general anava de morros en terra. De vegades m’ho feien a mi. Com que ho fèiem de per riure, no ens enfadàvem. ¿Què fa una paraula tan bella –que se sentia a Catalunya, i a Espanya (segons sembla) no– passant fred fora dels diccionaris?  

5 comentaris:

Anònim ha dit...

"Canteula". Que vindria a ser "cantamanyanes". A casa sempre l'he sentida, però no l'he trobada mai en cap diccionari. Diuen que és pròpia de Sabadell. Algú l'ha sentida, algú la coneix?

miquel ha dit...

Jo crec que en deia fer l'escaleta. En el meu cas, per fer la cadireta es necessitaven dues persones: una agafava amb la mà la part superior de l'avantbraç de l'altra i l'altra feia el mateix amb l'altre avantbraç, de manera que quedava un seient on podia acomodar-se una tercera persona.

Feia temps que m'havien desaparegut aquestes paraules.

Quadern de mots ha dit...

Fer la traveta o la travanqueta ho deia amb el sentit de posar el peu al davant d’algú i fer-lo caure a terra. Fer l’escaleta i la cadireta jo ho feia servir com diu en Miquel. En canvi, cancaneta no l’he sentida mai.
I sí, sempre anaven acompanyades de “la banda sonora de la cridòria i les rialles”. Quins records!!

Joan Calsapeu ha dit...

Miquel i Quadern de mots, ara que ho dieu, estic d'acord que "fer la cadireta" no pot ser sinònim (com l'hi fan Joana Raspall i Joan Martí al Diccionari de locucions) de "fer la canca". En Miquel descriu molt bé què és fer la cadireta.

Per cert, que això de la cadireta té una variant per a les caganius: quan subjectem una nena petita, agafant-la alhora per l'esquena i per sota les cames, perquè faci un pipí sense mullar-se les calces, d'això se'n diu "fer la cadireta de la reina".

Salutacions!

Montmi ha dit...

A casa - no m'atreveixo a dir a la meva ciutat, no ho recordo - fèiem servir l'expressió "fer la cancaneta" com a sinònim de "fer la traveta" o la "travanqueta". Suposo que devia venir de la posició de les cames per ajudar a pujar a algú.