dimecres, 21 de març del 2012

Adéu, Blogger



Ja deveu saber que Blogger, l’empresa propietària del domini blogspot.com, ha posat la cua “.es” o “.fr” a l’adreça del blog de tots els catalans que fèiem la viu-viu en aquest entorn (i que som una bona part de la blogosfera catalana). Blogger ens ha fet el blog espanyol (o francès) sense demanar-nos si el canvi ens està bé. Me n’he queixat –el canvi no m’està bé–, he deixat passar uns quants dies i Blogger no ha fet anques enrere. Per tant, me’n vaig. Adéu, Blogger.

Si Blogger em demanés d’incorporar la cua “.it”, “.cor” o “.tun” a l’adreça del blog, no hi tindria inconvenient. Però per “.es” no hi passo. Perquè és l’adreça de l’enemic, és la firma de l’estat que em vol tot el mal del món i que mira d’esborrar-me, literalment, del mapa. Blogger hauria de saber que la llufa que ens penja és inacceptable per a un català autocentrat. Ja s’ho faran. Migro a wordpress.com, que és on em trobareu d’ara endavant. Vet aquí la nova adreça d’Ucronies:

diumenge, 18 de març del 2012

Etnopoètica: els retrucs



L’etnopoètica, segons Heda Jason (1977), és la ciència que estudia l’art verbal, la branca del folklore que investiga les manifestacions de base verbal que produeix la gent. El terme és més o menys equivalent als de literatura popular, tradicional o oral. Carme Oriol (2002) distingeix els gèneres etnopoètics següents: rondalles, mites, llegendes, relats sobre experiències reals, acudits, refranys, endevinalles, enigmes, entrebancallengües, xibolets, mimologismes, cançons; i els gèneres etnopoètics no orals: folklore de fotocòpia, dedicatòries, grafits i folklore on line. Hi trobo a faltar els retrucs.


Els retrucs els ha estudiat amb deteniment la professora Caterina Valriu, que fa part del Grup d’Estudis d’Etnopoètica de les Illes Balears (GREIB). Breu: els retrucs són les respostes folkloritzades amb què els adults eludien les preguntes inconvenients o inoportunes dels infants; uns estirabots que contenen dos recursos habituals en la poesia popular: l’absurd i la rima. “L'absurd –diu Valriu– proporcionava imatges singulars i colpidores i donava a la resposta un to de joc, sovint amb pinzellades d'escatologia. La rima contribuïa a la fixació de la resposta i a donar-li gràcia, vivor i expressivitat.”


Els retrucs són en via de desaparició. Però n’hi ha que em són del tot familiars i que transmeto a les meves filles amb naturalitat, com ara aquests:

–Què dius?
–Miranius.
–Què deies?
–Miraneies, digue-li a ton pare que t’estiri les orelles.

–Ai!
–Cebes amb tall.

–Què passa?
–El carro de la bassa [o un burro per la plaça]

–Tinc gana.
–Menja’t una cama.

–Tinc set.
–Pixa i beu a galet.

–Què hem de fer?
–Vendre la casa i anar a lloguer.

–Què farem?
–Mala cara quan morirem.

–Vint i vint?
–Quaranta.
–Quan ton pare pixa
ta mare canta.

Després hi ha els que no conec. Però aprendre’ls és molt fàcil, i incorporar-los a la quotidianitat, també. En aquest article de la Valriu he après aquests, i me’ls quedo, hala:

–Hala!
–Cuixa, que té més popa.

–Què has dit?
–Que en trobar una merda clara
hi fiquis la carabassa,
i en trobar una merda espessa
hi fiquis la cabeça.

–D’on véns?
–De collir fems.

–On vas?
–A besar el cul a l’ase.

–Què hi ha per dinar?
–Barbassos.
–Què són barbassos?
–Cagarros com els braços.

–Què hi ha per sopar?
–Un pas de congrets.
–Què és un pas de congrets?
–Quatre bufes i dos pets.

–Fes via!
–La via ja és feta i el tren hi corre.

–Tenc fred!
–Idò estreny el culet.

I també hi ha les divertidíssimes preguntes-parany, útils per fer somriure la gent si la veieu cloc-piu o hi ha cares llargues:

–Véns?
–A on?
–A Son Caga-Ramon.
Tu menjaràs merda i jo colom;
tu quedaràs penjat
i jo me’n ‘niré pel món.

–Saps qui és mort?
–En Canals.
–I qui és en Canals?
–Aquell que en el cul hi té queixals.

–Digues “no”.
–No!
–Menja merda amb un canó!

–Digues “sí”.
–Sí.
–Menja merda amb un bací!

–Vols un confit?
–Sí.
–Doncs xupa’t el dit!

Caterina Valriu diu que hem de servar la memòria d’aquests materials. Jo aspiro a més: vull mantenir-los vius, fer-los créixer i crear-ne de nous. Digueu-me il·lús i mengeu-vos un lluç. A mi em sembla que els retrucs són empàtics, promouen la identificació amb el català, generen lligams afectius, són una font de joc i de plaer i faciliten la incorporació de nous parlants a la llengua.






dissabte, 17 de març del 2012

El PP balear, campió en cohesió social



Tots els països normals fan immersió lingüística i ningú els mortifica. A diferència de nosaltres, que mirem de fer-ne i ens hem de passar el dia justificant-nos. I, dins el paquet de justificacions, n’hi ha una que no ens descuidem mai de dir: la cohesió social. No diem cap mentida: el català és una eina de cohesió social, i tant que sí. El que passa és que el castellà, si es vol, també ho és –i de quina manera.

El PP balear ho ha demostrat. ¿Que a les illes hi ha un fum de llengües? Ui, descohesió. ¿Que n’hi ha dues d’oficials? Ui, descohesió. ¿Solució sincràtica? Fes com si n’hi hagués una de sola, i que aquesta sigui la llengua oficial. La recepta és correcta. ¿Vols cohesió social? Elimina el català. ¿Vols igualtat d’oportunitats? Espanyol llengua única (i l’anglès, esclar, per gestionar el turisme). La llengua que ens uneix serà l’espanyol. La llengua que tothom entén, parla, llegeix i escriu. La llengua nacional. Un poble unit per una llengua. Cohesió social.

Em direu que la cohesió va més enllà de la llengua. És vera. I en aquest més enllà el PP balear també és el campió. Mireu els pobles amb alcaldes del PP de tota la vida: si més no entre els naturals, no hi ha atur. Tu em dónes el vot i jo et dono feina. Cohesió social.

A més, el solidíssim projecte cohesionador del PP està avalat per la història. Vejam. ¿Quin és el referent històric del PP? El franquisme. ¿Quin és el període de màxima cohesió social que han viscut les illes Balears i Pitiüses (i la resta de l’Estat espanyol) al segle XX? L'era 1939-1975. Vaja, que potser que ens ho pensem dues vegades abans de donar lliçons de cohesió social. Ells en saben més que nosaltres. Ens donen deu voltes.

divendres, 16 de març del 2012

Un moment Cheever

La bona literatura té episodis d’intensitat inusual. Connexions inesperades no pas amb cap veritat oculta, sinó amb veritats que no han trobat la manera de dir-se, amb els topants desemparaulats del món. Xucladors en què l’univers s’encongeix, atrapa un tros de condició humana i el condensa. Són els «moments» que il·luminen una obra; epifanies breus, rares, en el decurs de les quals la literatura és superior a la vida. Hi ha els «moments Auster», els «moments Roth», els «moments Vonnegut». I els «moments Cheever». Aquest n’és un:

“–¿Per què plores?
–¿Per què ploro? ¿Per què ploro? –va preguntar ella amb impaciència–. Ploro perquè he vist una dona gran donant-li una plantofada a un nen a la Tercera Avinguda. Anava beguda. No m’ho puc treure del cap. –Va estirar l’edredó dels peus del llit i va anar amb ell cap a la porta.– Ploro perquè el meu pare va morir quan jo tenia dotze anys i la meva mare es va casar amb un home que jo odiava o que em pensava que odiava. Ploro perquè fa vint anys vaig haver d’anar a una festa amb un vestit lleig, de segona mà, i no m’ho vaig passar gens bé. Ploro per alguna crueltat que no recordo. Ploro perquè estic cansada, perquè estic cansada i perquè no puc dormir. –Vaig sentir com s’instal·lava al sofà i llavors es va fer el silenci.”

(John Cheever, “Temps de divorci”, dins Contes, Proa, La butxaca, trad. Jordi Martín, Barcelona, 2009 [p. 187].)

dijous, 15 de març del 2012

Unió Democràtica de Catalunya i jo



Aquesta setmana s’ha sabut l’indult que el govern espanyol ha concedit a l’exsecretari general del Departament de Treball, Josep Maria Servitge (condemnat a quatre anys i mig de presó), i a l’empresari que hi estava conxorxat, Víctor Manuel Lorenzo Acuña, tots dos d’Unió Democràtica de Catalunya. Salvador Cot en parlava abans-d’ahir.

A mi, ves per on, aquest cas m’ha encès la memòria. Això era a la primeria dels anys noranta. Jo curtejava de feina i, no sé com, em van oferir d’ensenyar català, durant quatre mesos, en un curs de formació ocupacional que es feia a Mataró. El Departament de Treball delegava en una empresa la feina de buscar els professors i organitzar el curs. La Generalitat pagava a l’empresa i aquesta ens pagava a nosaltres. Aquests eren els tractes. D’aquella, el conseller de Treball de la Generalitat era d’Unió Democràtica.

El curs va tirar endavant; vaig treballar-hi quatre mesos. I, encabat, l’empresa es va fondre sense deixar rastre. No vaig cobrar, i els meus companys tampoc. Ens havien afaitat. Vaig anar a reclamar al Departament de Treball. Em digueren que ells havien complert, que havien pagat el que tocava a qui pertocava, i que si teníem cap problema amb l’empresa de marres, era el nostre problema i la Generalitat se’n rentava les mans.

Fer tractes amb les empreses d’Unió Democràtica és així de bonic. No, no estic ressentit. Però aquestes coses no s’obliden. Ara, la notícia de l’última martingala –i de l’indult– no fa sinó confirmar la impressió que sempre he tingut d’Unió Democràtica. 

dilluns, 12 de març del 2012

La malaltia de l'islam



L’11 de setembre del 2001 dos avions van destruir les torres bessones de Nova York, i un altre va ensorrar una ala del Pentàgon. Just després, entre octubre i desembre del mateix any, Abdelwahab Meddeb va fer un intent d’explicar i explicar-se el perquè. Per què s’havia arribat aquí. Per què havia passat això. Va escriure, i el resultat fou La Maladie de l’islam (Editions du Seuil, 2002).

Que és un llibre important. Han hagut de passar deu anys per veure’l traduït al català. ¿Per què tant de temps? ¿Que ens fa por incomodar els nostres veïns de religió musulmana? Si ho tenim tan bo de fer descordar-nos la llengua tocant al Vaticà i les seves franquícies, ¿per què ens l’hem de mossegar en relació amb l’islam? Sobretot amb una mena d’islam. Esborronar-nos davant l’integrisme sense mirar de comprendre és una pura estupidesa.

Per això hem d’agrair a Arnau Pons, que dirigeix la col·lecció Traus (dins Lleonard Muntaner Editor), la decisió de publicar el llibre en català; i a la poeta Anna Montero l’esforç de traduir-lo. Una obra així l’havia de fer algú com Meddeb, que és escriptor, poeta i traductor, ciutadà francès d’origen tunisià i un bon coneixedor de l’islam (des del 1997 dirigeix el programa setmanal Cultures de l’islam, a Radio-France).


Meddeb poua en el passat i admira un islam culte, complex i tolerant, amable i hedonista, amant del cos i de la bellesa, amic de la ciència i de les arts. És l’islam d'Ibn Arabí, dels filòsofs i dels poetes, dels matemàtics i de Les mil i una nits. L'islam que, diu Meddeb, "va arribar gairebé al llindar de Descartes, Kepler, Copèrnic i Galileu".


L'autor escarbota el passat més recent i constata l’imparable creixement d’un islam sectari, estret, xenòfob, dogmàtic, punitiu, estult, amnèsic de la seva pròpia cultura i negador de la seva tradició. És el wahabisme, que es cou a foc lent a la península aràbiga i esdevé la religió oficial del naixent estat saudita. És la mare dels ous, o l’ou de la serp si voleu.

El wahabisme va ser fundat al segle XVIII per Mohàmmed Ibn Abd al-Wahab. És un corrent ideològic que preconitza un islam censor i bel·licós, invasor de la política, intolerant i beat, ressentit, depredador dels drets humans, impugnador de la democràcia, estret, simplista, coercitiu i taujà. És la penosa perversió que ha patit l’islam i que ha infantat l’integrisme. Ossama Bin Laden (“el wahabita del wahabita”), els talibans, el tenebrós GIA algerià i després Al Qaida han begut d’aquesta font. I molts altres que diuen fer-se lluny de l’integrisme també n’estan empeltats. És la malaltia de l’islam. És a tot arreu, com una pandèmia. Les primaveres àrabs li han pres protagonisme, però el mal està intacte.

diumenge, 11 de març del 2012

Com un vidre esmús



Vidres esparsos que la mar un dia va engolir i ara vomita; bocins esmussos i entelats deixats en el sorrall. Vidres mineralitzats i picats de sal, cossos del país de les conquilles. Vidres que no tallen, que si els trepitges no fan mal. Fragments d’ampolles que són l’ombra esvaïda del color que varen ser. Formes de l’erosió, ocells que demanen mans que els acullin. Vidres glaçats que tenen fred i sedegen la carícia del sol. Quincalla, gemmes de fantasia que ja no enganyen ningú. I una manera més serena d’encaixar, això també.

Com més va, més ens hi assemblem.

dissabte, 10 de març del 2012

Rebordonit



Si no collono una mica el respectable, no sóc feliç. L’altre dia vaig envestir en Mario Pujol, que ensenya castellà al nostre institut, amb aquesta facècia:

“Llavanerenc escardalenc,
que no menges palla ni fenc,
sinó viandes bones
que robes a les dones.”

S'ho va agafar bé tothom té molta paciència amb mi. Uns dies després en Mario s’hi va tornar i em va penjar aquest floc:

“Llavanerenc rebordonit,
que del poble has fugit
i et fas el valent
perquè vius amb molta gent,
ja ho veuràs
que amb la cua entre cames tornaràs.”

Deixant de banda la superioritat indiscutible de la meva quarteta, el fet és que l’adjectiu rebordonit em va encendre el ble. Mentre movíem conversa sobre això, en Toni Curto, que és el director del temple i tortosí per més senyes, i ostenta un cervell científic per bé que també humanístic, hi va ficar cullerada. Deia en Toni que rebordonit significa ‘bord o tingut per bord’, i que rebordonir-se vol dir ‘abandonar els estudis començats, sobretot un estudiant de capellà’.

En Mario i jo teníem idea del primer significat, però no del segon –és clar: és una accepció tortosina–, i també ens sonava que l’adjectiu escau a les plantes migrades, que han tingut una creixença insuficient. Evacuada consulta de tot plegat, resulta que tenim raó tots. Rebordonit significa això que s’ha dit i més, perquè és una paraula de gran ufana semàntica (i coneguda arreu del domini lingüístic). Aplicada a una persona, té el sentit pejoratiu de ‘bord, trapella, a qui li agrada fotre i eixir de polleguera la gent’. La definició és d’en Josep Lluís, que mantenia l’estupend blog Saps què vull dir-te? i conta millor que jo l’abast semàntic de rebordonit. I és clar que en Mario, en els versos lamentables que em va endreçar, l’usava en aquest sentit.

divendres, 9 de març del 2012

Africanització del pressupost



Conferència, aquest vespre, d’Alfons López Tena a Can Palauet, a Mataró. El tema, els pressupostos de l’Estat propi. La sala, plena com un ou. El diputat de SI, clar i net, tot grana i fora boll. Es nota que López Tena gaudeix dient el nom de les coses: esbandeix els eufemismes, esquinça els subterfugis, aboleix la retòrica, diu la nua realitat i a més la quantifica. Això és salut.

López Tena n’ha amollades dues que m’han semblat molt gràfiques i que m’abelleix compartir amb vosaltres. En primer lloc, el concepte –agudíssim– d’africanització del pressupost. En els pressupostos d’enguany de la Generalitat de dalt, el pagament d’interessos és la tercera partida més grossa després de la de Sanitat i la d’Ensenyament, i creix a velocitat exponencial. Cosa que ens acosta a la situació dramàtica de molts països africans, en els quals tot el pressupost de l’Estat va destinat al pagament dels interessos que ha generat el deute extern, i que per tant no tenen diners per fer cap inversió pública ni capacitat d’emmanllevar més diners. Col·lapse. Fallida. Ruïna. La Catalunya espanyola es precipita per aquest pendís.

L’altra tirada toca el pacte fiscal. En el món hi ha uns dos-cents estats i sis mil entitats subestatals (govens regionals amb poques o moltes competències). Doncs bé, garbellades aquestes entitats, només n’hi ha cinc que tenen potestat sobre els impostos que paga la seva població: la Comunitat Autònoma Basca, Navarra, Hong-kong, Cancun i Groenlàndia. Conclusió: les possibilitats de gestionar els propis impostos són del 100% si es té un Estat propi, i del 0,00000…% si no se’n té. Doncs això. La gràcia de quantificar les coses.

dimecres, 7 de març del 2012

El meu veí



Posem que es diu Ahmed. Era el meu veí. El seu currículum recent és bo de resumir. Deu anys enrere va arribar del Marroc amb dona i filles, va fer cap a Mataró i es va posar a viure dels serveis socials i de la dona. Ella era feinera, ell no. Treballar no entrava en els seus plans; estudiar tampoc. Inspirat sens dubte per una remota filosofia oriental, es va dedicar a fluir. Fins que la dona es va atipar de mantenir un dropo i el va engegar.

Llavors Ahmed es va buscar una altra dona. Va enllepolir una senyora granada, vint anys més gran que ell, i es va posar a viure a ca seva; a canvi del plat a taula i d’una assignació setmanal, li escalfava el llit (ell a ella). I vinga fluir, que el temps fa temps i viure engreixa. Fins que ella també es va cansar de mantenir un gallòfol i el va fer fora. Ara Ahmed menja i dorm en un centre d’acollida d’indigents, i no sé si fa comptes trobar una altra dona que el mantingui. Potser està desenganyat. Jo ho estaria.

El més trist de tot és que Ahmed no ha aprofitat aquesta dècada prodigiosa per formar-se. Podia haver estudiat català, o anglès, i no ho ha fet. Es podia haver tret dues carreres, però li feia mandra. S’ha estimat més gratar-se la panxa, viure del “qüento” i qui dia passa any empeny. Ara és un ni-ni de quaranta-dos anys. Llàstima.


No vull inflar butllofes. Ahmed vingué del Marroc, però n’hi ha que són com ell i vénen de Mollerussa, de Porto o de Venècia. ¿Sabeu què m’inquieta? Que tothom diu que té un veí com ell, i si no el tenen se l’inventen, i en el seu magí els Ahmeds es multipliquen i després voten el que voten. Jo agraeixo a la vida haver compartit replà, durant un parell d’anys, amb aquest entranyable acròbata de la vida.

dimarts, 6 de març del 2012

Viure i no deixar viure

El ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, opina que el coneixement de la llengua catalana no ha de ser un requisit, sinó un mèrit, per als jutges i fiscals que treballen a Catalunya. No m’estranya: és una opinió compartida per la majoria immensa dels connacionals del senyor Ruiz Gallardón. Nihil novum sub solem.

Només que cansa sentir tantes vegades la mateixa lletra. És la cançó de l’enfadós. Ja ho sabem, que els espanyols tenen una concepció jeràrquica de les llengües, en virtut de la qual se senten obligats a fer el feix damunt el català. Viu i no deixis viure, diu el sant i senya del supremacisme lingüístic espanyol, així el del PP com el del PSOE.

El que sobta és la poca coherència del racisme lingüístic espanyol. Perquè si la cosa va de jerarquies i l’espanyol està per sobre del català, és necessari observar que l’anglès està per sobre de l’espanyol. Raó per la qual l’anglès, a les terres de parla castellana, ha ser el requisit, i el castellà, un mèrit. Ah, ¿que no va així, això? És clar: Viu i no deixis viure.

dilluns, 5 de març del 2012

Recuperem 'Portugal literari', d'Ignasi Ribera i Rovira




El 1912 Ignasi Ribera i Rovira va publicar Portugal literari, un llibre (en dos volums) que recollia les seves conferències a l’Ateneu sobre la literatura portuguesa. Se’n van editar cinquanta exemplars a la Biblioteca Popular de L’Avenç, els quals –és clar– són introbables. Ignasi Ribera i Rovira va ser el primer gran difusor de la cultura catalana a Portugal i de la portuguesa a casa nostra. A Lisboa va crear el primer casal català i les classes de català a la Sociedade de Geografia, mentre que a Barcelona aconseguí fer el mateix amb el portuguès.

Ara, un projecte de Verkami impulsat per l'escriptor i crític literari Sebastià Bennàssar, el professor Josep Pich (UPF) i Mariona Lloret busca de reeditar aquesta joia bibliogràfica, dins la col·lecció Lusitània de la nova editorial NE, en la qual es publicaran coses relacionades amb Portugal i el món atlàntic. Queden tres setmanes per aportar els diners necessaris. La idea és fer una edició de cinc-cents exemplars en paper. Si ho fem possible, serem més feliços i més rics. Serem una mica més a prop de Portugal, i més a prop, també, de nosaltres mateixos. Bennàssar ho explica aquí, de Lisboa estant.

diumenge, 4 de març del 2012

L'occità i l'Estat català



Déu n’hi do el mullader que ha fet l’Eduard Voltas amb el seu article a l’Ara, “En castellà també, sisplau”. És un debat que cal fer i algú l’havia d'encetar. Servidor estic força d’acord amb la música de l’article i amb bona part de la lletra, però no amb la que postula assumir el castellà com a “cosa pròpia” (eufemisme de llengua pròpia) i fer-lo oficial en l’Estat català que s’acosta. Més que res perquè, si fèiem això, el català deixaria de ser la llengua de referència i ja no caldria incorporar-s’hi. I això, en una societat d'al·luvió com la nostra, és la mort. 

Vaja, que no és bona idea. I que no cal. Els catalans de llengua castellana i d’identitat espanyola podran continuar sent allò que són (afegint-hi el català), i nedar dins la seva cultura, en un estat català que ensenyarà la llengua castellana a les escoles i la considerarà un actiu fenomenal al qual no renunciarà pas. El castellà farà part del paisatge del país: hi continuarà havent cinema i teatre en castellà, i jovenots que faran música en aquesta llengua. I en gaudirem tots.

Però ¿i l’occità? ¿Ha de ser realment oficial a tot Catalunya? ¿Ho és ara de debò? A mi em sembla que no. Si ho hagués de decidir jo, posaria que l’única llengua oficial de la Val d’Aran és l’occità. El que passa és que això pertoca decidir-ho als aranesos, i si ells s’estimen més tenir dues, tres o quatre llengües oficials, jo no tindré res a dir-hi.

El que queda de l’Estatut diu que l’occità és oficial arreu de Catalunya. Però això només és veritat a mitges, perquè un ciutadà pot presentar una sol·licitud en occità davant l’Ajuntament de Reus i serà vàlida, però els funcionaris de l’Ajuntament de Reus no han d’acreditar coneixements d’occità per obtenir la plaça que ocupen. A mi això m’està i m’estarà molt bé.  Només que aquest estatus no és el d’una llengua oficial. 

dissabte, 3 de març del 2012

Posem que Déu



Posem que Déu existeix. ¿Què en traiem de resar-li? Consol. El consol és una de les necessitats humanes més profundes; neix del dolor d’existir i de la por de morir, i és amic de la bondat. Ho justifica quasi tot, l’engany per exemple.

Posem que Déu no existeix. ¿Què en traiem de resar-li? Poesia –que és una forma sublim del consol. La poesia neix de la necessitat que tenim de ser sincers, és amiga coral de la veritat i desafia el vertigen de viure. Escandalla la mica de sentit que hi pot haver dins el temps. I es justifica ella sola. 

divendres, 2 de març del 2012

El PSC, com una faula



Això era el capatàs d’unes terres on la gent vivia de les pomes, però en aquell país les pomeres eren molt altes i per atènyer les pomes calia una escala. I la gent passava fam, perquè la família del capatàs tenia l’escala, no la compartia i s’enduia totes les pomes.

–Tenim el ventre enrajolat! –cridava la gent.

–Heu de prendre paciència –els deia el capatàs–. Les pomes són de l’amo i les vol totes perquè en té necessitat.

–I un be negre amb potes rosses! –aücava el populatxo.

–Feu bondat –els deia el capatàs–, que si us porteu bé nostramo tindrà consideracions amb vosaltres.

–Demà ens afaitaràs! –clamava el comú.

I va arribar el dia que el poble va ventar una guitza al cul del capatàs i el van engegar a passeig, i van dir que s’hi posés un altre. I aquest altre ja no els aixecava la camisa, però els feia passar una fam que els alçava en pes.

I el capatàs foragitat va dir: “L’amo d’abans, que ja no n’és, i jo, us donarem escales perquè plegueu les pomes que heu fet créixer amb el vostre esforç, i anireu pel món amb la panxa plena”. I el públic, encès com una teia, li va enflocar:

–Ara que no és al teu abast, ens promets el que abans sí que podies fer i no et va vagar de fer per amor del teu amo. Vés-te’n a torrar neu, farsaire! –i li van clavar una altra coça en el cul.

Vet aquí el PSC, que ara que no pinta res enlloc proposa un model de finançament propi per a Catalunya i diu que si els fem cas estacarem els gossos amb llonganisses. Això, sense sortir de la LOFCA. Fent anar de tronc l’Administració Tributària de l’Estat i l’Agència Tributària de Catalunya. Que bé. Deuen voler que els aplaudim.

Ara, que hem de tenir clar el concepte, diuen. El concepte és que l’espoliació fiscal no és culpa d’Espanya –on vas a parar…– sinó del frau fiscal i de l’economia submergida. Ves per on, la seva capacitat de mentir és infinita perquè la seva barra és infinita. L’altra cara del concepte és, segons Pere Navarro [a la foto], que “nosaltres no posarem mai obstacles a l’ambició de Catalunya” [?!] però “no abonarem aventures”. El PSOE de Catalunya necessita un psicoanalista. I molts llibres d’autoajuda. 

dimecres, 29 de febrer del 2012

La llengua l'endemà de la independència



Això que diu en Màrius Serra, ho subscric de dalt a baix –i, com hi ha món, m’agradaria saber-ho dir tan bé com ell. La llengua catalana presenta símptomes de substitució, està malalta, i la independència de Catalunya no n’és la panacea. L’Estat propi no garanteix la normalització del català… però n’és la condició sine qua non.

En l’Estat català, les pressions constants contra l’ús del català s’esvairan a l’instant: el poder judicial cessarà d’actuar contra la immersió a les escoles, els exhibidors cinematogràfics compliran les lleis, els empresaris etiquetaran en català, ja no ens sentirem dir més allò que “en español, porque estamos en España”. Tot això s’acabarà d’un dia per l’altre. Els qui parlem català ens traurem una llosa del damunt, i això serà bo per a la llengua però sobretot per a nosaltres, que respirarem millor i viurem més tranquils –aquest ofec d'ara, ja no hi serà.

Hi ha un aspecte, però, en què no ens podem fer il·lusions: el de la qualitat de la llengua. A l’àrea metropolitana de Barcelona, el català que s’hi parla és de mala qualitat, i empitjora. Al costat d’això hi ha una xacra més general: la desverbalització, que en deia el mateix Serra, l’altre dia al Cultura d’El Punt-Avui. Tot plegat és una marfuga mala de curar. L’Estat propi ens farà lliures, però no ens tornarà les paraules. Si en volem, les haurem d’anar a cercar.


Documents: L'article d'Eduard Voltas, el de Gabriel Bibiloni i el de Vicent Partal.

dimarts, 28 de febrer del 2012

Ultratge



La delegada del govern espanyol a Catalunya, María de los Llanos de Luna, és molt sensible als colors de la seva bandera. Quan l’altre dia van escenificar-ne el davallament, a Sant Pol, va dir que allò era un ultratge. I quan després hi van calar foc, també. És evident que retirar pacíficament una bandera i lliurar-la educadament al seu propietari no és cap ultratge. I cremar-la… diria que tampoc.

Fa uns anys vaig veure unes imatges en què uns joves cremaven una bandera catalana. Llavors vaig pensar que eren uns mal educats –ara he canviat de parer–, però en cap moment em va passar pel magí que allò fos un “ultratge”. I és que la parauleta, ultratge, ai uix, em provoca un calfred a l’espinada: és un mot que fa olor de naftalina, té un dring falangista molt inquietant. Vejam.

Si algú crema una bandera, ho fa per alguna raó i va bé saber-la, perquè potser té solta. Aquells goranots que van cremar una bandera catalana tenien unes raons que fóra bo conèixer, perquè potser sirguem de tort i ens convindria esmenar-nos, i ells ens ho fan saber. Al capdavall, si jo em compro una bandera puc fer-ne el que vulgui, també cremar-la. I si un crema una bandera que no és propietat seva, i l’enxampen, és lògic que assumeixi el cost de restituir-la. Però fer veu de tro clamant ultratge! i ordir una persecució judicial, això és treure les coses de mare.

Darrere una bandera que crema hi ha una persona enfadada. Darrere la paraula ultratge hi ha un intolerant.

dilluns, 27 de febrer del 2012

Soledat



La soledat fa tots els papers de l’auca de l’amor. De primer és una dona lletja i àvola que defuges, fins que un dia no ho pots evitar i te trobes malcasat amb ella. Després resulta que t’hi avens, fins i tot la trobes atractiva, i t’abraça amb una voluptuositat que no havies conegut mai. Més tard la perds i a voltes l’enyores. Saps que t’estima, que t’ha elegit i que la seva decisió és ferma, que no et fallarà. Es converteix en una pretendent discreta, pacient, que s’ho calla tot. Però sents la seva gelosia, el despit: com una marea de sang dins les venes. No en fas cas. Saps que, si t’hi lliuraves, la intimitat excessiva amb ella t’acabaria fent basques. Per això n’has fet la teva amant. Una amistançada invisible i silenciosa, com un fantasma.  

diumenge, 26 de febrer del 2012

Caminar és el que porta les paraules

Escriu Paul Auster a Diari d’hivern: “Per fer el que fas, has de caminar. Caminar és el que et porta les paraules, el que et permet sentir els ritmes de les paraules mentre escrius dins el cap. Un peu endavant, i després l’altre, el doble repic del teu cor. Dos ulls, dues orelles, dos braços, dues cames, dos peus. Això, i després allò. Allò, i després això. Escriure comença en el cos, és la música del cos, i encara que les paraules tinguin sentit, encara que a vegades puguin tenir sentit, la música de les paraules és el lloc on comencen els sentits. Seus a l’escriptori per escriure les paraules, però en el teu cap encara camines, i el que sents és el ritme del cor, el batec del cor. Mandelstam: «Em pregunto quants parells de sandàlies va fer malbé Dante mentre treballava en la Comèdia». L’escriptura com una forma menor de la dansa.” (trad. Albert Nolla, p. 187)

Sí. I on Auster diu caminar, jo puc dir pedalar. La bicicleta és una sínia de pouar paraules. Els mots neixen a les cames (a les cuixes, als panxells, als peus) i s’engarristen cos amunt, cap al cervell. Si no aconsegueixes retenir-los, se’n van amb la suor del front.

Tinc la bicicleta força abandonada, ves…

dissabte, 25 de febrer del 2012

Els lliris



A pagès, i als pobles de caseta i hortet del Maresme, l’economia domèstica era sensata: es basava en l’aprofitament dels recursos naturals i en la prudència de posar llevat pertot. Hi havia l’hortet, sí, però també la fabriqueta. Hi havia la muntanya i també el mar: allí plegàvem pinyes, figues, ametlles, espàrrecs, bolets i cargols; aquí, a l’estiu, agafàvem musclos. L’oncle Joan, que era pagès, ens abastia de verdura. A casa tan aviat esbajocàvem faves com esclovellàvem pèsols i esfilegàvem colls de jersei. Hi havia feina per a tota la família. Els conills i l’aviram ens fornien tall i l’hortet ens dava fruita. I a més, hi havia els lliris.

Les mates de lliris feien una fronda fresquíssima a tocar del safareig i els arbres fruiters. Quan s’obrien unes quantes flors, tallàvem les tiges ran de terra, en fèiem un manat, l’abrigàvem amb quatre fulles tot al volt, el lligàvem amb dos vencills d’espart i el posàvem dins un cubell mig ple d’aigua. No sé com s’ho feia la mare, però els rams eren venuts en un tres i no res. Em sembla que la gent ja els esperava.

Llavors jo no era conscient de la plètora simbòlica d’aquestes flors, però en sentia la fascinació (les corol·les blanques com àngels posats damunt davall; els pistils enravenats i enfarinats, en èxtasi sexual). Tot plegat revés i paradoxal, la fina i la folla amor entortolligades, com el llir entre cards dels versos d’Ausiàs March. Una dualitat que és a la gènesi del mite.

El mite fa brotar lliris de la «llet» d’Hera que queia sobre la «terra» mentre s’originava la Via Làctia. Ho diu el Diccionari de símbols. Que també diu això: “La deessa de l’amor, Afrodita, detestava aquesta planta perquè infonia el sentiment d’innocència i puresa i hi va posar la seva marca, que evoca el semaler d’un ase. No obstant això, el lliri esdevingué, en el cristianisme, símbol de l’amor pur, virginal. Gabriel, l’àngel de l’Anunciació, es representa quasi sempre amb un lliri a la mà, així com el pare putatiu Josep i els pares de Maria, Joaquim i Anna”. En el Sermó de la muntanya, Jesús va alabar els «lliris del camp» i arran d’això esdevingueren l’atribut d’una munió de sants.

El lliri va arribar a l’heràldica per via religiosa. Hom diu que un àngel li va donar un lliri al rei franc Clodoveu I (481-511), que adornà des de 1179 l’escut dels reis de França, a través del qual botà als escuts dels Mèdici i d’allí als de Florència i Toscana. Els lliri dels Borbons es diferencia del lliri florentí en el fet que aquest no té estams.

Tombo i acabo. En el simbolisme popular també és el símbol de la «pàl·lida mort». En algunes llegendes populars, un lliri que apareix misteriosament anuncia la mort d’un frare. Allò que deia: la demesia simbòlica. La puresa, el desig i la mort, tot u. Com els poemes d’Ausiàs March.

dijous, 23 de febrer del 2012

"Llum d'Irlanda" ja és a les llibreries



Llum d’Irlanda, el llibre de versos amb què Marcel Riera ha guanyat el Premi Carles Riba 2011, ja és a les llibreries –almenys a les llibreries que encara tenen llibres de poesia. Si la memòria no em falla, el títol primer del poemari era un altre: Les síl·labes molles. Qui té la feina de considerar aquestes coses va trobar que el títol no era prou envescador i el va fer canviar. Ja passa, això. Vet aquí un poema, el darrer del llibre, vejam què us sembla:

L’illa

Una agulla imperdible gegantina rodola
per l’espai, brillant com un satèl·lit, oberta
i apuntant amb l’extrem cap a una taca verda
que es veu allí baix, lluny, i que sembla una illa.
En el seu camí fosc l’agulla va enfilant
fragments de petits mons esvanits, meteorits
del passat, fins que es clava en un camp i es despunta.
I allí s’està, brillant i rovellada, erecta
com un menhir: Irlanda es diu; o no se’n diu.

dimecres, 22 de febrer del 2012

Un secret que t'havia de dir



L’última cançó de Brams està basada en fets reals, esdevinguts a Bòsnia. Un soldat serbi abandona momentàniament els seus companys i va a veure un pagès que llaura el tros als afores d’un poblat. Li ha de dir una cosa important. D’això que fa, no sé si dir-ne bondat. Suposo que sí, a pesar de tot. De vegades confonem la bondat amb la passivitat. De vegades la maldat es cansa i llavors té aparença de bondat, però no ho és.

No és el cas del serbi. Deu ser una mena de bondat, sí. Un ressort activat en el fons de la memòria, el record d’un deute, una estranya solidaritat que lliga els vius i els morts i que es mou, d’un plegat, a favor dels primers.

dimarts, 21 de febrer del 2012

El Carxe: l'exposició i la pel·lícula



A finals dels anys seixanta, Orson Welles va fer parada i fonda a la comarca del Carxe (venia d’Almeria i feia cap a Alacant). Li van cridar l’atenció la gastronomia i sobretot el paisatge. Va trobar que aquells termenals s’assemblaven a Arizona i va decidir que hi rodaria un western. Però el  projecte no es va dur a terme.

Quaranta i tants anys després, el pinoser Fran Ruvira ha anat al Carxe i hi ha fet, ara sí, una pel·lícula. El títol: Orson West. La trama: un colla de gent acut al Carxe per rodar-hi un western i la seva presència revifa els records de l’estaria d’Orson Welles. L’evocació d’aquella visita s’entremescla amb la ficció que escenifiquen els nouvinguts. Els actors: tots d’aquells verals, i catalanoparlants. Un dels objectius: copsar la varietat col·loquial del català del Carxe. L’estrena en els circuits comercials, d’aquí a uns mesos.


Fran Ruvira en va parlar dilluns passat, en la inauguració de l’exposició El Carxe, territori de frontera a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans. També intervingueren Salvador Giner (“Som, lingüísticament, el poble més introspectiu del món”, digué el president de l’IEC) i el dialectòleg Joan Veny, el qual, en relació amb el parlar del Carxe, va fer una afirmació senzilla però que els espanyols no entenen: “No per petites les coses han de ser objecte de menysteniment; al contrari: han de ser protegides”.

L’exposició és estupenda i estarà oberta al públic fins al 15 de març. La instal·lació consta de plafons explicatius, de documents sonors i d’una escena del film de Fran Ruvira. Cinc cèntims, va. La comarca murciana del Carxe té uns 300 km² d’extensió, poblats per unes set-centes cinquanta persones, però les que parlen habitualment català no arriben a la meitat del total.


El Carxe és l’únic cas d’expansió recent de la llengua catalana. A finals del segle XIX, unes colles de llauradors procedents de les Valls del Vinalopó (sobretot de Monòver i Pinós, i en alguns casos de la Foia de Castalla) s’assentaren en aquests rodals despoblats de la regió de Múrcia. En paraules de l’escriptor monoverí Antoni Ròdenas (a Azorín i el país meu, 1973), va ser “una conquesta d’aladre, no d’espasa”. El 1950 eren dues mil persones, però el territori s’anà buidant i el 2005 només en quedaven cinc-centes; en aquest punt es va tocar fons i va començar la remuntada.

El context sociolingüístic del Carxe és molt semblant al del País Valencià de fa quaranta anys, quan el català no s’ensenyava a l’escola i la llengua tenia tant prestigi com un fregall brut. El Carxe parla un català meridional típicament alacantí; més concretament, hi predomina la variant monovera amb alguns trets conservadors i altres característiques provinents del castellà.


El Carxe no posseeix cap reconeixement com a entitat lingüística i cultural diferenciada de la Regió de Múrcia. L’Estatut d’Autonomia d’allí diu que “La Comunidad Autónoma protegerá y fomentará las peculiaridades culturales, así como el acervo de tradiciones populares de la misma, respetando en todo caso las variantes locales y comarcales”. Però es veu que al Carxe no hi han olorat ni “peculiaridades” ni “acervo” ni “variantes”.

D’altra banda, la llei de Patrimoni Cultural  (2007) de la dita comunitat preveu que “cuando los bienes inmateriales de valor etnográfico de la Región de Murcia se encuentren en previsible peligro de desaparición, pérdida o deterioro”, es prendran “las medidas oportunas conducentes a su protección, conservación, estudio, documentación científica, valorización y revitalización”.

Paraules boniques que no pugen al cel. La rude realitat és que la substitució lingüística fa molta via i que la identitat del Carxe boqueja. Ja ho diu la cançoniua d’allà baix: “La tonta de ma germana / al cresol li diu candil, / a la finestra ventana, / i al jolivert perejil”.