dimarts, 30 de juny del 2009

Plou

La pluja modifica pregonament la manera de percebre i de sentir: l'aigua del cel ens renta, ens isola, capicula els porus. Tot allò que és íntim es deixonda i adquireix relleu. La sensualitat batega a bulb de pell. Ens commovem observant un vaixell de paper que navega pels carrers inundats de dins. En moments com aquest costa dir mentides, perquè no volem embrutar el verger que regalima, l’iris encarnat que som mentre cau el xàfec i sobretot quan, havent cessat la pluja, el món degota. Sinceritat deu ser una cosa així com liquar-se.

diumenge, 28 de juny del 2009

Utopia

Si fóssim capaços d’apagar alhora la ideologia i el prejudici, d’un plegat s’il·luminaria tot un món d’evidències i obvietats que –paradoxalment– són difícils de copsar. Una tal apagada ens posaria a zero el comptador de la intel·ligència. Recuperaríem, en certa manera, la virginitat mental. Reverdiríem. Fóra com netejar per primera vegada el parabrisa del cotxe que conduïm, després de circular tota la vida amb una crosta de fang davant dels ulls. La filosofia o la psicoteràpia que ens permetés de fer això seria la més alta de les benaurances. Havent passat pel túnel de rentat, seríem savis per omissió i la nostra intel·ligència tindria al davant un camí ral ample i molt llarg –no en veuríem la fi.

Els grecs es van acostar a aquesta netedat de pensament, per la senzilla raó que el pensament –la cerca raonada de la veritat– l’estrenaven ells.

divendres, 26 de juny del 2009

Escriptura amb nens

El tedi ja no és el que era... Papa, tinc caca! Prem, que vinc. Deixo l’ordinador vacant i netejo el cul de la Joana; el té envermellit, amb una constel·lació de granets que li coronen la regata: hi poso talquistina i li canvio el bolquer. Tornem-hi. Una bona manera de començar potser fóra dir les relacions de parentiu: el tedi i l’avorriment són cosins llunyans. Papa!!! Què? Em fa mal el culeet... Joana, però si t’he empolsinat el cul i t'acabo de canviar... ¿com t’ha de fer mal? Vol que estiguis per ella! –diu la veu que ve del menjador. Entesos. L’agafo a coll. ¿Que vols que juguem? . ¿I a què vols jugar? A fer torres. Fem torres: una, i una altra, i encara una altra. Ben altes. I les torres aviat es converteixen en trens. Txucu-txucu-txucu-txucu-txucu... ¿Oi que ara jugaràs una estoneta sola? Uf. El tedi és quan tenim un excés de consciència de nosaltres mateixos i no sabem què fer-ne i ens fem oi. És el que sentiria la sorra si pogués sentir. Papa! Què? Fem bombolles? I tant que farem bombolles. Vinga, som-hi. Bombolles de sabó a la terrassa. És ben bé que el mistol no està pensat per a aquests lleures, perquè costa fer-les sortir, les bombolles dels dídims; i quan surten, tenen una fal·lera per entrar a casa!, i es fonen deixant una ombra d’humitat a la rajola. Anem cap endins, Joana, que ja no en surten més! Noooooooo! Que sí, que ja n’hi ha prou. Esplica’m el conte, i m’allarga el conte de la Caputxeta. D’acord. Vet aquí que una vegada hi havia una nena... Tornem-hi, que no ha estat res. El tedi és pastós com una confitura que ha tret verdet, fa xafogor i té gust de nosaltres. Joan, que la Mariona ha fet una glopada! –crida la veu del menjador. Torna’t aixecar, agafa paper de cuina i corre a fer els primers auxilis. Ja està. Tornem-hi. Hola, pantalla: ¿sabies que ets un mite de l’escriptura? Digue-li al papa que et posi bessones! –se sent de nou la veu del menjador. Papa, bessones. A bodes em convides! ¿Quina vols? La Bèttia. Molt bé: tele, botó, comandaments, català. Un, dos, tres, som les bessoones... La Joana seu al sofà. A veure quant dura. Sí, l'Oceanografia del tedi és un llibre soporífer, probablement el castanyot més infumable que va fer el Pantarca. Però devia ser precisament això el que es proposava: escriure un llibre que encomanés al lector aquest sentiment espès, acre, mòrbid, que ens acara amb la nostra inanitat. Papa, ¿anem als cavallets? Ah!, doncs... sí, clar, anem als cavallets. Hi anem. Només ens queden tres vals (els que la Unió de Botiguers dóna als socis). Avui la Joana estrena l’olla: hi va sola, i la fa girar amb prudència i fruïció. Li ha agradat. La cadireta! Vol dir les cadires que pengen part defora. És que ja no tenim papers, patufa: la cadireta l’estrenarem demà. Buaaaaa! Estic content per la Joana, que evoluciona: del trenet a la moto, de la moto a l’olla, de l’olla a la cadireta. Qui no evoluciona sóc jo, que no n’he tret l’aigua clara, d’això del tedi.

dimecres, 24 de juny del 2009

El crític més sever

Remenant papers de Gabriel Ferrater, trobo la valoració crítica de la literatura catalana més ferotge de què tinc notícia. Es tracta de la “Carta a un neòfit castellà”, recollida al volum Sobre literatura. Assaigs, articles i altres textos (1951-1971). Hi llegeixo el que segueix -tradueixo de l’espanyol:

“Vayreda és francament dolent [...] Els seus records de la guerra carlina són escrits en una llengua de gos, però es llegeixen bé, cosa no passa amb les seves novel·les.”

“Les novel·les i contes de Raimon Casellas són grotescos [...] L’estil absurd de la primera frase d'Els sots feréstecs es manté durant tot el llibre.”

“Cal llegir Solitud, i probablement res més de Víctor Català, la flauta de la qual sembla que hagi sonat una sola vegada per casualitat.”

“Pla va fer en la literatura catalana una entrada de cavall sicilià (el 1925, amb Coses vistes), gràcies a una fantasia verbal i a una independència d’esperit molt superiors a les que té el literat de poble. Després Pla s’ha anat desinflant, sobretot perquè la seva llengua, en comptes de millorar, s’ha fet malbé d’una manera lamentable: allò que abans era fantasia és ara una mena de diarrea. Llegeix, però, El carrer estret, probablement el seu millor llibre; i en tot cas Pla no és avorrit.”

“Espriu ja el coneixes: a parer meu, l’únic que té de bo és la seva Esther; la seva poesia em sembla fluixa: opaca i sense volada.”

“Rosa Leveroni escriu bé però no té gran cosa a dir; i Vinyoli, que potser sí que té cosa per dir, però no sap escriure.”

N’hi ha més, de llenderades, però amb aquesta mostra us en feu a la idea, no? En canvi, Ferrater salvava les novel·les Judita i Vals, de Trabal; la poesia de Rosselló-Pòrcel; les memòries de Puig i Ferreter (que té “passatges estupends”) i les de Carles Soldevila (“un dels pocs llibres informatius sobre aquest país”).

Amics i amigues que escriviu, ¿qui de vosaltres se sotmetria avui, de bon grat, al judici crític de Gabriel Ferrater? Jo no!

dilluns, 22 de juny del 2009

Poesia i + a Caldes

Aquesta setmana comença el Festival d’Estiu de Caldes d’Estrac, més conegut amb el nom de Poesia i +. La cosa durarà un mes, del 26 de juny al 26 de juliol. La cita és obligada per als maresmencs que –a diferència de Gombrowicz- sí que estimem la poesia. El programa és extens: el trobareu aquí. Hi ha cinc espectacles que trobo especialment suggerents i miraré de no perdre’m; són aquests (tots es fan al Parc de can Muntanyà):

26 de juny, 22h: MARIA DEL MAR BONET CANTA ELS POETES MALLORQUINS (d’Anselm Turmeda a Miquel Àngel Riera passant per Joan Alcover, Josep M. Llompart, Blai Bonet et alteri). Ha de ser una delícia.

3 de juliol, 22h: NIT DE POETES, amb Màrius Sampere (Barcelona, 1928), Dolors Miquel (Lleida, 1960) i Jordi Cornudella (Barcelona, 1962). Sampere, amb vint poemaris publicats, no ha de menester presentació. Cornudella és conegut sobretot com a traductor de poesia clàssica (del grec i el llatí) i moderna (de l’anglès, el francès i l’italià). Miquel destaca per l’enèrgica sincrasi que fa de les fonts populars i de la lírica culta. A pèl: la veu despullada dels poetes i prou.

4 de juliol, 22h: LA VEU DELS POETES MORTS, a càrrec de l’actriu Carme Contreras. Es tracta d’un espectacle poètic que revisita el tòpic horacià del carpe diem a través dels versos del mateix Horaci, de Shakespeare, Víctor Català, Walt Whitman, Shelley o Sagarra. Meleta.

10 de juliol, 22h: CANÇONS REPUBLICANES, amb Biel Majoral, Antònia Font, Antoni Artigues, Delfí Mulet i Jordi Majoral (a partir de poemes de Biel Majoral, Pere Capellà, Agustí Bartra, Joan Oliver, Josep Forteza, Blai Bonet, Miquel Ferrà, Màrius Torres, Palau i Fabre...). Inexcusable.

24 de juliol, 22h: FORMOSA X FORMOSA. Ester Formosa, cantant, actriu i filla del poeta Feliu Formosa, presenta un espectacle fet de poemes, melodies i cançons que ens acosten a l’univers personal del seu pare (al so de piano, contrabaix i trompeta, que cenyeixen la veu de l’Ester). Presenta Feliu Formosa.

La mare de la criatura és la Fundació Palau i Fabre, i el pare... el pare deu ser l’esbart de poetes i músics que la fecunden.

diumenge, 21 de juny del 2009

Somnàmbuls

El somnambulisme és un estat natural de l’ésser humà. Gran part del dia, la nostra activitat corporal i mental està regida per un pilot automàtic que hem dissenyat de joves –una mena de gòlem personal– i que ens permet de passar l’estona sense desestabilitzar-nos. És un ressort que està activat la major part del temps i que ens insensibilitza, ens blinda davant la contínua incitació a la revisió d’esquemes que ens assalta quan sortim al carrer. La vida ens interpel·la i la resposta més habitual és girar-li la cara. Per això ens movem, actuem -¿pensem?- literalment com somnàmbuls.

Somnambulisme. Un estat intermedi entre la vetlla i el son, un lloc que és, més que cap altre, el nostre lloc. Quan, de nits (o de dies), ens desplacem en la més absoluta inconsciència, som nosaltres mateixos amb tota la profunditat de què és capaç el nostre organisme: perquè no només ignorem qui o què som, sinó que també ignorem que som. La ignorància ens fa genuïns.

Doncs bé, molts moments del nostre dia a dia s’assemblen perillosament al somnambulisme. Espès i menut som vianants dorments, pensadors que somien, tocaboires que no desperten mai del tot. Som així moltes vegades cada dia, tots els dies de l’any. És la part de nosaltres que s’abandona al gregarisme, la que fa possible la vida comunitària i alhora interioritza les consignes de l’autoritat; és una buidor que uns altres omplen per nosaltres, el lloc on naufraga la llibertat.

divendres, 19 de juny del 2009

'Pandemònium', de Màrius Sampere

M’agraden els llibres indefinibles, els que viuen allà deçà dels gèneres, els que volen ser i són inclassificables, els llibres que fan olor de transgressió i de llibertat ja des de la primera línia. És el cas de Pandemònium, o la dansa del si mateix, de Màrius Sampere (Lleonard Muntaner, octubre 2008), que comença així: “Torno a dir que sóc la Bèstia. I que, per tant, sóc la Bèstia a més. Car hi ha dies de tot, i avui toca la Bèstia com a tema obligat i determinant. La Bèstia neta i brutal.”

Fa de mal dir, doncs, quina mena de llibre és Pandemònium. No són proses poètiques ni poemes en prosa, sinó tot al contrari. És un recull de textos redactats al llarg de vint-i-cinc anys i ordenats per Sam Abrams, que relaciona el llibre amb Road Side Dog, del Nobel polonès Czeslaw Milosz. El resultat d’una tal agregació és un monstre, però no un monstre malvat i espaordidor, sinó una pobra criatura que sobreviu sense saber per què i mira de sobreposar-se al caos que l’envolta. El monstre som nosaltres quan acarem el misteri de l’existència, quan ens interroguem i constatem que vivim dansant al voltant d’un eix bestial, enllà del qual tot és pastetes. Tinc anotada una frase del poeta que sintetitza un dels vectors principals del Pandemònium; heus-la ací: “Sóc un apassionat del caos. Crec que la vida és caos. Sóc dels qui creuen que la llum va venir per il·luminar el caos, no pas per ordenar-lo, perquè, altrament, no s’explica l’existència del mal i del dolor.”

Pandemònium és això i més. Llegir-lo és una experiència sísmica, un viatge a la fosca que viu dins les paraules, un massatge a l’ànima. És una lectura que demana lentitud i tornar-hi, i uns minuts de descompressió abans d’envestir el pedaç següent. En acabat, un pensa que la Bèstia se l’ha de péixer d’una manera o altra perquè no s'acabi devorant a si mateixa.

dijous, 18 de juny del 2009

Eivissa des de Palma

A la nova terminal de l’aeroport de Barcelona anuncien vols a Ibiza i Alicante. No m’estranya gens. Hi ha coses que, si no hi ha una sotragada històrica, no canvien –tant és que el topònim Eivissa sigui l’únic oficial. Això em du a la memòria les grosses dificultats que tenia per ensenyar a escriure Eivissa als meus alumnes de Palma. No hi havia manera: Ibiza, Ibisa, Ibissa, Ervissa... però Eivissa, mai -només ho escrivien bé un parell de maulets mallorquins.

Aquells bordegassos palmesans tenien un coeficient d’intel·ligència d’allò més normal, i estaven ben dotats per a l’aprenentatge de llengües; però quan tocava escriure el nom de l’illa veïna, un grafospasme els tenallava la mà, com si obeïssin una veu interior que els impedia escriure el nom en català. S’estimaven més veure erosionada la nota de l’exercici fent aquesta falta d’ortografia, que no pas escriure correctament el corònim. Naturalment, l’explicació del cas no està en la lingüística, sinó en la sociologia, o en la psicologia col·lectiva.

La majoria d’al·lots no podien sofrir les connotacions que tragina el topònim tradicional. Perquè escriure Eivissa és afirmar la dignitat de l’illa; i grafiar Ibiza és donar per bo tot el que li han fet a la Pitiüsa major des que l’amo n’Abel Matutes se’n va apoderar. Eivissa vol dir terra, cultura i catalanitat; Ibiza vol dir discoteques, turisme de massa i espanyolisme. Ambdós topònims banderegen, regalimen lleialtats nacionals encontrades; qui n’abraça un, opugna l’altre. Per això aquella al·lotea s’hi resistia: no volien cedir ni una engruna de legitimitat a l’enemic.

El cas no té res de sorprenent, perquè és una constant arreu de la nostra perifèria nacional: allí on l’indigenisme presenta símptomes de feblesa (mireu la Franja, el País Valencià, Mallorca...), l’espanyolisme multiplica la seva agressivitat. I AENA, de Barcelona estant, s’apunta a la festa.

dimecres, 17 de juny del 2009

'Els cims pensamenters', de Perejaume

No és cap novetat editorial, entesos. I què? És ara que m’ha llegut llegir Els cims pensamenters de les reals i verdagueres elevacions, de Perejaume (Edicions Polígrafa, 2004). Llegir només les novetats fóra snob (i qui no té cinc-centes lectures ressagades és que viu sense pencar). Els cims que el títol al·ludeix són Verdaguer, Maragall i Gaudí. El volum forma una trilogia amb l’espaterrant Obreda i l’esplèndida L’obra i la por, per bé que és el llibre més fluix de la tríada -i és que Obreda és un dels cims de la poesia catalana del segle XXI: al seu costat quasi tot sembla baixest o esmús.

Els cims... posa en relleu –mai millor dit– la sintonia muntanyosa que hi ha entre els dos poetes i el genial arquitecte. Verdaguer i Maragall incorporen les muntanyes a la literatura catalana, descobreixen la força mítica del relleu, conversen amb els cims, els seus versos s’alcen com serres, les muntanyes esdevenen mites nacionals. Gaudí du les muntanyes a l’arquitectura (sobretot a la Sagrada Família i a l’església de la Colònia Güell), trasllada el mite a les ciutats, aturona els temples, institueix l’edifici-muntanya, i ho fa amb una energia que prové de Verdaguer.

Perejaume intenta explicar això, i ho fa amb la fraseologia plàstica i la prosòdia tel·lúrica que el de Sant Pol ha cultivat els últims anys; més que de sintaxi, en el cas de Perejaume fóra millor parlar de tectònica de frases. Els seus escrits són un gènere nou que podríem anomenar oropoesia o geoliteratura. Són textos en què la mirada discorre com un rierol rost avall, o com una fulla que dansa entre les onades del mar. Són papers que fan soroll de fullaca arrossegada pel vent, de branquillons fonyats i de pannes de suro quan hom les arrenca; que fan olor de bolets, de fonoll i d’arbredes. És el paisatge mateix que reclama veu i protagonisme; Verdaguer, Maragall i Gaudí van ser els primers a donar-li’n, i Perejaume és, de moment, la baula darrera de la cadena.

dimarts, 16 de juny del 2009

Arenys de Munt 13/9/09

Col·laboro amb el Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació (MAPA) de fa anys. Els meus amics d’Arenys de Munt són gent compromesa i sempre que m’ho han demanat els he donat un cop de mà. Però ara és diferent. Ara, portar una de les meses de votació de la consulta al poble sobre la independència de Catalunya és una de les alegries més grans de la meva vida. Participar en un dels primers passos decisius cap a l’alliberament del meu país és un honor que no sé si mereixo. Quan en Josep Manel Ximenis, president del MAPA i regidor de la CUP a Arenys de Munt, m’ho va demanar, em va fer un regal que no sé com agrair.

Si algú es preguntava de què serveix tenir un regidor de la CUP a l’Ajuntament, aquí té una resposta (n’hi ha d’altres, però aquesta és eloqüent). Cal dir, però, que el mèrit de la cosa va més enllà de la CUP: Arenys 2000, CiU i ERC han avalat la consulta –gràcies. Tothom menys els regidors del PSC. Titons. Ser del PSC és una de les coses més tristes del món -és encara més trist que ser de Ciutadanos, que no deixa de tenir una espurna d’èpica mal entesa. Ser del PSC és com ser votant d’Ahmadinejad, com ser militant del Partit Comunista de Corea del Nord, com ser del club de fans de Putin. Quan siguem un país lliure i fem catúfols, els militants del PSC cobraran la pensió igual que nosaltres, no els faltarà de res. Però no seran feliços, perquè viuran amb la recança d’haver posat totes les seves energies a mantenir Catalunya subjugada. La vergonya serà la seva penitència.

dilluns, 15 de juny del 2009

Llegir i escriure

Sempre llegim a favor d’algú –si li anéssim en contra, no el llegiríem. Que la nostra disposició favorable (l’apriorisme positiu que posem en tota lectura) es vegi frustrada, ja és formatge d’un altre sarró. Quan això passa ens sentim literalment estafats, i el ressentiment (l’apriorisme negatiu que substitueix l’anterior) pot durar molt: anys, lustres, tota la vida.

En canvi, escrivim sempre contra un o altre quídam. Impugnem les idees, la retòrica, els interessos, l’estil, la cosmoescriptura d’algú que ha tingut la gosadia d’escriure abans que nosaltres. També ho fem per despit, per enveja, per no ser menys; escrivim perquè ens fa ràbia que aquell altre escrigui, i ho faci bé, i li ho reconeguin. Escrivim la mesquinesa d’escriure.

La lectura és una civilitzada i humil acció de gràcies; d’altra banda, l’escriptura és orgullosa, és una llenderada de vanitat projectada sobre molts. Llegir és construir; escriure és descalçar els fonaments d’altri, opugnar-lo, destruir-lo. Els escriptors són una guarda d’insolents, i llurs lectors, uns que ho consenten.

¿I tu? ¿A favor de qui llegeixes? ¿Contra qui escrius?

diumenge, 14 de juny del 2009

Teodicea

Déu viu a les pedres i mor a la carn. Els remots déus mesopotàmics es deïficaven en ser esculpits a la pedra –abans de ser pedra no eren res. Déu és la quietud i Satanàs el moviment. Aquell roman impertorbable; aquest descorda totes les emocions susceptibles d’ésser profanades. Potser és per això que adorem minerals.

El Gènesi està mal explicat. Déu va fer el món i en acabat s’ho va tirar tot a l’esquena i es va refugiar a la Pedrera. Ens va deixar tirats, i del gros disgust vam perdre les ales. Els àngels caiguts som nosaltres -i com més conscients en som, més avall caiem. L’infern no és sinó la consciència.

dijous, 11 de juny del 2009

SIAU al Labrador

En Jordi Bilbeny, que no para, ha descobert que els Inuit del Labrador també diuen siau per dir adéu. La troballa és del lingüista italià Cesare Pitto, que ha registrat el mot siiau [sic] en la parla dels informadors autòctons, i el considera un empelt del ciao italià. Però Pitto no aporta arguments que suportin la seva afirmació. Li plau fer-la i la diu, i ja està.

De fet, fins i tot la italianitat del ciao és discutible. En Manel Capdevila ha sigut el primer de fer notar que el mot té molts números per ser la italianització del siau català. Ho ha fet aportant arguments sòlids: el mal pas de SCHIAVO˃ciao; l’exotisme de CHIAVO en comptes del generalitzat SERVUS; l’abreujament antic d’addio per addio siete. Vaja, que l’etimologia SCHIAVO˃ciao “é ben trobatta, ma non é vera”, que diu Capdevila. Ara, retrobar el siau a l’altra banda de l’Atlàntic dóna cos a la seva proposta.

¿Us sorprèn ensopegar un catalanisme en el lèxic comú de la llengua inuit? A mi no, i us contaré per què. Breument. El 1928, l’historiador Ricard Carreras Valls va cridar l’atenció sobre nou topònims catalans, o relacionats amb Catalunya, en el planisferi que Sebastià Cabot (fill de Joan Cabot, descobridor de Terranova) havia fet el 1544, topònims que es concentraven a la desembocadura del riu de Sant Llorenç, a Terranova. I arribà a la conclusió que ambdós navegants, Joan i Sebastià, eren catalans.

El 2005, servidor vaig analitzar de nou el planisferi i vaig trobar-hi vint-i-nou catalanismes segurs o probables, cosa que em dugué a refermar la tesi de Carreras i a presentar el meu treball al Vè Simposi de la Descoberta Catalana d’Amèrica, a Arenys de Munt. En el mapa hi vaig trobar la Terra de rius, les badies de Fiteres i de les Santes, la costa d’Estrany, les illes de Pinós, dels Cans Serrans i dels Bacallans, el cap de Sant Pere, les roques Medes, la costa de don Martí, les Estades, et caetera.

Per això no em sobta que els inuit del Labrador aprenguessin el siau d’aquells primers colonitzadors. Els devia fer gràcia. I devien tenir ganes de perdre de vista aquella gent estranya.

dimecres, 10 de juny del 2009

Croma poètica dels objectes quotidians




Encara sou a temps de visitar l’exposició Croma i poètica dels objectes quotidians, amb pintures de Montse Roig i poemes d'Anna Hernández, que serà oberta al públic, a la Sala d’exposicions d’El Calisay, a Arenys de Mar, fins al 28 de juny. Us faig memòria dels horaris: divendres, de 18 a 21h; dissabtes i diumenges, de 12 a 14h i de 18 a 21h. Així mateix us mostro tres dels quadres (Bossa d’aigua, Coberts i Higiene existencial) i el poema que acompanya la segona composició:

Coberts

atreveix-te i posa-li un nom. el ganivet que et va tallar els dits. la forquilla clavada a l’úter. atreveix-te. perquè si et digués cabal, obriries el primer calaix de la cuina. on cada cobert porta impregnat el cabal ocult de la llossa. sang de la teva sang. sang de la meva sang. atreveix-te i posa-li un nom. a les mans que et feien caure, a la cullera santificada que va xarrupar l’aorta de la teva infantesa. atreveix-te, i posa-li un nom. un per un.

o para taula
o menja amb els dits

dimarts, 9 de juny del 2009

La llengua de la independència

Diu la sociolingüista Carme Junyent, en una entrevista publicada a la revista L’escletxa (núm. 20, primavera 2009), que “la independència ara ja no ajudaria a la supervivència del català perquè ha arribat [?] massa tard. En cap cas es demostra que hagi ajudat a la supervivència d’un idioma amenaçat”. La Carme en sap un niu, i mira que les il·lusions no ens enceguin. Això és bo: cal tocar de peus a terra. Però l’asseveració que fa és discutible (i potser una mica masoquista).

Joan Solà deia abans-d’ahir, a l’Avui, una cosa tota altra: “Sense sobirania política no es pot salvar la llengua”. L'Alfred Bosch també anava per aquí, l’altra diassa, al seu racó del diari susdit, quan argumentava que la independència no farà canviar les pautes d’ús lingüístic a curt termini, però ens darà eines per resistir i anar-hi anant. Jo estic amb en Solà i amb en Bosch, i no entenc la galleda d’aigua freda que la Junyent ens vol tirar a tots plegats. Perquè tenir Estat hi fa molt, perquè en molts casos un Estat així com toca ha ajudat a la supervivència d’idiomes amenaçats –¿on serien ara el danès, el macedoni o el letó sense un Estat que n’assegura la utilitat i la necessitat?

En un Estat català, amb la llengua del país com a única oficial, ja no sentirem allò de “Yo hablo español porque esto es España”. Els qui fins ara s’han expressat així perdran la seguretat que els arbora, i els qui mai no ho diríem ens sentirem forts. Possiblement el re de la cosa està en aquesta fortitud psicològica: en la seguretat que pervé de tenir Estat, que mena a exigir l’hegemonia de la llengua de l’Estat i a exercir-la amb tota normalitat. Com diu Joan Solà –ara vicepresident de l’IEC: llarga vida–, “no pots acceptar que la teva llengua sigui menys que l’altra i que els altres tinguin més drets que tu. No ho pots acceptar perquè això és la mort. Pot ser una mort lenta o dramàtica o sobtada, però és la mort”.

No sé si salvarem la llengua, però amb un Estat propi el català deixarà de ser una broma.

dilluns, 8 de juny del 2009

'Finestrals', de Philip Larkin

Em temo que el poeta i novel·lista anglès Philip Larkin (1922-1985) no és gaire conegut entre nosaltres (si més no, és desconegut entre jo i mi). Una ignorància que ara tindré ocasió de mitigar, perquè el també poeta i traductor Marcel Riera ha tingut per bé de traduir (i prologar) el darrer poemari de Larkin, High Windows (1974), amb el títol català de Finestrals. L’escriptor de Coventry té una obra breu, però alta; els seus versos són austers, intel·ligibles, continguts, vibrants i –oh meravella!– es deixen traduir bé al català -si el traductor, com és el cas, és bo. Qui no s’ho cregui, que llegeixi l’esplèndida traducció al català que Riera va fer de The river, de Gumer Godden (El riu, El Cercle de Viena, 2007).

L’edició de Finestrals ha anat a càrrec d’Edicions Labreu, dins la col·lecció de poesia Alabatre. El llibre es presentarà el dimecres 10 de juny, a les 20:30h, al Bar Horiginal (c. Ferlandina, 29, a tocar de la plaça dels Àngels, just davant del MACBA). També s’hi presentaran dos volums més de la mateixa col·lecció: Sense re, sense remei, de Pepe Sales, i Aire i sang a la butxaca, de Felip Castaglioli. Aquí teniu, de mostra, un vídeo en què Larkin recita alguns poemes, i la versió catalana del poema "This Be the Verse":



QUE AQUEST SIGUI EL VERS
Et varen ben fotre, el papa i la mama.
Potser no ho volien, però així és de cru.
A aquells defectes que els donaren fama
has d’afegir-hi els teus, i aquest ets tu.

Però a ells els van fotre també
uns vells folls amb barret i abric galdós
que tot i tenir un aspecte sever
solien barallar-se com gat i gos.

D’uns homes a uns altres, talment un fat,
l’aflicció, com un banc de sorra, creix.
Així doncs, fot el camp ben aviat
i si vols tenir fills, doncs tu mateix.

diumenge, 7 de juny del 2009

Morir

¿Us heu mort mai? Vull dir, ¿heu viscut mai l’experiència de quasi morir? Jo sí. A l’hospital de Manacor, afectat d’un còlic miserere –el nom és eloqüent–, o sia, una oclusió intestinal. Quan hi vaig fer cap, el cos ja estava a prop del col·lapse i la intervenció urgia. Però no hi havia anestesista. El dolor em feia cridar i botar en el llit, i l’adormidor no arribava –l’any 2003, la sanitat pública de Mallorca només disposava de tres anestesistes. Sense un o altre d’ells, no es podia operar.

A les rondalles mallorquines, les bruixes velles que camegen peu-rossec peu-rossec administren dormissons als herois incauts. Però jo no tenia bruixa peu-rossec. Deixava aquest món a la sabuda. Percebia, a l’espona del llit, la presència de la Dama blanca, presta a endur-se el seu botí. Eren moments solemnes, de gravetat (en els dos sentits del mot) extrema; però el cervell estava inhabilitat per a tota casta de solemnitat. Les mossegades de dolor priven de fer cap balanç; les fiblades trenquen els records; l’esperit, descompost, és incapaç de fer cap obra imaginativa que doni conhort o serenitat, que endreci per dins. La poca expectativa de vida que hi ha és impossible de gestionar. Hi ha un xoc de voluntats: vull morir, i alhora vull no voler morir –que no és el mateix que voler viure.

Tinc la certesa que d’un plegat perdré la consciència –com ara fa tres dies, a la sala de parts, abans que nasqués la Mariona- i no despertaré mai més. Tinc esma per pensar en l’enllà i decideixo que no em fa por: el que em fa por és no ser aquí. I, de cop, fressa, enrenou, corregudes. Ha arribat un anestesista de Palma. Algú diu alguna cosa. Una punxada. Obro els ulls i és l’endemà. Estic llaçat amb tubs. Sóc viu.

(No sé per què m’ha vingut tot això al cap. Ho deu fer que ha nascut la Mariona i que aquests dies celebrem la vida.)

dissabte, 6 de juny del 2009

Néixer

Nom Mariona. Va néixer abans-d’ahir, 4 de juny -el dia que son pare fa anys, ves quines coses-, a un quart de set del matí. Quatre quilos cent deu grams. L’hora ha sigut curta. A la sala de parts, tot esperant la dilatació de la llivanya, el cap se m’ha omplert de boira i he caigut rodó a terra. ¿Una baixada de pressió? ¿La son i el cansament i la sentor d’hospital? No ho sé pas. L’anestesista es fa càrrec de mi: em du a una estança petita i m’asseu a l’única cadira que hi ha. Torno a la sala, a temps per assistir al desbordament de les aigües, talment obrissin d’un plegat la comporta d’una presa. Impressionant. De seguida arriba el ginecòleg. I a prémer, que és hora de buidar.

La naixó d’una criatura és una commoció geològica, una experiència volcànica. Primer hi ha l’erupció dels sucs, a borbolls (blaus, callols, vermells, vinacis...). Després apunta el caparró, un clap violaci travessat de cabells molls. La mare crispa de nou tots els músculs facials, la cara feta una brasa, i –aghhh!– la vagina s’omple d’un crani boterut, com si l’haguessin fet amb la maça de fer llamps. Falsa alarma: és una orella. Ufff... Esperem la contracció següent i sant tornem-hi, que no ha estat res. El rostre surt a la llum: la ganya xafigada i molsuda de la criatura, el fesum de call vermell, els ulls closos, les galtes plenes. Té cara de sobrassada.

Ara els llavis de la vagina li fan de collaret. Perill, esglai! ¿Com ho farem per continuar? No li podem pas estirar el crani, que li espanyarem el coll! Les mans del metge són sàvies i decidides, s’inventen una escletxa, hi entaforen els dits i arpen els muscles de la criatura. Una premuda més, via fora... i tot d’una brollen dos bracets que semblen de plastilina, i la resta del cos llisca enmig d’un patamoll de sucs que vessen com un embornal que expulsa de cop l’aigua que no hi cap, i la Mariona –és una nena!– es precipita vers el món amb l’avidesa de l’onada que s’abat damunt l’arena de la platja.

El ginecòleg pega tisorada a la badiella i la nena va de dret als braços de sa mare. No podem, ni volem, reprimir unes llàgrimes d’emoció. És un instant epifànic, dos castells de focs fan l’esclafit (un dins la mare i un altre dins el pare). Totes les vísceres del cos exulten a l’uníson. És una sensació de completesa i plenitud, de rabior animal asserenada, la joia vegetal de l’herba que grana cop en sec.

dimecres, 3 de juny del 2009

Naturalesa. Pentàleg II

1. No obeïm la intel·ligència, sinó el desig -el frèndol de la sang, el batec de les vísceres, el plaer de la carn.

2. La naturalesa es rebolca dins nostre i a voltes s’embruta de pensament, però poc.

3. Normalment hi ha un vent o altre que bufa part dedins i ens ventila. De vegades encobeïm un ruixat que ens renova. Quan no hi ha ni pluja ni vent, som un desert d’arena quieta.

4. Diuen que, dins l’espessor boscana, els arbres busquen la llum. No és pas cert: deleren el besllum, com nosaltres; i que la fronda els agomboli, també com a nosaltres.

5. Ens assequem com les figues o el raïm, com les ametlles o les castanyes despreses de l’arbre. La vida ens eixuga amb la baieta del temps: la deshidratació és un camí de retorn.

L'article de Víctor Alexandre prohibit a l'Avui

Ja deveu saber que el director en funcions de l’Avui, Toni Cruanyes, ha prohibit la publicació d’un article de Víctor Alexandre, de títol “Esquerra, partit conservador”, que havia de veure la llum el 21 de maig. Com que això de la censura és molt lleig, vingui d’on vingui, i tinc aquesta eina (el blog) per desafiar-la, aquí teniu l’article, per si us abelleix de llegir-lo. Alexandre no hi diu res que no sigui evident; passa que el sofregit de confusió que dia a dia cuinen els mitjans dits d’informació, i els seus servils opinadors, converteix allò evident en una idea insuportablement trencadora. Idea que l’escriptor despulla i descriu amb eloqüència.

dimarts, 2 de juny del 2009

Naturalesa. Pentàleg I

1. La naturalesa és una biblioteca a l’aire lliure; els lectors que la llegim fem part del fons bibliogràfic.

2. La naturalesa és una simfonia interpretada pel mateix públic que l’escolta: una polifonia de tiges, carns i pedres que es fan mal i criden.

3. La naturalesa és un llarg poema inacabable fet amb versos blancs, rimes internes i peus trencats -una estesa de literatura immoral.

4. La naturalesa és algú que fa exercicis d’estil a l’escorça del món, de la qual la pell humana no és sinó una prolongació.

5. La naturalesa és un tirà invisible que posa la seva voluntat en la voluntat dels homes -els quals deleren, gruen, sens reparar que és el desig qui els té a ells.

dilluns, 1 de juny del 2009

'L'ofici de viure', de Cesare Pavese

En Biel Mesquida és, a ca nostra, un dels millors coneixedors de l’obra de Cesare Pavese. En Biel va descobrir Il mestiere de vivere l’any 1969 (set anys després de la publicació, a Itàlia, del dietari de Pavese) en la traducció catalana de Bonaventura Espinosa. No sé de ningú més qualificat que en Mesquida per parlar d’aquesta obra, que el poeta va començar a escriure el 1936, acabat d’arribar a Torí després d’haver estat confinat en un poblet del sud d’Itàlia, i acabà el 1950, nou dies abans de suïcidar-se, als quaranta-dos anys, en un hotel del centre de la seva estimadíssima ciutat. L’editorial Anagrama va tenir per bé de reimprimir, el 2008, la ja vella versió d'Espinosa. Reimpressió que ara m’ha arribat a les mans, i que he devorat amb els ulls.

L’ofici de viure és l’aixeta mal tancada a través de la qual raja i degota la personalitat torturada, el pensament ferit, el dolor complex del poeta. Pavese vessa reflexions agudes sobre l’ofici d’escriure i sobretot sobre l’ofici de viure, en el qual mestiere mai no aconseguí d’assentar rutines ni seguretats mínimes. El bessó de l’experiència de viure va ser per a ell el miracle d’estimar, però el miracle no va adquirir mai l’estabilitat desitjada: els fracassos sentimentals se succeïren, i el desengany darrer l’abocà a la mort. I això que Pavese no era home d’enganyar-se; al contrari: la lucidesa el va dur a mossegar veritats tristes, la intel·ligència el va dur a comprendre-les, i la saviesa el va dur a acceptar-les. I bo i així –contradictòriament–, el sofriment conservà els caires vius i el poeta resolgué desafiar-lo a les totes, perquè “ara el dolor ja envaeix el matí i tot” i “tot això fa fàstic”.

Però Pavese, com Benedetti, no ha mort. És aquí, al meu costat, i em fa companyia.