dimecres, 17 de juny de 2009

'Els cims pensamenters', de Perejaume

No és cap novetat editorial, entesos. I què? És ara que m’ha llegut llegir Els cims pensamenters de les reals i verdagueres elevacions, de Perejaume (Edicions Polígrafa, 2004). Llegir només les novetats fóra snob (i qui no té cinc-centes lectures ressagades és que viu sense pencar). Els cims que el títol al·ludeix són Verdaguer, Maragall i Gaudí. El volum forma una trilogia amb l’espaterrant Obreda i l’esplèndida L’obra i la por, per bé que és el llibre més fluix de la tríada -i és que Obreda és un dels cims de la poesia catalana del segle XXI: al seu costat quasi tot sembla baixest o esmús.

Els cims... posa en relleu –mai millor dit– la sintonia muntanyosa que hi ha entre els dos poetes i el genial arquitecte. Verdaguer i Maragall incorporen les muntanyes a la literatura catalana, descobreixen la força mítica del relleu, conversen amb els cims, els seus versos s’alcen com serres, les muntanyes esdevenen mites nacionals. Gaudí du les muntanyes a l’arquitectura (sobretot a la Sagrada Família i a l’església de la Colònia Güell), trasllada el mite a les ciutats, aturona els temples, institueix l’edifici-muntanya, i ho fa amb una energia que prové de Verdaguer.

Perejaume intenta explicar això, i ho fa amb la fraseologia plàstica i la prosòdia tel·lúrica que el de Sant Pol ha cultivat els últims anys; més que de sintaxi, en el cas de Perejaume fóra millor parlar de tectònica de frases. Els seus escrits són un gènere nou que podríem anomenar oropoesia o geoliteratura. Són textos en què la mirada discorre com un rierol rost avall, o com una fulla que dansa entre les onades del mar. Són papers que fan soroll de fullaca arrossegada pel vent, de branquillons fonyats i de pannes de suro quan hom les arrenca; que fan olor de bolets, de fonoll i d’arbredes. És el paisatge mateix que reclama veu i protagonisme; Verdaguer, Maragall i Gaudí van ser els primers a donar-li’n, i Perejaume és, de moment, la baula darrera de la cadena.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Molt interessant el comentari de l´obra de Perejaume. D´ell sempre m´ha agradat el seu amor pel territori.
Gràcies
Imma

Joan Calsapeu ha dit...

Gràcies per les teves paraules, Imma. A mi Perejaume em fascina i m'agrada molt com escriu. És com un extraterrestre a l'inrevés: és hipoterrestre, viu en una dimensió endoterraqüia i sap dir-la amb paraules -de les pedres en fa literatura.