diumenge, 14 de juny de 2009

Teodicea

Déu viu a les pedres i mor a la carn. Els remots déus mesopotàmics es deïficaven en ser esculpits a la pedra –abans de ser pedra no eren res. Déu és la quietud i Satanàs el moviment. Aquell roman impertorbable; aquest descorda totes les emocions susceptibles d’ésser profanades. Potser és per això que adorem minerals.

El Gènesi està mal explicat. Déu va fer el món i en acabat s’ho va tirar tot a l’esquena i es va refugiar a la Pedrera. Ens va deixar tirats, i del gros disgust vam perdre les ales. Els àngels caiguts som nosaltres -i com més conscients en som, més avall caiem. L’infern no és sinó la consciència.

3 comentaris:

Clidice ha dit...

Quan era petita i creient (tan que fins i tot jugàvem a "dir missa"), sempre vaig tenir la sensació davant les Escriptures que Déu era una mica (massa, molt) capriciós i voluble. Si el Déu cristià hagués set roca, potser encara ara creuria ... ves a saber!

Arcangelo ha dit...

Ser roca és fonamental perquè la solidesa de la deïtat sigui percebuda. O això o les hòsties.
Una reflexió genial.

Joan Calsapeu ha dit...

Clídice: Això de jugar a "dir missa" era habitual: de menut, Pla també ho feia. Jo no ho vaig fer mai, però en canvi m'enfilava a les teulades a resar; Déu em tenia acollonit.

Arcangelo: Sí, totes les religions s'han volgut ungir amb la fortalesa de les pedres; s'han volgut encomanar la força simbòlica dels minerals -d'altra banda, també hi ha raons que són pur màrqueting.