Sempre llegim a favor d’algú –si li anéssim en contra, no el llegiríem. Que la nostra disposició favorable (l’apriorisme positiu que posem en tota lectura) es vegi frustrada, ja és formatge d’un altre sarró. Quan això passa ens sentim literalment estafats, i el ressentiment (l’apriorisme negatiu que substitueix l’anterior) pot durar molt: anys, lustres, tota la vida.En canvi, escrivim sempre contra un o altre quídam. Impugnem les idees, la retòrica, els interessos, l’estil, la cosmoescriptura d’algú que ha tingut la gosadia d’escriure abans que nosaltres. També ho fem per despit, per enveja, per no ser menys; escrivim perquè ens fa ràbia que aquell altre escrigui, i ho faci bé, i li ho reconeguin. Escrivim la mesquinesa d’escriure.
La lectura és una civilitzada i humil acció de gràcies; d’altra banda, l’escriptura és orgullosa, és una llenderada de vanitat projectada sobre molts. Llegir és construir; escriure és descalçar els fonaments d’altri, opugnar-lo, destruir-lo. Els escriptors són una guarda d’insolents, i llurs lectors, uns que ho consenten.
¿I tu? ¿A favor de qui llegeixes? ¿Contra qui escrius?
5 comentaris:
marededéusenyor! jo ho faig de per riure això, no hi poso tan mala jeia, serà que sóc massa simple :D, però com se sol dir, allà per la terra dels celtes "haberlas haylas" ;P
si ho vols saber, hauràs de passar pel meu blog :-)
com prova la vida de dues vegades pare?
Per cert, m'ha agradat molt aquest text, fa pensar...
Gràcies, Núria. Sóc un dels transeünts habituals del teu blog, on em sento molt a gust.
La vida de dues vegades pare em prova, però encara és massa prest per dir el què; la Mariona només té onze dies, i a aquesta edat la mare fa de mare... i el pare que s'ho mira, canvia un bolqueró, arria el cotxet, però encara no sap com posar-s'hi ni com agafar-s'ho.
Hi ha qui llegeix d'una manera instrospectiva, cercant altres visions de les pròpies incerteses.
Aleshores l'escriptura esdevé un exercici d'autoreconeixement, expiació dels propis fantasmes.
Publica un comentari a l'entrada