Néixer

Nom Mariona. Va néixer abans-d’ahir, 4 de juny -el dia que son pare fa anys, ves quines coses-, a un quart de set del matí. Quatre quilos cent deu grams. L’hora ha sigut curta. A la sala de parts, tot esperant la dilatació de la llivanya, el cap se m’ha omplert de boira i he caigut rodó a terra. ¿Una baixada de pressió? ¿La son i el cansament i la sentor d’hospital? No ho sé pas. L’anestesista es fa càrrec de mi: em du a una estança petita i m’asseu a l’única cadira que hi ha. Torno a la sala, a temps per assistir al desbordament de les aigües, talment obrissin d’un plegat la comporta d’una presa. Impressionant. De seguida arriba el ginecòleg. I a prémer, que és hora de buidar.

La naixó d’una criatura és una commoció geològica, una experiència volcànica. Primer hi ha l’erupció dels sucs, a borbolls (blaus, callols, vermells, vinacis...). Després apunta el caparró, un clap violaci travessat de cabells molls. La mare crispa de nou tots els músculs facials, la cara feta una brasa, i –aghhh!– la vagina s’omple d’un crani boterut, com si l’haguessin fet amb la maça de fer llamps. Falsa alarma: és una orella. Ufff... Esperem la contracció següent i sant tornem-hi, que no ha estat res. El rostre surt a la llum: la ganya xafigada i molsuda de la criatura, el fesum de call vermell, els ulls closos, les galtes plenes. Té cara de sobrassada.

Ara els llavis de la vagina li fan de collaret. Perill, esglai! ¿Com ho farem per continuar? No li podem pas estirar el crani, que li espanyarem el coll! Les mans del metge són sàvies i decidides, s’inventen una escletxa, hi entaforen els dits i arpen els muscles de la criatura. Una premuda més, via fora... i tot d’una brollen dos bracets que semblen de plastilina, i la resta del cos llisca enmig d’un patamoll de sucs que vessen com un embornal que expulsa de cop l’aigua que no hi cap, i la Mariona –és una nena!– es precipita vers el món amb l’avidesa de l’onada que s’abat damunt l’arena de la platja.

El ginecòleg pega tisorada a la badiella i la nena va de dret als braços de sa mare. No podem, ni volem, reprimir unes llàgrimes d’emoció. És un instant epifànic, dos castells de focs fan l’esclafit (un dins la mare i un altre dins el pare). Totes les vísceres del cos exulten a l’uníson. És una sensació de completesa i plenitud, de rabior animal asserenada, la joia vegetal de l’herba que grana cop en sec.