dissabte, 6 de juny del 2009

Néixer

Nom Mariona. Va néixer abans-d’ahir, 4 de juny -el dia que son pare fa anys, ves quines coses-, a un quart de set del matí. Quatre quilos cent deu grams. L’hora ha sigut curta. A la sala de parts, tot esperant la dilatació de la llivanya, el cap se m’ha omplert de boira i he caigut rodó a terra. ¿Una baixada de pressió? ¿La son i el cansament i la sentor d’hospital? No ho sé pas. L’anestesista es fa càrrec de mi: em du a una estança petita i m’asseu a l’única cadira que hi ha. Torno a la sala, a temps per assistir al desbordament de les aigües, talment obrissin d’un plegat la comporta d’una presa. Impressionant. De seguida arriba el ginecòleg. I a prémer, que és hora de buidar.

La naixó d’una criatura és una commoció geològica, una experiència volcànica. Primer hi ha l’erupció dels sucs, a borbolls (blaus, callols, vermells, vinacis...). Després apunta el caparró, un clap violaci travessat de cabells molls. La mare crispa de nou tots els músculs facials, la cara feta una brasa, i –aghhh!– la vagina s’omple d’un crani boterut, com si l’haguessin fet amb la maça de fer llamps. Falsa alarma: és una orella. Ufff... Esperem la contracció següent i sant tornem-hi, que no ha estat res. El rostre surt a la llum: la ganya xafigada i molsuda de la criatura, el fesum de call vermell, els ulls closos, les galtes plenes. Té cara de sobrassada.

Ara els llavis de la vagina li fan de collaret. Perill, esglai! ¿Com ho farem per continuar? No li podem pas estirar el crani, que li espanyarem el coll! Les mans del metge són sàvies i decidides, s’inventen una escletxa, hi entaforen els dits i arpen els muscles de la criatura. Una premuda més, via fora... i tot d’una brollen dos bracets que semblen de plastilina, i la resta del cos llisca enmig d’un patamoll de sucs que vessen com un embornal que expulsa de cop l’aigua que no hi cap, i la Mariona –és una nena!– es precipita vers el món amb l’avidesa de l’onada que s’abat damunt l’arena de la platja.

El ginecòleg pega tisorada a la badiella i la nena va de dret als braços de sa mare. No podem, ni volem, reprimir unes llàgrimes d’emoció. És un instant epifànic, dos castells de focs fan l’esclafit (un dins la mare i un altre dins el pare). Totes les vísceres del cos exulten a l’uníson. És una sensació de completesa i plenitud, de rabior animal asserenada, la joia vegetal de l’herba que grana cop en sec.

13 comentaris:

Clidice ha dit...

Ei!!! per molts anys!! per partida doble a més!! :D i gràcies pel relat, és que quan em va tocar jo ho veia d'una altra banda :P I que reguapa que és!!! :D

Irene ha dit...

felicitats per tenir una nena tant bonica!i quina casualitat, el mateix dia que l'aniversari del joan! ha sigut perfecte! m'ha encantatha sigut fantastic.i recors a la joana.

IRENE VIVES

Jesús M. Tibau ha dit...

Moltes felicitats! Els nostres fills són de la mateixa quinta.

Cosme ha dit...

Moltes felicitats, i una menció especial a la mare. Que aquest moment el fixeu ben endins per quan calgui trobar forces més endavant. I un petonet molt fort per la Joana, no sap quina n'hi vé a sobre!

PD: i dels marejos a la sala de parts, crec que som molts que hi hem passat ... però clar ets refàs tot a cuita corrents no fós cas que et perdessis el moment. Moltes felicitats de nou a tots!

Sadurní ha dit...

Moltíssimes felicitats!

Que sigueu molt i molt feliços.

Una abraçada,
S.

Marcel ha dit...

Extraordinària descripció del part!
Aquesta nena ve amb un post sota el braç, que és el pa dels lletraferits d'ara mateix.
Fins i tot m'han vingut ganes de tenir-ne una altra...
Felicitats per la naixença i l'epifania lírica!
De tot cor.

miquel ha dit...

Quàdruples felicitats! I potser moltes més, si la teva la fas extensiva als de 3r i prescindeixes de les seves febleses amb els febles ;-)

Que bonica!

romanidemata ha dit...

no ho podies haver expressat millor, aquesta sensació és única.

felicitats
i molta salut

Francesc Puigcarbó ha dit...

moltes felicitats! i ara a veure-la creixer...

Joan Calsapeu ha dit...

Gràcies a tots, amigues i amics! Se'ns ha girat feina, però ens en sortirem.

Núria Talavera ha dit...

moltíssimes felicitats, és una nena preciosa, m'he perdut uns quants dies i has aprofitat per penjar aquest post tan bonic, no et diré que m'hagi fet recordar res perquè la meva nena és de cesàrea però m'han vingut ganes de provar-ho!

ànims i sort, que sigui una nena menjadora i dormilega :-)

USD ha dit...

moltíssimes felicitats

Joan Calsapeu ha dit...

Núria i Obridor de portes, gràcies! Fer de pare és un d'aquells oficis que et reconcilien amb el món.