dimecres, 24 de juny de 2009

El crític més sever

Remenant papers de Gabriel Ferrater, trobo la valoració crítica de la literatura catalana més ferotge de què tinc notícia. Es tracta de la “Carta a un neòfit castellà”, recollida al volum Sobre literatura. Assaigs, articles i altres textos (1951-1971). Hi llegeixo el que segueix -tradueixo de l’espanyol:

“Vayreda és francament dolent [...] Els seus records de la guerra carlina són escrits en una llengua de gos, però es llegeixen bé, cosa no passa amb les seves novel·les.”

“Les novel·les i contes de Raimon Casellas són grotescos [...] L’estil absurd de la primera frase d'Els sots feréstecs es manté durant tot el llibre.”

“Cal llegir Solitud, i probablement res més de Víctor Català, la flauta de la qual sembla que hagi sonat una sola vegada per casualitat.”

“Pla va fer en la literatura catalana una entrada de cavall sicilià (el 1925, amb Coses vistes), gràcies a una fantasia verbal i a una independència d’esperit molt superiors a les que té el literat de poble. Després Pla s’ha anat desinflant, sobretot perquè la seva llengua, en comptes de millorar, s’ha fet malbé d’una manera lamentable: allò que abans era fantasia és ara una mena de diarrea. Llegeix, però, El carrer estret, probablement el seu millor llibre; i en tot cas Pla no és avorrit.”

“Espriu ja el coneixes: a parer meu, l’únic que té de bo és la seva Esther; la seva poesia em sembla fluixa: opaca i sense volada.”

“Rosa Leveroni escriu bé però no té gran cosa a dir; i Vinyoli, que potser sí que té cosa per dir, però no sap escriure.”

N’hi ha més, de llenderades, però amb aquesta mostra us en feu a la idea, no? En canvi, Ferrater salvava les novel·les Judita i Vals, de Trabal; la poesia de Rosselló-Pòrcel; les memòries de Puig i Ferreter (que té “passatges estupends”) i les de Carles Soldevila (“un dels pocs llibres informatius sobre aquest país”).

Amics i amigues que escriviu, ¿qui de vosaltres se sotmetria avui, de bon grat, al judici crític de Gabriel Ferrater? Jo no!

7 comentaris:

Clidice ha dit...

Sort que no sóc escriptora, perquè amb aquestes crítiques n'hi ha per deixar-ho córrer! veig que l'esport nacional (garrotada i al sac) no té aturador :P Si n'hi ha més avisa, que faré crispetes :)

Núria Talavera ha dit...

suposo que també va fer autocrítiques oi? perquè si només es va dedicar als altres...

Joan Calsapeu ha dit...

Clídice, alto les seques! Què vol dir que no ets escriptora? Mem, una persona que escriu molt -amb constància-, escriu molt bé i publica allò que escriu, ¿no és un escriptor o escriptora? Un escriptor n'és quan uns altres l'hi consideren, i jo t'hi considero.

Núria, ¿quan has vist que un escriptor consagrat faci una autocrítica? Vivim en el món de la falsa immodèstia. En el benentès que aquest axioma -que és, penso, una gran veritat- no és aplicable a Ferrater; perquè Ferrater no només se sentia intel·lectualment per damunt de quasi tothom, sinó que hi estava.

pere ha dit...

Realment demolidora, aquesta carta, i també sense pràcticament argumentacions.
En altres llocs matisa i "salva".
A Pla, per exemple, li atribueix el mèrit de ser un dels dos autors que intenten fer novel·la (?)en català (l'altre és Oller).
De Solitud diu que és "una obra excepcional en tots els sentits".
Per suposat, admira Carner, de qui es considera deixeble (o deutor o seguidor...) i admira Foix, al qual considera un condeixeble...
En fi, tot això ja ho saps.
De fet, en Ferrater tenia aquesta divertida dèria d'espantar el personal.

Anònim ha dit...

I Riba! No us oblideu d'en Riba, a qui admirava molt. I a Ausiàs March.

Salutacions

Francesc

Núria Talavera ha dit...

ser per damunt de quasi tothom ha de ser molt trist... i molt solitari...

Joan Calsapeu ha dit...

Ha de ser fumut. El sentiment de la soledat distingida no deixa de ser un sentiment de soledat.