El crític més sever

Remenant papers de Gabriel Ferrater, trobo la valoració crítica de la literatura catalana més ferotge de què tinc notícia. Es tracta de la “Carta a un neòfit castellà”, recollida al volum Sobre literatura. Assaigs, articles i altres textos (1951-1971). Hi llegeixo el que segueix -tradueixo de l’espanyol:

“Vayreda és francament dolent [...] Els seus records de la guerra carlina són escrits en una llengua de gos, però es llegeixen bé, cosa no passa amb les seves novel·les.”

“Les novel·les i contes de Raimon Casellas són grotescos [...] L’estil absurd de la primera frase d'Els sots feréstecs es manté durant tot el llibre.”

“Cal llegir Solitud, i probablement res més de Víctor Català, la flauta de la qual sembla que hagi sonat una sola vegada per casualitat.”

“Pla va fer en la literatura catalana una entrada de cavall sicilià (el 1925, amb Coses vistes), gràcies a una fantasia verbal i a una independència d’esperit molt superiors a les que té el literat de poble. Després Pla s’ha anat desinflant, sobretot perquè la seva llengua, en comptes de millorar, s’ha fet malbé d’una manera lamentable: allò que abans era fantasia és ara una mena de diarrea. Llegeix, però, El carrer estret, probablement el seu millor llibre; i en tot cas Pla no és avorrit.”

“Espriu ja el coneixes: a parer meu, l’únic que té de bo és la seva Esther; la seva poesia em sembla fluixa: opaca i sense volada.”

“Rosa Leveroni escriu bé però no té gran cosa a dir; i Vinyoli, que potser sí que té cosa per dir, però no sap escriure.”

N’hi ha més, de llenderades, però amb aquesta mostra us en feu a la idea, no? En canvi, Ferrater salvava les novel·les Judita i Vals, de Trabal; la poesia de Rosselló-Pòrcel; les memòries de Puig i Ferreter (que té “passatges estupends”) i les de Carles Soldevila (“un dels pocs llibres informatius sobre aquest país”).

Amics i amigues que escriviu, ¿qui de vosaltres se sotmetria avui, de bon grat, al judici crític de Gabriel Ferrater? Jo no!