diumenge, 7 de juny de 2009

Morir

¿Us heu mort mai? Vull dir, ¿heu viscut mai l’experiència de quasi morir? Jo sí. A l’hospital de Manacor, afectat d’un còlic miserere –el nom és eloqüent–, o sia, una oclusió intestinal. Quan hi vaig fer cap, el cos ja estava a prop del col·lapse i la intervenció urgia. Però no hi havia anestesista. El dolor em feia cridar i botar en el llit, i l’adormidor no arribava –l’any 2003, la sanitat pública de Mallorca només disposava de tres anestesistes. Sense un o altre d’ells, no es podia operar.

A les rondalles mallorquines, les bruixes velles que camegen peu-rossec peu-rossec administren dormissons als herois incauts. Però jo no tenia bruixa peu-rossec. Deixava aquest món a la sabuda. Percebia, a l’espona del llit, la presència de la Dama blanca, presta a endur-se el seu botí. Eren moments solemnes, de gravetat (en els dos sentits del mot) extrema; però el cervell estava inhabilitat per a tota casta de solemnitat. Les mossegades de dolor priven de fer cap balanç; les fiblades trenquen els records; l’esperit, descompost, és incapaç de fer cap obra imaginativa que doni conhort o serenitat, que endreci per dins. La poca expectativa de vida que hi ha és impossible de gestionar. Hi ha un xoc de voluntats: vull morir, i alhora vull no voler morir –que no és el mateix que voler viure.

Tinc la certesa que d’un plegat perdré la consciència –com ara fa tres dies, a la sala de parts, abans que nasqués la Mariona- i no despertaré mai més. Tinc esma per pensar en l’enllà i decideixo que no em fa por: el que em fa por és no ser aquí. I, de cop, fressa, enrenou, corregudes. Ha arribat un anestesista de Palma. Algú diu alguna cosa. Una punxada. Obro els ulls i és l’endemà. Estic llaçat amb tubs. Sóc viu.

(No sé per què m’ha vingut tot això al cap. Ho deu fer que ha nascut la Mariona i que aquests dies celebrem la vida.)

6 comentaris:

Clidice ha dit...

Si, en un terratrèmol 5.9 escala de Richter i les seves 197 rèpliques en menys de 24 hores. Vam tenir sort, el llit on havíem dormit quatre dies abans, en l'epicentre, va desaparèixer en una esquerda i van desaparèixer els seus estadants amb ell.

La qüestió escatològica sempre va lligada, el naixement sempre fa rumiar en la mort. Però ara, gaudeix d'allò viu :)

Clidice ha dit...

perdó, és "a l'epicentre" oi? m'estic fent la lia un pitxu :(

Joan Calsapeu ha dit...

Sí, Clídice, però no cal que t'esmenis per tan poca cosa! Quan escrivim comentaris -gràcies!- anem per feina i, tot i que revisem el que hem escrit, s'escapen coses. I no passa res -Josep Pla feia força faltes d'ortografia... en textos revisats milanta vegades.

Cosme ha dit...

Apilar anys té la virtut d'oferir-te tastets o esbossos d'allò que s'esdevindrà.
En els pocs accidents que he patit, sortosament, en destaco l'estranya sensació d'abandonament al fat. En un instant te n'adones que estàs fora control i aleshores et passa pel cap la possibilitat de ser a la fi. Els darrers cops vaig sentir que m'hi resignava amb certa enteresa. Bé, potser són sensacions reescrites a posteriori. Però crec que denoten que quan has assolit una certa plenitud (sempre tenim mancances)saps que la resta està fora del teu control i et sents com si ja haguessis acomplert en part els teu deures. Després te n'adones que morir no deu ser tant dur, sempre que no ho facis en vida, clar!.
(Hi ha tanta gent morta mentre feinegen amunt i avall sense prendre consciència del seu propi món que ja no el de fora...)

Anònim ha dit...

Enhorabona!
L´arribada d´una filla, la MARIONA, ha estat un esclat de joia, com podem llegir, ja es notava mentres l´estàveu esperant.

Per molts anys!!
Imma

Joan Calsapeu ha dit...

La vida és isarda, i la mort, el depredador que la fa trescar i córrer.