Somnàmbuls

El somnambulisme és un estat natural de l’ésser humà. Gran part del dia, la nostra activitat corporal i mental està regida per un pilot automàtic que hem dissenyat de joves –una mena de gòlem personal– i que ens permet de passar l’estona sense desestabilitzar-nos. És un ressort que està activat la major part del temps i que ens insensibilitza, ens blinda davant la contínua incitació a la revisió d’esquemes que ens assalta quan sortim al carrer. La vida ens interpel·la i la resposta més habitual és girar-li la cara. Per això ens movem, actuem -¿pensem?- literalment com somnàmbuls.

Somnambulisme. Un estat intermedi entre la vetlla i el son, un lloc que és, més que cap altre, el nostre lloc. Quan, de nits (o de dies), ens desplacem en la més absoluta inconsciència, som nosaltres mateixos amb tota la profunditat de què és capaç el nostre organisme: perquè no només ignorem qui o què som, sinó que també ignorem que som. La ignorància ens fa genuïns.

Doncs bé, molts moments del nostre dia a dia s’assemblen perillosament al somnambulisme. Espès i menut som vianants dorments, pensadors que somien, tocaboires que no desperten mai del tot. Som així moltes vegades cada dia, tots els dies de l’any. És la part de nosaltres que s’abandona al gregarisme, la que fa possible la vida comunitària i alhora interioritza les consignes de l’autoritat; és una buidor que uns altres omplen per nosaltres, el lloc on naufraga la llibertat.