Escriptura amb nens

El tedi ja no és el que era... Papa, tinc caca! Prem, que vinc. Deixo l’ordinador vacant i netejo el cul de la Joana; el té envermellit, amb una constel·lació de granets que li coronen la regata: hi poso talquistina i li canvio el bolquer. Tornem-hi. Una bona manera de començar potser fóra dir les relacions de parentiu: el tedi i l’avorriment són cosins llunyans. Papa!!! Què? Em fa mal el culeet... Joana, però si t’he empolsinat el cul i t'acabo de canviar... ¿com t’ha de fer mal? Vol que estiguis per ella! –diu la veu que ve del menjador. Entesos. L’agafo a coll. ¿Que vols que juguem? Xí. ¿I a què vols jugar? A fer torres. Fem torres: una, i una altra, i encara una altra. Ben altes. I les torres aviat es converteixen en trens. Txucu-txucu-txucu-txucu-txucu... ¿Oi que ara jugaràs una estoneta sola? Uf. El tedi és quan tenim un excés de consciència de nosaltres mateixos i no sabem què fer-ne i ens fem oi. És el que sentiria la sorra si pogués sentir. Papa! Què? Fem bombolles? I tant que farem bombolles. Vinga, som-hi. Bombolles de sabó a la terrassa. És ben bé que el mistol no està pensat per a aquests lleures, perquè costa fer-les sortir, les bombolles dels dídims; i quan surten, tenen una fal·lera per entrar a casa!, i es fonen deixant una ombra d’humitat a la rajola. Anem cap endins, Joana, que ja no en surten més! Noooooooo! Que sí, que ja n’hi ha prou. Esplica’m el conte, i m’allarga el conte de la Caputxeta. D’acord. Vet aquí que una vegada hi havia una nena... Tornem-hi, que no ha estat res. El tedi és pastós com una confitura que ha tret verdet, fa xafogor i té gust de nosaltres. Joan, que la Mariona ha fet una glopada! –crida la veu del menjador. Torna’t aixecar, agafa paper de cuina i corre a fer els primers auxilis. Ja està. Tornem-hi. Hola, pantalla: ¿sabies que ets un mite de l’escriptura? Digue-li al papa que et posi bessones! –se sent de nou la veu del menjador. Papa, bessones. A bodes em convides! ¿Quina vols? La Bèttia. Molt bé: tele, botó, comandaments, català. Un, dos, tres, som les bessoones... La Joana seu al sofà. A veure quant dura. Sí, l'Oceanografia del tedi és un llibre soporífer, probablement el castanyot més infumable que va fer el Pantarca. Però devia ser precisament això el que es proposava: escriure un llibre que encomanés al lector aquest sentiment espès, acre, mòrbid, que ens acara amb la nostra inanitat. Papa, ¿anem als cavallets? Ah!, doncs... sí, clar, anem als cavallets. Hi anem. Només ens queden tres vals (els que la Unió de Botiguers dóna als socis). Avui la Joana estrena l’olla: hi va sola, i la fa girar amb prudència i fruïció. Li ha agradat. La cadireta! Vol dir les cadires que pengen part defora. És que ja no tenim papers, patufa: la cadireta l’estrenarem demà. Buaaaaa! Estic content per la Joana, que evoluciona: del trenet a la moto, de la moto a l’olla, de l’olla a la cadireta. Qui no evoluciona sóc jo, que no n’he tret l’aigua clara, d’això del tedi.