'Pandemònium', de Màrius Sampere

M’agraden els llibres indefinibles, els que viuen allà deçà dels gèneres, els que volen ser i són inclassificables, els llibres que fan olor de transgressió i de llibertat ja des de la primera línia. És el cas de Pandemònium, o la dansa del si mateix, de Màrius Sampere (Lleonard Muntaner, octubre 2008), que comença així: “Torno a dir que sóc la Bèstia. I que, per tant, sóc la Bèstia a més. Car hi ha dies de tot, i avui toca la Bèstia com a tema obligat i determinant. La Bèstia neta i brutal.”

Fa de mal dir, doncs, quina mena de llibre és Pandemònium. No són proses poètiques ni poemes en prosa, sinó tot al contrari. És un recull de textos redactats al llarg de vint-i-cinc anys i ordenats per Sam Abrams, que relaciona el llibre amb Road Side Dog, del Nobel polonès Czeslaw Milosz. El resultat d’una tal agregació és un monstre, però no un monstre malvat i espaordidor, sinó una pobra criatura que sobreviu sense saber per què i mira de sobreposar-se al caos que l’envolta. El monstre som nosaltres quan acarem el misteri de l’existència, quan ens interroguem i constatem que vivim dansant al voltant d’un eix bestial, enllà del qual tot és pastetes. Tinc anotada una frase del poeta que sintetitza un dels vectors principals del Pandemònium; heus-la ací: “Sóc un apassionat del caos. Crec que la vida és caos. Sóc dels qui creuen que la llum va venir per il·luminar el caos, no pas per ordenar-lo, perquè, altrament, no s’explica l’existència del mal i del dolor.”

Pandemònium és això i més. Llegir-lo és una experiència sísmica, un viatge a la fosca que viu dins les paraules, un massatge a l’ànima. És una lectura que demana lentitud i tornar-hi, i uns minuts de descompressió abans d’envestir el pedaç següent. En acabat, un pensa que la Bèstia se l’ha de péixer d’una manera o altra perquè no s'acabi devorant a si mateixa.