De la prosa i de la poesia

CONTRES I PROS

"De vegades, cansat de la ingratitud de la poesia, t’agafes a la prosa, que t’ofereix, si més no, aquests quatre avantatges: la mesura, el raonament, la credibilitat i els favors del públic. Però llavors t’adones que la poesia tenia un avantatge superior: poder prescindir de la mesura, del raonament, de la credibilitat i dels favors del públic.”

(Màrius Sampere, Pandemònium o la dansa del si mateix, Lleonard Muntaner, Editor, 2008.)

'Pandemònium', de Màrius Sampere

M’agraden els llibres indefinibles, els que viuen allà deçà dels gèneres, els que volen ser i són inclassificables, els llibres que fan olor de transgressió i de llibertat ja des de la primera línia. És el cas de Pandemònium, o la dansa del si mateix, de Màrius Sampere (Lleonard Muntaner, octubre 2008), que comença així: “Torno a dir que sóc la Bèstia. I que, per tant, sóc la Bèstia a més. Car hi ha dies de tot, i avui toca la Bèstia com a tema obligat i determinant. La Bèstia neta i brutal.”

Fa de mal dir, doncs, quina mena de llibre és Pandemònium. No són proses poètiques ni poemes en prosa, sinó tot al contrari. És un recull de textos redactats al llarg de vint-i-cinc anys i ordenats per Sam Abrams, que relaciona el llibre amb Road Side Dog, del Nobel polonès Czeslaw Milosz. El resultat d’una tal agregació és un monstre, però no un monstre malvat i espaordidor, sinó una pobra criatura que sobreviu sense saber per què i mira de sobreposar-se al caos que l’envolta. El monstre som nosaltres quan acarem el misteri de l’existència, quan ens interroguem i constatem que vivim dansant al voltant d’un eix bestial, enllà del qual tot és pastetes. Tinc anotada una frase del poeta que sintetitza un dels vectors principals del Pandemònium; heus-la ací: “Sóc un apassionat del caos. Crec que la vida és caos. Sóc dels qui creuen que la llum va venir per il·luminar el caos, no pas per ordenar-lo, perquè, altrament, no s’explica l’existència del mal i del dolor.”

Pandemònium és això i més. Llegir-lo és una experiència sísmica, un viatge a la fosca que viu dins les paraules, un massatge a l’ànima. És una lectura que demana lentitud i tornar-hi, i uns minuts de descompressió abans d’envestir el pedaç següent. En acabat, un pensa que la Bèstia se l’ha de péixer d’una manera o altra perquè no s'acabi devorant a si mateixa.

Màrius Sampere, 'Altres presències'

W. H. Auden diu, a propòsit del poeta que escriu en vers «lliure», que “és com Robinson Crusoe a la seva illa deserta. Ell sol ha de cuinar, rentar-se la roba i sargir-se-la. En uns pocs casos excepcionals, aquesta independència produeix alguna cosa original i impressionant, però molt més sovint el resultat és sòrdid: llençols bruts, llits sense fer, ampolles buides escampades per terra i la casa sense escombrar”.

Doncs bé, Màrius Sampere és un d’aquests rara avis que produeix poesia original i impressionant amb el dit vers «lliure». Servidor ja ho havia constatat en els poemaris Ens trobarem a fora i Les imminències –els únics que n’havia llegit–, i ara que he devorat Altres presències (Meteora, 2008) ho percebo més clarament i tot. Aquest és, en paraules del poeta, “un recull de poemes petits, curts, breus, però, per mi, forts i espessos. Els vaig començar a escriure com un divertimento, com un experiment, com una intranscendència de la transcendència. Al principi no me l’estimava especialment, però a mesura que ordenava els cent onze poemes que hi ha vaig començar a engrescar-m’hi.”

Si el poeta va trigar a engrescar-s’hi, us asseguro que els lectors ens hi engresquem des del primer poema. Altres presències conté el Sampere metafísic, intens i profund que coneixem, emperò amb una dicció depuradíssima que recorda Ungaretti, amb una concentració d’energia inusitada. Un dóna un cop d’ull als poemes i sembla que s’hagin de fondre els ploms. Per aconseguir això Sampere se serveix de figures com la paradoxa (“El món s’acabarà / abans del darrer dia”), però imposa sobretot amb les metàbasis cantelludes que són marca de la casa: “I la mort és que vomito” n’és una; “Cadascú / sóc jo mateix / en aquelles altres circumstàncies” n’és una altra. Us deixo amb una presència mínima de Sampere, just per fer boca:

“Ser el desconegut,
poder evitar-ho
i no aprofitar
l'ocasió, retrocedir
fins arribar a l'últim dubte
d'hom mateix.”

(Màrius Sampere, Altres presències, p. 81)