dimarts, 29 de novembre del 2011

Represa



De vegades el botorn ve de dins.
L’esperit sua, s’estova l’esma
i la calitja entela els contorns
d’allò que érem o que som.
Vol dir que cal tornar a ser
el gos que al pic de l’estiu
busca la frescor de les rajoles,
gratar el terra allí on havíem
amagat l’os i exhumar-lo.
Ensalivar el desig, esmolar
els ullals altra vegada.

dilluns, 28 de novembre del 2011

Bellesa



Abans la bellesa era decorativa (com la moral, però diferent). Ara no. Ara és un prodigi, una ofrena inversa. La bellesa que és una mica lleugerament idiota, també. O sobretot.

diumenge, 27 de novembre del 2011

La indemnització



La indemnització no arriba mai
perquè l’hem cobrada per endavant:
és la joventut.

dissabte, 26 de novembre del 2011

Nits




Se senten crits
en el carrer,
clams excitats
de joia, udols
d'impaciència.
Veus enceses 
que no demanen 
per nosaltres.
Som lluny
de tot arreu
i tothom
és estrany.

divendres, 25 de novembre del 2011

El segon bes, i el tercer



Tothom evoca el primer bes. Mai es parla del segon ni del tercer, que eren millors: eren amb llengua i les mans anaven per on volien. Les novetats sempre estan sobrevalorades.

dijous, 24 de novembre del 2011

Cròniques rurals


L’editorial Barcino acaba de publicar Cròniques rurals, de Jordi Llavina, Carme Martí i Albert Carreras. És el segon volum de la Col·lecció Museu Vida Rural i recull el testimoni de vint personalitats del nostre país, que escandallen la seva memòria rural i reivindiquen els valors de la vida del camp. És, doncs, un llibre “essencialment poètic i radicalment polític”, com diuen els autors. Hi surten Ponç Pons, Sílvia Alcàntara, Roger Mas, Roser Capdevila, Carme Ruscalleda, Josep Piera, Joan Margarit, Araceli Segarra, Lluís Foix i altres.

L’Albert Carreras n’ha fet un vídeo promocional que fa molt de goig -aquí el veureu millor- i val la pena dedicar-li els cinc minuts que dura. La cosa convida a reflexionar sobre l’impacte que el medi rural ha tingut en les nostres vides i a fer una projecció de futur. A mi, si m’ho permeteu, la ruralitat m’ha marcat poderosament: els avis i uns quants oncles eren pagesos, i la mare sempre era pel bosc, replegant una cosa o altra; i davant de casa teníem l’hort, amb la poralla (que és com en diuen de l’aviram en alguns topants del Pallars Sobirà) i els conills; aquell espai va ser el refugi de la meva infantesa. I vaig ser a temps de veure el matxo que se’n duia l’avi cap al tros, els peus descalços que penjaven del carro. Vull dir que, gràcies a aquest bagatge, sé de què és fet el meu país i per tant sé el que vull, perquè ho he viscut i ho he perdut, però no de manera irreversible. Ho puc refer.

dissabte, 19 de novembre del 2011

Mil apunts i vigília d'eleccions





Fent recompte, m’adono que aquest blog ha passat la ratlla dels mil apunts. Cosa que vol dir, únicament, que els blogs són addictius. Què hi farem, hi ha vicis pitjors i més cars. Cada blog té la seva explicació. Aquest va néixer poc després que vingués al món la nostra primera filla. La meva vida social es va fondre, a penes sortíem, vèiem molt poc els amics. En el blog vaig trobar una vàlvula d’escapament. I ja hi vaig ser pels trossos.

L’experiment em va plaure i gràcies a ell he conegut persones intel·ligents, cultes, creatives, divertides, lletrabanyudes, i m'he enxarxat. El blog és la xarxa social dels qui passem gust escrivint (és un club minoritari, un xavegó, però als qui hi som ens és igual). El blog m’ha permès d’intercanviar experiències culturals –he de dir-ho així, de manera genèrica i pel broc gros, perquè és la veritat–, i això és un plaer impagable. Gràcies.

VIGÍLIA ELECTORAL

Demà, eleccions. Només he votat un pic en unes eleccions espanyoles –allò va ser excepcional, una mena d’espasme; després me'n vaig penedir. Per tornar-hi hauria de tenir una raó de pes i un parell d’arguments clars. Quan algun partit soi-disant independentista s’hi ha presentat, no m’han sabut explicar mai què anaven a fer-hi i quin profit en volien treure. I quan han obtingut representació al Congrés i al Senat, no m’ha agradat el que han fet.

Diuen que ara serà diferent i em demanen el vot. Però continuo sense entendre què hi fan tres (o vuit, o quinze) sioux en el Parlament dels rostres pàl·lids, un lloc on res no ens serà restituït ni rescabalat, per molt que perorem. Diuen que he de tenir fe i donar un vot de confiança. Però jo sóc desconfiat de mena, i tinc més memòria que fe.

divendres, 18 de novembre del 2011

El pa amb tomàquet ja hi era

Diu la campanera a Do’m, la peça dramàtica d’Enric Casasses: “En els temps més reculats ja existia, el pa amb tomàquet, però després, quan l’Atlàntida es va enfonsar, el tomàquet va quedar allà i el pa, aquí.”

És curiós. Molts espanyols –molts, però que molts– consideren que amb el seu país va passar el mateix: que la invasió alarb del segle VIII va ser la seva Atlàntida, que els Reis Catòlics van restablir després la unitat perduda, i que avui hi ha un parell de taifes que desafien, insolents, la unitat retrobada de l’imperi.

Quines coses, no? Potser no és tan estrany: ja se sap que qui té la mitologia grossa fa una vega, i qui la té petita –com ara jo– se la cruspeix amb pa amb tomàquet. 

dijous, 17 de novembre del 2011

Peus freds


Avui els alumnes de secundària fan vaga (bé, la fan els marrecs de segon cicle d’ESO i els sagals de batxillerat, els que volen fer-ne) i han omplert el centre de cartellets amb consignes (en les quals, com és lògic, la bona voluntat es tenyeix de colors feréstecs i es presenta amb esgarips poc matisats). No passa res. Ja se sap que la demagògia és el llenguatge natural dels adolescents. Això rai, que no és problema. El paper galdós el fan els grans, que continuen abonats al discurseig simple i capciós a pesar dels molts anys que fa que estan en el món.

Una de les consignes m’ha cridat especialment l’atenció: “Amb els peus freds no es pot pensar”. També hi havia aquesta altra variant: “Amb els peus freds no es pensa bé”. I és que les restriccions també han arribat a la calefacció. Però el plany m’ha fet somriure, perquè falta clamorosament a la veritat, que és just a l’extrem contrari: els peus freds estimulen el raciocini. Això sempre ha estat així, i no és discutible. La filosofia occidental va néixer a Grècia, i no a cals bàrbars del nord, perquè els savis hel·lens calçaven sandàlies i, fora l’estiu, tenien els peus enfredorits; en canvi, els protoalemanys anaven tot l’any abrigats de peus i per això van fer tard al pensament abstracte –ep, això m’ho faig jo, que no sóc pas doctor de res.

Siguem justos: el fred de peus convida al sexe, a la cuina i a la gimnàstica mental, tres fonts de plaer que tenen, a les ribes de la Mediterrània, un recer com fet a mida.

dilluns, 14 de novembre del 2011

Enric Casasses i Blanca Llum Vidal a Llavaneres

La Nit de Poesia i Jazz de Llavaneres ja està en solfa. La cosa serà el divendres 25 de novembre, a les deu del vespre, a la Cava del Casal de Llavaneres (av. Catalunya, 56 ). És el tercer any que la fem i n’estem satisfets. Recitaran Enric Casasses i Blanca Llum Vidal, tots dos de Barcelona: veterania i saba nova. El jazz anirà a càrrec de Coast to coast, un trio format per Pep Rius (contrabaix), Ivò Oller (trompeta) i Leo Tejedor (guitarra) –són molt bons! I en acabat, sopar comunitari al Casal –qui vulgui ser-hi, ho deixi escrit aquí mateix, sisplau.

L’Enric Casasses necessita poca presentació: és un actiu poètic des del 1972, quan va publicar el primer recull de versos a Menorca, i d’aleshores ençà no ha parat. No ha parat de publicar, vull dir (poesia, teatre, traducció), però sí de voltar món, perquè el 1997, després de fer el Rodi-Roda, va tornar a Barcelona. La poesia de Casasses és la llengua en erupció, perquè la fa servir tota; el barceloní és drapaire i orfebre a la vegada, emotiu i pensamenter, xarbotant i tempestós. La tradició literària en què s’inscriu és vastíssima, perquè navega –com J. V. Foix– dels trobadors al surrealisme i més ençà també.

La Blanca Llum és la novetat. Amb vint-i-cinc anys i dos poemaris publicats (La cabra que hi havia i Nosaltres i tu), ja és més que una promesa. La seva poesia és inclassificable, però potser li escauen aquests mots de Bartra: “sembla una fada folla xisclant en un bosc de ferro”. Les arrels malloquines, el coneixement del vocabulari de les muntanyes de Catalunya i de Mallorca, bufen a favor seu. Blanca Llum fa una poesia que és com un foc que crema llenya tendra, uns versos que encomanen l’alegria de viure i arrelen en els morts més frondosos de la literatura universal. No sabria dir-ne gaire més: veniu a escoltar-la.

diumenge, 13 de novembre del 2011

Els dracs de fora de Catalunya



La consciència nacional s’adquireix en el lloc més impensat: en el cercle d’amics, en els llibres (llegint, estudiant), a la premsa, a colla castellera o gegantera, pensant i observant, vivint amb les orelles dretes. Però el lloc més immediat, primerenc i natural és la família.

De casa estant, servidor assisteixo al naixement de la consciència nacional en les meves filles. És un part lent, d’allò més curiós, de vegades divertit. Avui la Joana, que aviat en farà cinc, ha posat la mà a la boca del drac de pasta de paper que hi ha apostat en el rebedor, i ha amollat el que segueix:

–Ai, que mossega! –pausa– Nooo, que els dracs de Catalunya són amics nostres i no mosseguen. Els que mosseguen són els dracs de fora de Catalunya.

–Ah sí? –jo que hi fico cullerada- I què fan, els dracs de fora de Catalunya?

–Fan “Arghhhhhh!” –la Joana ensenya les dents i alça els braços, els dits de les mans que pengen com arrels, amenaçadors– i mosseguen els ossos, i el cor també.

Vet aquí una formació embrionària de la consciència nacional. A la Joana encara li queda molt de camí per fer, és clar. Un dia aprendrà a destriar els dracs de fora: descobrirà que els dracs cèltics, per dir un cas, són innocus; i que els dracs que ens roseguen els ossos i ens mosseguen el cor són els d’Espanya.

Fer-se gran és bo

Fer-se gran és bo. És tenir la riquesa de posseir moltes pèrdues. És caminar sense mirar els peus, viure com si l’univers fos cec. Aprendre a ser un insecte.

divendres, 11 de novembre del 2011

Pla i la bajania sexual de les sípies



Sempre que em capbusso en un dels volums de l’Obra completa de Pla, a càrrec de Destino, m’enfado. Perquè n’he pagat quaranta euros i trobo els textos així com estaven fa quaranta-cinc anys: les faltes d’ortografia i els errors d’impremta són allà on eren, indelebles. I els textos jeuen nus i descotxats, sense edredó crític (i sense data, que és el mínimum esperable).              


Les proses de Pla tenen tres dates: la dels fets contats, la de la redacció inicial i la de la revisió definitiva. Pla només acceptava la paternitat de la versió última. Però l’any dels fets, i l'any en què esgrafià els primers esborranys, també ens interessen no per res, és que ens situen en el temps. Doncs ni l’una ni les altres. I fes-te fotre, que són quaranta cuques.

Sort en tinc que, davant la prosa planiana, em desenfado. Sobretot quan llegeixo delícies acidulants com la que segueix. A Bodegó amb peixos (un assaig sobre els arts de pesca, els peixos i l’arribada d’aquests al plat, inclòs al volum 2 de l’Obra completa), Pla dedica un paràgraf hilarant a la captura de les sípies, que comença així: “Doncs bé: en aquest temps de les calmes, s’agafa una sípia femella, se la lliga a un cordill i s’arrossega lentament l’animal, des d’un gussi, pels paratges de sorra i algues de les platges, a profunditats –com a màxim– de dos o tres metres”.

I el que ha de passar, passa de seguida: “es veu sortir de l’espessor d’una mata d’ictínies, aparèixer per la cresta d’una petita duna submarina, de la gruta d’una roca, una sípia mascle, la qual, dominada per la més inconscient i cega de les passions, s’abraça frenèticament a la sípia femella. [...] quan hom constata que la sípia femella ha desaparegut totalment sota de la sípia mascle, hom estira simplement el cordill, i el mascle és capturat de la manera més ingènua.”

La repetició de la caparrada provoca en el pescador, diu Pla, una certa fatiga: “s’arriba a tenir la sensació de viure, com alguns éssers situats en la part més elevada de l’escala biològica, d’una femella de la naturalesa... per més que es tracti d’una femella de sípia”. Si Pla no fos tan fi explicaria d'una altra faisó aquella "certa fatiga"... perquè el mal del pescador ve d'allò que en bon català se'n diu "menjar pa de cony".

En fi. La lliçó és antiga com l’anar de ventre: tota femella té, d’entrada, el poder que li confereix la beneiteria sexual dels mascles (i a partir d’aquí, si pot i vol, pot fer créixer la seva fèrula). Això ja ho sabíem. La gràcia és que les sípies ens facin de mirall.

dijous, 10 de novembre del 2011

Ignorància


Aprendre tard és millor que no aprendre. Però no ens hem d’enganyar: la ignorància sempre deixa seqüeles –aquella coixesa de ment que, per molt que ho remenis, és per sempre.

dimecres, 9 de novembre del 2011

Cansaments

Saps que et fas gran quan deixes de saber per què estàs cansat. Ja no destries un cansament de l'altre. Els fatics s'apilen i es confonen: es confiten, talment un sofregit ben cuit.

dimarts, 8 de novembre del 2011

Excuses



No calen raons per viure. Si mai en posem una sobre la taula, no és una raó: és una excusa.

diumenge, 6 de novembre del 2011

La llengua desistida



Les llengües es moren per desistiment. I, com que la llengua ho abraça tot, el desistiment té fases i té fronts. D’entrada, el desistidor renuncia a llegir en la seva llengua: així enfonsa la indústria editorial en la llengua autòctona. També desisteix d’escriure-la, i de parlar-la amb un desconegut, i davant el parlant d’una altra llengua. Si és empresari, desisteix d’etiquetar-hi cap producte, per molt local que sigui. És com un setge que el desistidor afegeix: una llengua desistida és una llengua assetjada per fora i per dins.

El desistiment té, a més, una faceta menys visible: la del desig, la del voler. El desistidor no desitja oir ni veure la seva llengua. Si la llengua falta, ell no la troba a faltar; si la bandegen, calla; si l’eliminen, somriu i mira de fer-se el simpàtic. És una dimissió de la dignitat. I si qualcú té l’acudit d’usar la llengua amb normalitat, o en reclama la presència, el fuetegen amb els ulls i li roseguen el nas. És el procés que ja s’ha culminat a Eivissa, i que està en curs a Mallorca i a Menorca. És així, si fa no fa, com es maten les llengües.

dissabte, 5 de novembre del 2011

Estimar o que t'estimin

Estimar, esclar. Estimar té prestigi: qui ho fa se sent ple, els altres l’aproven sense avaluar-lo, el món s’hi posa com el gat que acull una carícia en el llom. Si Déu passés revista, donaria la conformitat.

En canvi, ser estimat és més pelut: perquè estimar algú és posar-lo a prova, anar-li amb exigències, importunar-lo. Quan t’estimen, sempre hi ha el dubte de si t’ho mereixes: ets suspecte. I estàs en situació de decebre. Sembla que estiguis obligat a vés a saber què. Qui t'estima, et desafia.

És Rilke, que m’hi ha fet pensar: “Ser estimat significa consumir-se en les flames. Estimar és flamejar en un llum d’oli inesgotable.” És cert: l’amor que dónes, t’eixampla; el que reps, t’engavanya. Sempre és millor estimar. Ara entenc que tu –si en fa, d’anys– entomaves la part pitjor: perquè jo estimava i tu no. Jo punyia, insolent, invasiu; i tu et feies la desmenjada amb talent, sempre amb evasives. Jo, convençut que eres tu qui feia patir; però era al revés: jo et feia patir a tu amb el meu amor. Sembla que Rilke t'hagi conegut: 
“Només al cap de molts anys serà capaç de comprendre per què va entossudir-se a no estimar mai. Per no obligar mai ningú a posar-se en la terrible situació de ser estimat. Això li acut a la memòria al cap d’uns quants anys, i, com en el cas d’altres propòsits, aquest també resulta mancat. Perquè ha estimat i ha tornat a estimar en la seva solitud; cada vegada amb l’esvaniment de tot l’ésser i amb una por indescriptible per la llibertat de l’altre. A poc a poc ha après de traspassar amb els raigs del sentiment l’objecte estimat, en lloc de concentrar-los en ell i consumir-lo. Estava malavesat a l’encant de reconèixer, a través de la forma cada cop més transparent de l’estimada, la fondària i la llunyania que va fer paleses davant la voluntat de possessió infinita de si mateix.” (Rainer Maria Rilke, Els quaderns de Malte, p. 221, trad. de Jordi Llovet, El Cercle de Viena, 2010).

dijous, 3 de novembre del 2011

El PP, contra la literatura catalana



Diria que la notícia ha passat desapercebuda, potser perquè la literatura interessa poca gent. Com si no fos greu. O com si fos una notícia del tipus “un gos ha mossegat un home”, que de tan esperable no és noticía. I és que el Consell de Mallorca, en mans del PP, ha suprimit la dotació econòmica dels Premis Mallorca per a l’any vinent.

Això són uns premis, creats fa sis anys, a la creació literària en català: 50.000 euros en la modalitat de narrativa, 10.000 euros en la de poesia i també 10.000 euros en la modalitat de narrativa juvenil. La presidenta del Consell, Maria Salom, diu que d’ara endavant els premis seran “purament honorífics”. Com si els diners no fossin rellevants.

Que ho són. I molt. L’objectiu d’un escriptor, o aspirant a escriptor, és veure publicada la seva obra i obtenir poc o molt reconeixement del públic i de la crítica. Però els diners són importants. Amb diners, un escriptor guanya temps per escriure. Amb 3.000 euros, un escriptor paga quatre mesos del lloguer del pis. Amb 10.000, pot pagar la hipoteca d’un any o reduir la jornada laboral a la meitat, guanyant així el que li és més valuós: temps. Amb 50.000, pot obsequiar-se tres anys sabàtics i fer una obra mestra.

El prestigi d’un premi és indestriable dels diners que s’hi atorguen. Els diners són un indicador de l’estima i el valor que es dóna a la literatura que en teoria es promou. Tots entendríem que ara, en temps de tisores feroces, el muntant dels Premis Mallorca es reduís a l’espera de temps millors. Però això no. La desertització econòmica dels Premis és un menyspreu de la llengua i la cultura pròpies de Mallorca. Una decisió que redueix a zero el valor de la literatura catalana –a la literatura castellana no li ho fan, això.

La voluntat liquidacionista és clara. Perquè ¿qui porta originals a un premi que no dóna diners? Poca gent (i poc ambiciosa). I ¿què es fa amb un premi despoblat i devaluat? S’elimina, esclar. 

dimecres, 2 de novembre del 2011

¿Arribaré mai a tenir una ànima?




Diu Agustí Bartra: “Arribar a tenir una ànima costa tota una vida. Em penso que començo a tenir-ne una, d’ànima –el poeta té setanta anys quan diu això–, al centre de la qual poso el meu cor.” (Entrevista de Feliu Formosa, 1978)

Servidor responc: M’agrada sentir-vos-ho dir, senyor Bartra, perquè jo també m’ho ensumava, i sentir-me acompanyat per vós és un consol. Ja m’ho temia, que tinc una ànima de càntir, sense forma ni nucli, com un tros de paper que no embolica res –que deia Rilke–, com una feixa envaïda de bosc o com una casa que encara no hi és.

Que naixem sense ànima és fàcil de veure: els nens són animalons. Que arribem a l’adolescència sense haver avançat les obres ni un mil·límetre és cosa evident, per poc que un tingui tractes amb barbamecs. També és fàcil copsar que ens fem adults de cos, però no tant d’esperit, i que madurem com les garroves, que totes s’assemblen i se les mengen els porcs.

L’ànima, aquesta consistència de l’ésser que sap ser un i tots els homes alhora, el centre inexpugnable de la persona, el llibre que ens endreça per dins, costa molt d’adquirir i la majoria de persones no l’atenyen mai. Si no és que entenem, com Pessoa, que els ninos (pepes, titelles, putxinel·lis) tenen ànima, i llavors hi ha tanta gent –com ara jo– que som més a prop de les joguines antropomorfes que de vós, senyor Bartra. 

dimarts, 1 de novembre del 2011

Un argument fal·laç contra la independència



L’invocava Ramón Jáuregui diumenge passat, en una entrevista que li va fer el diari Ara. El ministre espanyol de la Presidència i candidat del PSE per Àlaba arborava el mantra de sempre contra la independència de Catalunya: “El gruix de la societat catalana se sent catalana i espanyola alhora”. Un argument trampós per justificar l’immobilisme.

Fa molts anys que les enquestes, a l’hora de sondar el sentiment nacional dels catalans, detecten un grup molt majoritari (“tant català com espanyol”) i dos grups minoritaris (“només espanyol” i “només català”, aquest sempre més crescut que aquell). I ningú dubta que la radiografia és correcta; hi ha coses que són com són i que no admeten cuina. ¿I què, però? L’engany està en la interpretació que en fa l’unionisme.

Que un hom es reclami “tant català com espanyol” no vol dir que la seva adhesió a Espanya sigui incondicional, ni que s’avingui a ser maltractat indefinidament. Al contrari: vol dir que tant pot decantar-se a l’Estat espanyol com a l’Estat català, i que l’una opció o l’altra respon a criteris pragmàtics. Una volubilitat que contrasta amb la dels altres dos grups (els qui són “només espanyols” o “només catalans”), els quals tenen un sentit d’identitat més acusat i són, doncs, més previsibles. Aquests són com els portuguesos que el 1640 cridaven: “Abans pobres que espanyols!”, o com els espanyols que votaran contra la independència de Catalunya bo i sabent que voten contra el seus interessos materials (“Abans pobres que catalans!”, podran clamar).

Vet aquí el parany. Unes altres enquestes, igual de bones i tan refractàries a la cuina com aquelles, indiquen que aquest gruix “híbrid” de la població catalana es dividirà en tres trossos en un plebiscit d’independència (sí, no i abstenció), i que el formatge més gros serà el del sí.