divendres, 11 de novembre de 2011

Pla i la bajania sexual de les sípies



Sempre que em capbusso en un dels volums de l’Obra completa de Pla, a càrrec de Destino, m’enfado. Perquè n’he pagat quaranta euros i trobo els textos així com estaven fa quaranta-cinc anys: les faltes d’ortografia i els errors d’impremta són allà on eren, indelebles. I els textos jeuen nus i descotxats, sense edredó crític (i sense data, que és el mínimum esperable).              


Les proses de Pla tenen tres dates: la dels fets contats, la de la redacció inicial i la de la revisió definitiva. Pla només acceptava la paternitat de la versió última. Però l’any dels fets, i l'any en què esgrafià els primers esborranys, també ens interessen no per res, és que ens situen en el temps. Doncs ni l’una ni les altres. I fes-te fotre, que són quaranta cuques.

Sort en tinc que, davant la prosa planiana, em desenfado. Sobretot quan llegeixo delícies acidulants com la que segueix. A Bodegó amb peixos (un assaig sobre els arts de pesca, els peixos i l’arribada d’aquests al plat, inclòs al volum 2 de l’Obra completa), Pla dedica un paràgraf hilarant a la captura de les sípies, que comença així: “Doncs bé: en aquest temps de les calmes, s’agafa una sípia femella, se la lliga a un cordill i s’arrossega lentament l’animal, des d’un gussi, pels paratges de sorra i algues de les platges, a profunditats –com a màxim– de dos o tres metres”.

I el que ha de passar, passa de seguida: “es veu sortir de l’espessor d’una mata d’ictínies, aparèixer per la cresta d’una petita duna submarina, de la gruta d’una roca, una sípia mascle, la qual, dominada per la més inconscient i cega de les passions, s’abraça frenèticament a la sípia femella. [...] quan hom constata que la sípia femella ha desaparegut totalment sota de la sípia mascle, hom estira simplement el cordill, i el mascle és capturat de la manera més ingènua.”

La repetició de la caparrada provoca en el pescador, diu Pla, una certa fatiga: “s’arriba a tenir la sensació de viure, com alguns éssers situats en la part més elevada de l’escala biològica, d’una femella de la naturalesa... per més que es tracti d’una femella de sípia”. Si Pla no fos tan fi explicaria d'una altra faisó aquella "certa fatiga"... perquè el mal del pescador ve d'allò que en bon català se'n diu "menjar pa de cony".

En fi. La lliçó és antiga com l’anar de ventre: tota femella té, d’entrada, el poder que li confereix la beneiteria sexual dels mascles (i a partir d’aquí, si pot i vol, pot fer créixer la seva fèrula). Això ja ho sabíem. La gràcia és que les sípies ens facin de mirall.

2 comentaris:

Rafael Meyerhofer ha dit...

Oh, és que las sipies...no es queixen! ;)

Joan Calsapeu ha dit...

Ara hi corren, a queixar-se... ;)