diumenge, 6 de novembre de 2011

La llengua desistida



Les llengües es moren per desistiment. I, com que la llengua ho abraça tot, el desistiment té fases i té fronts. D’entrada, el desistidor renuncia a llegir en la seva llengua: així enfonsa la indústria editorial en la llengua autòctona. També desisteix d’escriure-la, i de parlar-la amb un desconegut, i davant el parlant d’una altra llengua. Si és empresari, desisteix d’etiquetar-hi cap producte, per molt local que sigui. És com un setge que el desistidor afegeix: una llengua desistida és una llengua assetjada per fora i per dins.

El desistiment té, a més, una faceta menys visible: la del desig, la del voler. El desistidor no desitja oir ni veure la seva llengua. Si la llengua falta, ell no la troba a faltar; si la bandegen, calla; si l’eliminen, somriu i mira de fer-se el simpàtic. És una dimissió de la dignitat. I si qualcú té l’acudit d’usar la llengua amb normalitat, o en reclama la presència, el fuetegen amb els ulls i li roseguen el nas. És el procés que ja s’ha culminat a Eivissa, i que està en curs a Mallorca i a Menorca. És així, si fa no fa, com es maten les llengües.