dijous, 31 de desembre del 2009

Al-Mayurqa, 31 de desembre de 1229

Conta Ibn ‘Amīra al-Maḫzūmī: “[…] i per sentència d’Al·lᾱh, va tenir lloc la més gran de les crueltats i es creà una commoció igual a la del primer moment del dia del judici. Els cavalls al galop o, millor dit, els torrents devastadors, camparen per la ciutat i anorrearen així tota aquella bellesa en gràcia i favors. Clavaren l’espasa tant als combatents com als qui no lluitaven.

Quantes boques passaren del somriure al rictus? Quants lactants foren deslletats amb el glavi?, i de quants impúbers, davant els quals el càlam que escriu les accions encara no s’havia mogut, va fluir el cabal de la seva sang pels carrers? Gent desarmada fou copejada sense misericòrdia per qualsevol que portàs un venable; i quanta gent, presa del pànic, fou sorpresa amb una ferida mortal per algú que brandia una maça? I quanta muller de bona condició va veure com el seu front era arrossegat per terra? O a quanta embarassada, en el seu forçat abandó de la vida, l’acompanyà el seu fetus? Els núvols que plovien sang alimentaren l’aigua dels bassiots d’aquell dia, i per tal cosa els cavalls foren anomenats nedadors a causa de la natació que hagueren de practicar, i que té el significat de surar sobre l’aigua.”

(Ibn ‘Amīra al-Maḫzūmī, Crònica àrab de la conquesta de Mallorca, trad. Nicolau Roser i Guillem Rosselló, Govern de les Illes Balears i UIB, 2008.)

Conta Jaume I: “E segons que els sarraïns nos contaren, deïen que viren entrar primer a cavall un cavaller blanc ab armes blanques; e açò deu ésser nostra creença que fos sent Jordi, car en estòries trobam que en altres batalles l’han vist de crestians e de sarraïns moltes vegades. […] E quan los sarraïns de la vila viren que la ciutat s’envaïa, eixiren-se’n entre hòmens e fembres ben trenta míl·lia per dues portes […] e anaren-se’n a la muntanya. E era tant l’haver e el guany que els cavallers e els hòmens de peu veïen per la ciutat, que no havien cura d’aquells que es n’anaven; e els altres sarraïns […] anaren-se amagar per les cases, cascú com mills podia: e no s’amagaren tan bé que vint mília no n’hi morissen a l’entrar.”

(Jaume I, Llibre dels feits, dins Les quatre grans cròniques, a cura de Ferran Soldevila, ed. Selecta, 1983.)

¿Quina de les dues versions us fa més el pes?

PS: Bona entrada d'any!

dimarts, 29 de desembre del 2009

Arpità

És ben bé que arribo a tot arreu a misses dites i a hòsties consagrades. Perquè just ara he sabut que del francoprovençal toca dir-ne arpità (d’Arp ‘Alps’, amb la terminació occitana –itan). La proposta la va formular als anys setanta el valdostà Jozé Harrieta, i sembla que ha quallat. Per sort, perquè l’etiqueta francoprovençal no pot ser més desafortunada: aquest nom se’l va empescar el 1873 el filòleg friülà Graziadio Isaia Ascoli, que considerava la llengua alpina un parlar de transició entre el francès i l’occità. Anava lluny d’osques: el que es parla o es parlava entre el Forez i la Vall d’Aosta (incloent-hi Lió, la Savoia i quasi tota la Romandia suïssa) és una llengua amb tots els ets i uts, i li escau un nom que no sigui confusionari.

L’arpità ha estat una llengua molt maltractada (sobretot pels francòfons); al segle XX ha perdut manta parlants i avui té un peu a la fossa, però els esforços per recuperar-lo es multipliquen arreu del territori. Potser fóra bo recordar que l’àrea de l’arpità s’estén per França, Suïssa i Itàlia; que allí els locutors d’arpità tenen de seixanta o setanta anys en amunt, que astí els cantons francòfons eren arpitans fa cent anys, que només ací (a Aosta) la llengua compta amb una mínima protecció legal, i que el parlar lyonnais no té res a veure amb l'antiga llengua de Lió.

Un dels problemes grossos de la llengua arpitana (el de la normativització i l’estandardització) està ja en via de solució: el 2003 s’establí la dita Ortografia de Referència B (ORB), que ha rebut suports nombrosos i decisius en diversos àmbits. És amb aquest codi que s’ha publicat el primer Tintin (2007) i la primera novel·la escrita en arpità, Lo temps, de l’aostà Floran Corradin (2008), així com un diccionèro i un mètode d’aprenentatge, el popular Assimil. D’altra banda, i per primera vegada a l’Estat francès, a la Savoia s’ha començat a ensenyar l’arpità a l’escola. Si voleu més teca, podeu acudir a en Jordi Vàzquez, que en sap un niu. I, per anar enllestint, ¿voleu saber quina fesomia té aquesta llengua? ¿No us pica la curiositat? Doncs aquí teniu la recepta de la fondue savoiana en arpità (i a sota, la traducció al català):

“El fôt on verro de vin blanc sèc per persona, 150 gramos de fromâjo on pou vieu, na mi de pêvro et de noués muscada. Frotar na coquèla avouéc des alyes. Prendre na noués de burro, fâre rosseyer n’échalye d’alye. Vouédar lo vin blanc. Mèlangier lo fromâjo qu’on at kopâ en lamèles prod fines. Fâre charfar en o remant jusqu’a avêr na pâta clâra et bien liya. Continuar de remar en menjant. Picar un bèc de la forchèta lo pan qu’at étâ copâ en cubes, lo trempar dens la fondua en vreyant. Sur la fin, on câsse n’uef dens lo resto de la fondua sen oubliar la petiota dosa de kirch ou de gnôla. Isque dessus bon apetit!”

(Jean-Baptiste Martin, Le Francoprovençal de poche, Assimil 2005)

Us cal un got de vi blanc sec perhom, 150 grams de formatge que vellotegi, un pessic de pebre i un pensament de nou moscada. Fregueu una cassola amb all. Poseu-hi una cullerada de mantega i enrossiu-hi un all. Aboqueu-hi el vi blanc. Mescleu-hi el formatge, que abans haureu tallat en làmines ben primes. Encalentiu-ho, sense deixar de remenar, fins a obtenir una pasta clara i ben lligada. Quan mengeu, aneu-ho remenant. Amb l’extrem de la forquilla, punxeu el pa que haureu tallat en daus, suqueu-lo dins la fondue i aneu fent. En acabat es trenca un ou sobre les escorries, sense oblidar la petita dosi de kirsch o d’aiguardent. I, dit això, bon profit!

diumenge, 27 de desembre del 2009

Arruix, arruixar

Abans del Plantem cara hi hagué el Parlem-ne, el volum que recull cent cinquanta articles que Joan Solà va publicar al Diari de Barcelona i a l’Avui entre 1990 i 1997. A l’entrada que fa quinze, Solà lamenta que el DIEC no hagi inclòs l’entrada arruixar, un verb que al seu poble, Bell-lloc d’Urgell, tothom feia servir per dir que ‘escampaven aigua amb una galleta, cadascú en el redol terrós de davant ca seva’. El comentari de Solà em crida l’atenció perquè, essent jo un nap-buf, el nostre carrer no estava asfaltat i de matí era costum arruixar-lo –un avés que assumien les dones, perquè antany s'estaven a casa.

Però em crida l’atenció, sobretot, que Solà no esmenti l’altre significat d’arruixar, que per a mi era encara més viu que l’anterior: ‘espantar els coloms o l’aviram amb crits i gestos bruscos’. “Mama, les tórtores han entrat a casa!”, cridava jo. “Arruixa-les!”, em responia ella, d’un tros lluny. I de les illes estant, ja de gran, he retrobat el bellíssim vocable en forma de nom (arruixada: ‘plujada, aigua de bombolla’, a Eivissa) i d’interjecció (arruix!: ‘dit per engegar o fer fugir algú’, a Mallorca).

A la fi de l’article, Solà ens informa que s’ha constituït en advocat defensor de la paraula i ha demanat als responsables del DIEC que la incorporin, tot cantant-ne les excel·lències i l’extensió territorial (l’ha detectat també a Castelló de la Plana). Però es veu que no li han fet cas, i se’n dol. Jo també me’n dolc, clar. I vet-me aquí que, posseït d’una justa indignació, disposat a continuar la croada del mestre, obro el DIEC i… oh sorpresa!, hi trobo (a l’edició del 2007), les entrades arruix i arruixar, aquest verb amb els significats que Solà i un servidor trobàvem a faltar. I, de propina, l’adjectiu arruixat, -ada ‘Que pren resolucions brusques, que obra impulsivament’.

I és que m’ha vingut una alegria que em ve de gust compartir amb vosaltres.

dijous, 24 de desembre del 2009

Baratem contes

Al vespre, quan poso la Joana a dormir, ens fem companyia una estona i baratem contes. Jo n'hi conto un a ella i ella me’n conta un a mi. El mes que ve la Joana farà tres anys i li falta –esclar– una mica de saó, però penso que va ben acanalada. Els contes d’un servidor no són res de l’altre món: són sabuts, desmanyotats i baldufencs. Els de la Joana, en canvi, els trobo fascinants. He provat de transcriure’n un, i el resultat és el que segueix:

“Hi havia una vegada un cargol per la muntanya i es va trobar un llop, i va caure, i va venir l’Octavi i va fer «uh!, uh!», i la Júlia es va fer un ensurt i la Joana diu «Som-hi!» i es volia amagar i va córrer, i el gall i la gallina el llop l’atropellava i en Patufet dins la panxa del bou que no hi neva ni plou va sortir i tots van estar molt contents.”

(La moralitat de la contalla, segons la Joana, és que el llop és tonto i el cargol és bo.) En fi, ja veieu que no tinc res a fer. Ni fent l’ullastre esbrancat no superaré la imaginació ni la desimboltura narradora de la Joana. La vida és així: sempre hi ha un fum de gent que et passa la pols i tu sempre t’estàs allí, en el racó, amb el banyam cot.

(Per cert: Bon Nadal.)

dimarts, 22 de desembre del 2009

Combray. Proust. Pinto

L’arribada de la nova versió catalana de Combray (Viena, octubre 2009) a les llibreries és un dels grans esdeveniments literaris d’enguany. Una singladura que, si els lectors volen, tindrà continuïtat el 2010, i el 2011, i el 1012. Depèn de les vendes, sí. En altres llocs no passaria, però aquest país va així. Combray és la primera part de Pel cantó de Swann, el primer dels set volums de la grandiosa À la recherche du temps perdu, de Marcel Proust –grandiosa per l’extensió (més de 3.000 pàgines) i per l’ambició de la novel·la, que dóna cabuda a totes les passions humanes i que Proust comparava amb una catedral.

Sé de persones que van intentar llegir À la recherche... quan tenien vint-i-pocs anys i ho van deixar estar. Normal. Cada edat té les seves lectures, i segons quins llibres no es poden gaudir sense un coixí previ de molta lectura intel·ligent. Si sou, ímprobe lector, un d’aquells jovencells escaldats, ara teniu una altra oportunitat d’enganxar-vos a Proust, i us ben juro que no us decebrà, perquè la traducció de Josep M. Pinto és clarament superior a l’anterior versió catalana de Jaume Vidal Alcover. Les frases del gelidenc llisquen amb la naturalitat dels rierols, amb una aparença de facilitat que envesca el lector des de la primera frase, amb l’amabilitat lluminosa d’un cicerone que t’agafa la mà i et mostra un país vastíssim, inacabable i prolix.

L’esforç –Proust demana un esforç– val la pena. Entre altres coses, perquè la genialitat del francès no ha estat mai superada; perquè no hi ha hagut, després de Proust, res que s’hi assembli (Julià de Jòdar de vegades s'hi acosta, alerta); i perquè tot europeu mitjanament culte hauria de besllumar en què consisteix el geni de Proust. Àrdua empresa, a fe, que depassa les possibilitats d’aquesta nota i que només pot arribar a port llegint els volums d'À la recherche... Servidor apuntaré només que Proust ambiciona de fondre en una mateixa operació poesia i poètica; que parla alhora de l’art i de la vida; que busca (i troba) en la creació literària una mena de salvació última; que el món proustià es fa veritat en la consciència, i que la consciència no desitja sinó fer-se llibre... Ja veig que no me'n surto. Vejam si aquesta escapció de Combray us dóna una mica més de llum:

"[...] mai no coneixem sinó les passions alienes, i el que arribem a saber de les nostres només ho podem aprendre a través dels altres. Sobre nosaltres, aquestes passions no actuen sinó de manera secundària, mitjançant la imaginació que substitueix els primers mòbils per mòbils de recanvi que són més decents." (p. 166)

¿Què me'n dieu?

diumenge, 20 de desembre del 2009

Sense "ES"

Catalunya està en via de desespanyolització. Es nota, s’ensuma, és una boirina que flota en els carrers; sobretot, és un pendís mental, que és per on discorren els canvis profunds. Perquè, una volta s’ha trencat la dependència mental amb Espanya, les altres dependències tenen els dies comptats. I això no ho dic per la catarsi alliberadora del 13S a Arenys de Munt; ni per l’onada de salut, democràcia i llibertat del 13D; ni per l’anhelada abolició de la tortura pública dels toros a Catalunya.

No.

Ho dic perquè els instituts d’educació secundària de Catalunya (dits fins avui IES Tal o Tal Altre) han perdut l’”ES”: ara són I Tal o Tal Altre. Així, llis i breu. Sense “ES”. Alto, però. No correu a tirar coets: el PSC encara no s’ha apuntat al procés d’independència (ho farà més endavant, a trossos, quan la vianda ja sigui cuita i estigui al punt). No, el conseller Ernest Maragall no ha foragitat Espanya dels centres de secundària: els toreros que hi pul·lulen encara hi són i exerceixen la professió, guix en mà, com si fossin a Burgos. La metàbole nominal és inconscient i no té conseqüències pràctiques, però és un signe del temps: cau la “ES” d’Espanya i es dreça la “I” de la independència.

dijous, 17 de desembre del 2009

Com un rai

Llegeixo Combray, de Proust, en l’esplèndida traducció de Josep M. Pinto, i penso que cap manual d’estilística donaria per bones aquestes frases que no s’acaben mai. Cosa que diu poc a favor dels manuals d’estilística. I és que, ¿on són els barems per destriar un bon estil d’un mal estil?; ¿on és la recepta de la qualitat estilística? Enlloc, clar. Podem enumerar les virtuts que ha de tenir un text no literari de nivell estàndard (claredat, precisió, intel·ligibilitat, riquesa lèxica, variació sintàctica, construccions verbals, compensació dels nusos…), però no podem establir què cosa és escriure bé, perquè el plaer de la llengua desborda tots els paràmetres que puguem concebre.

Escriure bé deu ser acompanyar la llengua, deixar que ens arrossegui, que faci la seva; abstenir-nos de forçar-la i no manar-li res, ans al contrari: oir i acatar les seves ordres, acceptar els camins que marca, esdevenir els seus súbdits. Com el raier que baixa riu avall damunt la balsa de troncs i accepta la turbulència dels ràpids perquè sap la peresa de després i acull l’abraçada de tota la correntia en pes i s’hi lliura no només sense por, sinó amb voluptat. I no li passa pel cap de transportar-se fora riu, ni alterar-ne el curs, ni sembrar murs a la llera.

Al capdavall, potser és la llengua qui es diu i s’escriu a ella mateixa i no busca sinó el fonador que la parlarà i l’estenògraf que l’encartarà, i misteriosament tria un escriptor; i confegint lletres i paraules és la llengua qui escriu l’escriptor i no al revés, i són els mots que ens agafen les mans i ens duen on ells volen, i no oposem resistència perquè els estimem, i la perxa i el timó els fem servir just per no estavellar-nos contra una roca, o per no encallar en els sorrals que jeuen sota les aigües somes. Talment el raier en el seu rai. I llavors l’escriptor potser no és Proust, sinó la llengua que l’ha triat.

dimarts, 15 de desembre del 2009

Mort accidental d'un lector

Cadascú té les manies que la providència li ha assignat. Ell no podia sofrir interrompre la lectura a les envistes de l’acabament del conte o del capítol: havia d’arribar fins aquella frontera, que per a ell era un llindar vital; si no hi recalava no quedava tranquil, se sentia com si un ratolí el torturés per dins a mossegades. No ho podia consentir. Si era l’hora de sopar i el cridaven a taula, ell no deixava d’escombrar les lletres amb els ulls fins arribar al molló; i si el punyien, alentia la lectura per despit.

Les sanefes i els asteriscs el fascinaven. De vegades era un de sol, i altres vegades n’eren dos o tres –no més. Posats entre dos capítols, entre dues escenes o entre dos poemes, aquelles àncores permetien de fondejar el vaixell i descansar un poc, eren una fita segura per a reprendre la lectura l’endemà. Els culsdellàntia somreien enmig d’una clariana envoltada de núvols grassos de tempesta, com si anunciessin una nevada imminent que no arribava a caure mai. Un llibre que n’estigués mancat li feia el mateix efecte que un arbre de Nadal desarborat, i l’abandonava sense remei.

Per això li va fer tanta malícia sentir la veu de la megafonia que anunciava l’estació on havia de baixar. Només li faltaven tres paràgrafs per acabar el conte. El protagonista, posseït per l’angúnia, esperava l’hora del desenllaç, que estava previst a les 10:47h. No sabia qui, ni com, ho faria. Només sabia l’hora i el dia: avui. Els quatre vodkes que s’havia enviat coll avall sortien de nou a la superfície en forma de suor. Llegia per destensar els nervis. ¿L’havien seguit?¿Descobriria el botxí el seu amagatall? No volia mirar la porta que dóna entrada al pis i tanmateix no deixava de veure-la; i el timbre, que no parava de sonar en el seu magí. Dins el rellotge, l’espasa i el coltell trinxaven el poc temps que li quedava. Els contes de Harvey eren absorbents, però no prou.

I el vodka s’ha acabat. L’espasa està a punt d’atrapar el coltell. S’ha encallat en el conte d’un home que llegeix que ha de morir i que aviat li seran comunicats el dia i l’hora. I ell pren una decisió i no pren cap decisió, perquè resol que no treu cap enlloc erigir-se en víctima fàcil, tancat a l’apartament, i és la conjunció dels sistemes sanguini, nerviós i limfàtic qui l’empeny cap al carrer, perquè a l’altra banda hi ha un bar i li sembla que és obert. Obre el llibre per la pàgina on ha deixat l’home que sap que ha de morir i llegeix que es disposa a travessar el carrer sense reparar que algú dins un cotxe dóna gas i s'acanala devers ell, i llegint això no es tem que el ninot de llum ha envermellit i quan veu l'automòbil que està a punt d'envestir-lo el temps es fa quasi etern.

I és quan ell ja ha baixat del tren amb el llibre obert com una cua de paó, ha dipositat el viàtic dins l’encletxa devoradora de bitllets, que l’ha escopit per un altre badall, i arribat al pas de les ratlles blanques, els ulls enxarxats en el paràgraf darrer, no ha reparat que el ninot de llum ha envermellit fa just un moment, a tres quarts tocats d’onze segons els testimonis, i tampoc l’ha vist el conductor de la camioneta que accelerava perquè la llum ambarina del semàfor era talment una ordre que no podia desoir.

dissabte, 12 de desembre del 2009

Qui no té arguments, l'Estatut pentina

El PSC ha arribat al 13D havent desplegat dues operacions contra la jornada democràtica de demà: l’editorial conjunt de dotze diaris catalans proEstatut ribotat i el manifest de les Casas regionales contra les consultes sobre la independència –les subvencions són instruments de control polític, ja se sap, i la Catalunya subvencionada és dues vegades dependent. Operacions fracassades, esclar. En el primer cas, perquè han fet tard: l’Estatut és un cadàver i els qui s’hi aferren fan pudor de mort. En el segon cas, perquè les dites Casas no representen –ni de lluny i ni per casualitat– els catalans d’origen espanyol, sinó a quatre espavilats que viuen de parar la butxaca. Però, sobretot, perquè el divorci sentimental entre Catalunya i Espanya ja s’ha consumat i no hi ha marxa enrere.

¿I ara què?, es demanen a cal PSOE-c. Doncs res, a remugar i a pentinar la calavera. I el remuc, darrerament, fa: “Les consultes independentistes fan mal a l’Estatut!”. Com si no l’haguessin atupat prou, ells. Un argument que, ultra ser fals, ofèn la intel·ligència. Perquè un, per poc que hi entengui, de política, sap que amenaçar amb la independència és la manera més eficaç de salvar l’Estatut (si hom el volgués salvar). Un alçament independentista és l’única raó per la qual el Tribunal Constitucional podria inhibir-se de dictar sentència sobre l’Estatut, o dictar-la sense ni tocar-ne una coma (amb l’esperança que, així, els rius catalans tornaran a les lleres espanyoles). Si jo fos autonomista, aquesta seria la meva opció, i ara estaria brodant la consulta del meu llogarret.

Si el PSC fos un partit autonomista, no només mostraria un gran respecte per les consultes de demà, sinó que –discretament, potser– les impulsaria. Però no és el cas. Perquè el PSC és presoner del seu adeena espanyolista i no pot trair la seva lleialtat fonamental, que és a la meseta. Incapaç de presentar cap argument a favor de romandre a Espanya, no sap sinó engronsar la bubota del trencament civil (una altra mentida podrida, perquè els beneficis de la independència són per a tots els catalans). Al carrer Nicaragua saben que perdran les pròximes eleccions autonòmiques i ja es veuen a venir que seran les últimes, perquè la cita electoral següent serà per decidir la composició del Parlament de l’Estat català. Unes eleccions en què el PSC ho tindrà molt negre.

dijous, 10 de desembre del 2009

Nit de la poesia religiosa i espiritual

La poesia religiosa no està de moda -una raó de pes per parar-hi atenció, ves. I la poesia dita espiritual tampoc està per tirar coets, que diguem. Ja fa un segle que la poesia dominant a Catalunya pivota entre la sensualitat, la quotidianitat, la intel·ligència emocional i la filosofia d’anar per casa. A aquestes alçades de la història, la poesia religiosa ens fa l’efecte d’una enderga empolsinada i vella, i aquest prejudici ens fa perdre de vista això que diuen els meus amics premianencs (de Dalt) de PdePoesia: que “sota el mantell del que en podríem dir poesia espiritual, hi ha un munt de poemes que diuen coses entenedores, profundes i plenes de bellesa que arriben a tothom, creients i no creients.”

Per això és tan atractiva la iniciativa dels de PdePoesia, els quals, agullonats per un mossèn lletraferit, han organitzat la Nit de la poesia religiosa i espiritual, aquest dissabte 12 de desembre, a les 8 del vespre, al Santuari de la Mare de Déu de la Cisa, a Premià de Dalt. Posem que s’accepten donatius de deu euros, i que a la sortida hi haurà piscolabis. La cosa s’emmarca en els actes commemoratius de l’Any de la Cisa, perquè enguany fa 250 anys que s’aixecà la “nova capella” (la d’abans, qui sap com era). Si hi aneu, sentireu poemes de Sagarra i de Foix, d'Eliot i Dickinson, de Li Tai-Po i de Riba, de Salvat-Papasseit i Hardy, d'Espriu i de Manent...

¿Que us enllepoleixo?

dimecres, 9 de desembre del 2009

El problema d'Espanya

El problema es resumeix amb sis paraules i una coma: A Espanya, la democràcia és anticonstitucional. Això és tot. Bé, no: tot no és. Potser caldria afegir-hi que Espanya és un depredador que necessita matar per viure, fer morir les nacions que no són ella; que gruny amb ràbia canina davant un os més dur de rosegar que no semblava (digueu-li Catalunya); que com més bèstia és ella, més adhesions concita. Però llavors hauria fet servir més de sis paraules i una coma, i el paràgraf resultant ja no tindria la gràcia centellejant dels aforismes. ¿Saps què, doncs? Encendré un ciri a sant Breu i me n’estaré.

Deixem-ho en l’apotegma del portal. I tot el que puguem dir-hi de més no serà sinó parafrasar la simple constatació: posar-hi els exemples, les concrecions, els antecedents i la retòrica argumentativa; acolorir el quadre, interpretar-lo i comunicar-lo. Feinum lloable i necessari, no cal dir-ho. Però al remat resta el que hi ha: uns Cains que branden lleis corretjoses contra uns Abels que invoquem democràcia. El conflicte no té aturador, però sí solució: que els qui branden les lleis ho facin en un estat, i els qui invoquem la democràcia, en un altre. Els primers convenceran el seu públic que llurs lleis són democràcia, i en aital convenciment trobaran consol; els segons farem que la democràcia sigui llei, i tindrem la legítima satisfacció de fer un servei d’abast planetari, una proferta de llibertat i de dignitat per a tots els éssers humans.

Això que he escrit, naturalment, té molt a veure amb el 13D. Ho té tot a veure.

dimarts, 8 de desembre del 2009

Jordi Solé Tura: diguem-ho tot

Estic fins als nassos de les hagiografies acrítiques al voltant de Jordi Solé Tura, que al cel sia si hi ha cel. Ja n’hi ha prou d’aquest color. Només em faltava llegir en Miquel Roca publicant que el finat era un “catalanista radical”. Prou de mistificació. Prou de mentides. Acció de gràcies al lluitador antifranquista, només faltaria. El condol a la família, esclar. Tristesa per la implicació del difunt en el nyap constitucional del 1978 [a la foto, els pares de la cosa] i per la manca de rectificació posterior. Però sobretot cal poder dir, sense por, que Jordi Solé Tura va torçar el coll a una llarga tradició de socialisme catalanista i va posar les esquerres catalanes hegemòniques al servei de l’espanyolisme; que això ho va teoritzar a la seva tesi doctoral, Catalanismo y revolución burguesa (publicada el 1970), i que d’aquelles noces vénen aquests bescuits. Posaré només tres exemples de la tradició que Solé Tura va escanyar: els de Gabriel Alomar, Rafael Campalans i Manuel Serra i Moret (les cites les extrec de Les arrels teòriques de les esquerres catalanes, d’Isidre Molas, Ed. 62, 2001).

Per a Gabriel Alomar, el catalanisme és un aspecte de la lluita per la llibertat humana, entén que els obrers han de fer seva aquesta lluita i alerta davant les maniobres descentralitzadores que veu venir: “La descentralització suposa autoritat delegada pel centre, és a dir, cessió parcial d’un dret indiscutible. El nacionalisme, en canvi, suposa la reivindicació d’un dret propi, atropellat o malmès per l’abús d’un poder estrany”.

Per a Rafael Campalans, el socialisme ha d’expressar necessàriament la seva voluntat d’alliberament nacional, i el federalisme només s’hi val si és universalista (o sia, si tendeix a “la lliure federació de les repúbliques socials dels diferents pobles de la terra”). El dirigent de la Unió Socialista de Catalunya tenia ben clar que “els homes nascuts a Catalunya o incorporats a la nostra vida –és igual–, per arribar a posseir una valor ben humana i ben original, han de començar per ésser ben catalans. Els catalans que no ho són, no són res: no poden ésser res. Si volen ésser quelcom sense ésser catalans, han de començar –i la cosa no és pas fàcil– per fer-se castellans o francesos o rifenys”.

En darrer lloc, qui va ser alcalde de Pineda, Manuel Serra i Moret, també parla d’alliberament nacional i als anys vint planteja la independència de Catalunya com a fita a assolir; una aspiració que argumenta en aquests termes: “Totes les llibertats són solidàries, totes les dominacions són execrables i odioses. I els socialistes sabem que la llibertat, el dret, la justícia, tant les individuals com les col·lectives, no es guanyen ni es conserven fragmentàriament, sinó en el seu conjunt”. I el 1945 exclamava pròfeticament, com si ja olorés la deriva que unes esquerres catalanes emprendrien dues dècades més tard: “Ai d’aquell que arriba a perdre la noció de Catalunya, perquè indubtablement anirà pel món com un orb i ja mai més no sabrà trobar la seva estrella, ni la clau del seu origen, ni la brúixola del seu destí”.

dilluns, 7 de desembre del 2009

Principi de la fi del Paradís

Estem desmamant la Mariona –bé, ho intentem. Decidim que l’hora DM serà cap a quarts de nou, per començar a fixar el concepte sopar. Sa mare li ensenya la meta i li enfloca el biberó. No cola. Què hi farem: la menuda fa una enta de pit i a dormir s’és dit. L’endemà topem amb la mateixa resistència. Fem una papilla de cereals i n’hi donem amb la cullereta. Pffffffff! Paciència. L’endemà no l’altre provem amb una sopeta de fruita a l’hora de berenar. Victòria pírrica: un didalet de brou ha anat coll avall. Arriba el vespre i la caganiu ho rebutja tot amb plors i manotades. Da-li meta, va.

I és lògic. Perquè és el principi de la fi, ella –no sé com– ho sap i s’hi posa com una calabruixada. El Paradís (bracets, floretes, carusses, blanors a dojo, tot un món de cotó fluix) comença a passar per ull quan un es troba el mugró de plàstic a la boca; es mig esbuca quan te treuen els bolquers i et forcen a controlar els esfínters, i s’enruna del tot quan la mama i/o el papa comencen a posar fites, s’atreveixen a dir que no i se senten obligats a enfadar-se si no t’acabes el sopar; correlativament, a l’escoleta passes el tràngol de la primera visita al racó de pensar. Pensar! Això és la fi.

I allò d’abans és el proemi, l’acte primer de l’expulsió, el principi de la fi. Mai no vessarem unes llàgrimes tan justificades com aquestes. Sang, ploraríem, si qualque veneta passés molt a prop dels lacrimals.

dissabte, 5 de desembre del 2009

'Londres nevat', de Jordi Llavina

L’any passat, pels volts de Nadal, vaig rebre una felicitació molt treballada i original: un conte, il·lustrat amb un seguit de rostres colpits pel fred. El títol, El cosinet andalús. L’autor i felicitador, en Jordi Llavina. Ara l'he retrobat dins el recull Londres nevat, que conté sis relats del mateix autor i que ha arribat a les llibreries de la mà d’Amsterdam llibres. Llegir-los és alhora un plaer i una experiència cultural de gran calat.

Em passa, però, que el que m’hauria agradat dir sobre aquest llibre ja ho ha escrit en Ricard Garcia, qui, a més de ser molt bon poeta, té un nas infal·lible per detectar l’alta literatura i una habilitat crítica extraordinària (ço és, en Ricard sap il·luminar i rellevar les qualitats d’un escrit literari, identificar els diversos plans de lectura, trobar les claus interpretatives i enllaminir el lector). No puc, doncs, fer altre que adreçar-vos a l’apunt que fa al cas.

I, bo i així, no me’n sé estar de dir-ne quatre de tèbies, que resumides fan així. Londres nevat és millor que el recull de relats anterior, Ningú ha escombrat les fulles (que és molt bo!). És superior perquè allí l’ànima dels personatges hi és més densa, rica i fonda; i les paraules, sensorials, dringadisses i exactes. La diguem-ne invasió de les coses i els objectes del recull anterior dóna pas, a Londres nevat, a una marea humana que omple el present de records. La platja de l’avui apareix, un dia, visiblement empeltada de passat. I una rastellera de personatges (que s’assemblen perillosament a l’autor) s’adonen cop en sec que són fets de memòria. Que la veritat viu en la memòria i que sense veritat no són res.

Si em voleu fer cas, no us el perdeu.

dijous, 3 de desembre del 2009

L'endemà de la independència

Diumenge 29 de novembre, Festa Major de Llavaneres. Fem parada de la plataforma Decideix Llavaneres i informem sobre la consulta per la independència de Catalunya que farem en el poble el 28 de febrer del 2010. Hi ha gent que se sorprèn que en un lloc com Llavaneres es faci això: “¡Com ha canviat el poble!”, exclama un. A moltes persones se'ls il·lumina la cara i regalimen gratitud. N’hi ha que ens defugen com a empestats, el rictus hostil clavat en el rostre. I n'hi ha que fan preguntes d’allò més interessants, que fins ara no se sentien: “¿Com ho farem des del punt de vista pràctic? ¿Què farem amb les carreteres i amb les oficines d’hisenda, per exemple, l’endemà de la independència? Algú hauria de pensar-hi, en això.” Ja s’hi pensa, i molt, responc. Hi ha equips competents que s'hi cremen celles i neurones (el Cercle d’Estudis Sobiranistes, el Centre Català de Negocis, el Tercer Congrés Catalanista, el Centre d’Estudis Estratègics i d’altres). A més, hi ha l’experiència acumulada els últims vint anys a les repúbliques bàltiques, Eslovènia, Eslovàquia, Montenegro, etc. Prenguem llum de na pintora.

Però la pregunta és pertinent. ¿Com ho engirgolarem? Amb les carreteres no hi veig problema: se’n canvia la titularitat i avall tartana –bé que les hem pagades, i amb escreix! Les pensions presenten més complexitat: caldrà alliberar les oficines d’hisenda i posar-les a les ordres del govern maulet. L'Estat català haurà de pagar les pensions a uns treballadors que han cotitzat tota la vida a l’Estat espanyol. Cap problema: es calcula què toca pagar i es paga (i poc després s'incrementa d'un 25%). Però, ¿què passarà si l’Estat veí no reconeix el nostre Estat –una avinentesa ben probable– i es nega a negociar els traspassos? Fàcil: pegarem tisorada. La qual cosa pot tenir conseqüències la mar de divertides. Verbigràcia que, durant uns anys, els pensionistes cobraran dues pensions: l'espanyola i la catalana.

Jo ja ho he decidit: vull ser pensionista d’una Catalunya independent! (Llàstima que, quan m'arribi el dia de cobrar-la, la pensió espanyola ja serà història. Snif.)

dimecres, 2 de desembre del 2009

Un 'Triomf' de Laia Noguera



Triomf, el poemari amb què Laia Noguera ha guanyat el Premi Miquel de Palol de Poesia 2009, ja és a les llibreries, editat per Columna. En aquest recull, el poemes neixen de la música així com els peixos neixen de la mar. El tercer "triomf" (el més extens, amb vint-i-un poemes) segueix l'estructura del Rèquiem de Mozart: cada poema consona amb una de les parts de la missa de difunts, la qual, lluny de sonar fúnebre, es dreça com un joiós homenatge a la vida. I així ho interpreta la Laia. Vegeu (i oïu) "Lacrimosa", que tanca la tercera part de la composició mozartiana, dita Sequentia.

"Passar entre els plàtans.

Notar-se no-res.

El trist amor infinit.

Amb qui brindaria.

El mar, els arbres pelats, les coses buides.

Jo buida.

Jo caminant.

La jo que camina entre els plàtans i els plàtans pelats de l'hivern.

Els plàtans i l'aire molt net i jo buida que hi passa.

Voldria recórrer aquesta tristesa.

Hi ha coses a dintre.

Esberlo una rialla.

Pardals que s'alcen."

(Laia Noguera, Triomf, Columna, 2009)