dilluns, 7 de desembre de 2009

Principi de la fi del Paradís

Estem desmamant la Mariona –bé, ho intentem. Decidim que l’hora DM serà cap a quarts de nou, per començar a fixar el concepte sopar. Sa mare li ensenya la meta i li enfloca el biberó. No cola. Què hi farem: la menuda fa una enta de pit i a dormir s’és dit. L’endemà topem amb la mateixa resistència. Fem una papilla de cereals i n’hi donem amb la cullereta. Pffffffff! Paciència. L’endemà no l’altre provem amb una sopeta de fruita a l’hora de berenar. Victòria pírrica: un didalet de brou ha anat coll avall. Arriba el vespre i la caganiu ho rebutja tot amb plors i manotades. Da-li meta, va.

I és lògic. Perquè és el principi de la fi, ella –no sé com– ho sap i s’hi posa com una calabruixada. El Paradís (bracets, floretes, carusses, blanors a dojo, tot un món de cotó fluix) comença a passar per ull quan un es troba el mugró de plàstic a la boca; es mig esbuca quan te treuen els bolquers i et forcen a controlar els esfínters, i s’enruna del tot quan la mama i/o el papa comencen a posar fites, s’atreveixen a dir que no i se senten obligats a enfadar-se si no t’acabes el sopar; correlativament, a l’escoleta passes el tràngol de la primera visita al racó de pensar. Pensar! Això és la fi.

I allò d’abans és el proemi, l’acte primer de l’expulsió, el principi de la fi. Mai no vessarem unes llàgrimes tan justificades com aquestes. Sang, ploraríem, si qualque veneta passés molt a prop dels lacrimals.

1 comentari:

Clidice ha dit...

pobrissons :P ja ho enyorareu ja quan en tingui 19 o 20! huas! :) ànims!