dimarts, 22 de desembre de 2009

Combray. Proust. Pinto

L’arribada de la nova versió catalana de Combray (Viena, octubre 2009) a les llibreries és un dels grans esdeveniments literaris d’enguany. Una singladura que, si els lectors volen, tindrà continuïtat el 2010, i el 2011, i el 1012. Depèn de les vendes, sí. En altres llocs no passaria, però aquest país va així. Combray és la primera part de Pel cantó de Swann, el primer dels set volums de la grandiosa À la recherche du temps perdu, de Marcel Proust –grandiosa per l’extensió (més de 3.000 pàgines) i per l’ambició de la novel·la, que dóna cabuda a totes les passions humanes i que Proust comparava amb una catedral.

Sé de persones que van intentar llegir À la recherche... quan tenien vint-i-pocs anys i ho van deixar estar. Normal. Cada edat té les seves lectures, i segons quins llibres no es poden gaudir sense un coixí previ de molta lectura intel·ligent. Si sou, ímprobe lector, un d’aquells jovencells escaldats, ara teniu una altra oportunitat d’enganxar-vos a Proust, i us ben juro que no us decebrà, perquè la traducció de Josep M. Pinto és clarament superior a l’anterior versió catalana de Jaume Vidal Alcover. Les frases del gelidenc llisquen amb la naturalitat dels rierols, amb una aparença de facilitat que envesca el lector des de la primera frase, amb l’amabilitat lluminosa d’un cicerone que t’agafa la mà i et mostra un país vastíssim, inacabable i prolix.

L’esforç –Proust demana un esforç– val la pena. Entre altres coses, perquè la genialitat del francès no ha estat mai superada; perquè no hi ha hagut, després de Proust, res que s’hi assembli (Julià de Jòdar de vegades s'hi acosta, alerta); i perquè tot europeu mitjanament culte hauria de besllumar en què consisteix el geni de Proust. Àrdua empresa, a fe, que depassa les possibilitats d’aquesta nota i que només pot arribar a port llegint els volums d'À la recherche... Servidor apuntaré només que Proust ambiciona de fondre en una mateixa operació poesia i poètica; que parla alhora de l’art i de la vida; que busca (i troba) en la creació literària una mena de salvació última; que el món proustià es fa veritat en la consciència, i que la consciència no desitja sinó fer-se llibre... Ja veig que no me'n surto. Vejam si aquesta escapció de Combray us dóna una mica més de llum:

"[...] mai no coneixem sinó les passions alienes, i el que arribem a saber de les nostres només ho podem aprendre a través dels altres. Sobre nosaltres, aquestes passions no actuen sinó de manera secundària, mitjançant la imaginació que substitueix els primers mòbils per mòbils de recanvi que són més decents." (p. 166)

¿Què me'n dieu?

6 comentaris:

Clidice ha dit...

ai com friso a veure si el tió fa bé la seva feina! :)

Llorenç ha dit...

Vaig tenir la versió de Jaume Vidal a les mans, i finalment no la vaig comprar. Era brutal, molt ben enquadernada. Però es veu que sí, que era una mica dubtosa. I molt cara.
Finalment m'he comprat la nova versió. El primer paràgraf em té captivat.
Val a dir, també, que Viena edita amb molt bon criteri.

plaerdemaria ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Joan Calsapeu ha dit...

Servidor sóc un d'aquells jovencells escaldats que anys enrere li van clavar queixalada a la "Recherche" i no se'n van sortir. En vaig fer una lectura parcial (Pel cantó de Swann i Sodoma i Gomorra). Ara que sóc més granat i garrut, Proust m'entra molt bé.

Ja veieu que fer-se gran té coses bones.

plaerdemaria ha dit...

plaerdemaria ha dit...
Em sento més tranquil·la, doncs,
ara que sé que és una síndrome tan comuna com la grip, això dels ímprobes lectors (i ara em ve al cap allò del rector que "sempre, pio lector, seràs un ase") que en la tendra jovenesa no se'n surten, amb la recherche.

En tenia disset, ai!, i ara que ja en tinc vint-i-quants, potser me'n surto.

Sigui com sigui, la teva entrada al blog m'ha fet venir ganes de reintentar-ho.

Salut!

Júlia ha dit...

No entenc aquest excessiu interès en menystenir la traducció de Vidal, no cal, ja jutjarem els lectors per nosaltres mateixos.