dissabte, 30 de juliol del 2011

Barkatxo Ruiz, portaveu de Bildu al Parlament de Navarra



Barkatxo és de Pamplona, té trenta-quatre anys i viu d’ensenyar euskera en un institut d’ensenyament secundari. Aquesta dona independentista i d’esquerra ha participat en moviments socials, però mai s’havia ficat en això que se’n diu política de partit, participant d’una manera o altra en unes eleccions. És per això que no estava a la llista negra: no estava vetada. I és per això que, estant la majoria dels seus amics privats del dret de votar la seva opció política, o d’ésser-hi votats, ha fet un cop de cap.

El cop de cap es diu Bildu, ja ho sabeu, i ara la Barkatxo és la portaveu d’aquesta fresquíssima formació al Parlament de Nafarroa. Aquesta noia va participar dimecres passat en l’Anada a l’Ofici, que és l’acte central de la Festa Major de Mataró, les Santes, convidada per la CUP. I al vespre va fer una conferència al Casal Aliança per explicar què és, com s’ha fet i què vol fer Bildu. Servidor hi vaig ser, i un plaer, tu.

Els del PP capgròs es van sentir malapler amb la visita de Barkatxo i ho han fet saber amb un comunicat de to correcte, en català, i un altre comunicat groller i ofensiu en castellà. Ja ho veieu, el PP de Mataró és educat en català i maleducat en espanyol. Quines coses, no? Un psicolingüista i un sociòleg hi sucarien pa. Jo només els puc dir que si tractessin de tu a tu la Barkatxo aquest malestar que diuen es faria fum, perquè la pamplonesa és una persona encantadora.

Barkatxo ens va explicar que Bildu té tres cames: una és Eusko Alkartasuna, el partit independentista i socialdemòcrata que un dia s’escindí del PNB; l’altra és Alternatiba, un petit partit escindit d’Ezquer Batua que no vol la independència, sinó l’autodeterminació; la tercera cama correspon a l’esquerra abertzale, amb l’emperò que el partit que la representa, Sortu, no és legal, i per tant el seu espai s’ha d’omplir amb independents, com la Barkatxo mateixa.

Això últim és molt gros, perquè la il·legalització de totes les colles i les marques de l’esquerra abertzale implica que 40.000 persones (que alcen neta i clara la veu contra tota violència) estan privades dels seus drets democràtics i civils. Un apartheid en tota regla. La qual cosa implica que els pobles petits, de cent-i-pocs habitants, estan cremats: no s’hi pot escollir alcalde ni regidors perquè tothom està vetat: no només els qui han figurat mai en una llista d’Herri Batasuna, d’Euskal Herritarrok o de tot el que ha vingut després, sinó els que hi han col·laborat com a interventors o apoderats, o han avalat una d’aquestes llistes amb la seva rúbrica. Un paisatge demencial: la pau del Partit Popular. Si voleu saber-ne més, aquí teniu una entrevista a la Barkatxo. I a descansar.


divendres, 29 de juliol del 2011

Monolingüisme polivalent

Servidor tenia setze anys quan, fent el batxillerat (el BUP d’aleshores), vaig protestar vivament a classe perquè un llibre de text afirmava que els catalans som bilingües. Jo no me’n sentia poc ni gens, de bilingüe, i per això vaig fer constar la meva disconformitat. Han passat molts anys i aquella adveració s’ha assentat en la nostra societat com a cosa indiscutible i certa. Però jo mantinc el meu desacord.

Esclar que ja no podem viure només amb el català, que la pretensió de la llengua única com a projecte de futur per al país ha passat a la història. Però això no vol dir pas que haguem de ser bilingües: vol dir que hem de dominar poc o molt unes quantes llengües, com més millor, i fer-ne ús.

Jo no tinc res contra el bilingüisme. Al contrari: el bilingüisme és un trumfo, i una forma de normalitat en determinades circumstàncies. Passa que aitals circumstàncies no són les meves. Vejam si em sabré explicar. Quan una persona té com a llengua familiar la llengua pròpia del seu país, no li toca ser bilingüe: li toca ser un monolingüe amb coneixements d’altres llengües (un monolingüe polivalent, se m’acut de dir-ne). Un danès, per exemple, és una persona monolingüe que també és competent en alemany i en anglès, pel cap baix. I això és la normalitat.

Altrament, una persona la llengua familiar de la qual no és la pròpia del país està cridada a ser bilingüe: li toca dominar la llengua de casa i la del país. Si jo, que he nascut en una família catalana, m’hagués traslladat de petit a Valladolid o a Salzburg, seria un perfecte bilingüe; que és el que ha de ser un castellanoparlant nascut o traslladat a Catalunya. I un magribí empeltat de petit a casa nostra tindrà –li toca tenir– la xamba de ser un bell trilingüe (àdhuc quadrilingüe, si suma l’amazig, l’àrab el català i el castellà).

Llavors, tal com ho entenc jo, en una Catalunya sobirana conviuran dues normalitats: la dels qui són bilingües perquè tenen una llengua familiar que no és el català, i la dels monolingües catalans polivalents (que viuran en català tot fent lloc a altres llengües). En el benentès que aquesta polivalència és una construcció molt personal i pot adoptar mil formes. En el meu cas em serveix per llegir Rilke en francès, Torga en portuguès i Sciascia en italià, sense passar per l’espanyol. Que cadascú l’enveli per on més li convingui. Jo sé bé prou quina és la normalitat que em pertoca. Saber-la em fa lliure i exercir-la m’enriqueix.

dimecres, 27 de juliol del 2011

Tenim el cervell d'un tanc



Diu Philip Roth a la Pastoral americana: “Lluitem contra la nostra superficialitat, contra la nostra banalitat, per mirar d’acostar-nos als altres sense més expectatives del compte, sense cap càrrega excessiva de prejudicis, d’esperances o d’arrogància, tan poc a l’ofensiva com podem, sense canons ni metralladores ni blindatge d’acer de sis dits de gruix; ens hi acostem tranquil·lament posant un peu després de l’altre, sense arrencar l’herba amb les erugues com un tanc, els tractem amb esperit obert, com a iguals, d’home a home, com es deia abans, i, tot i així, sempre acabem veient-los com no són. Deu ser que tenim el cervell d’un tanc.”

Llegir Roth té aquestes coses: de tant en tant encepegues un passatge reflexiu que fa una intensa olor de veritat. És com entrar en un bosc havent plogut i sentir els narius com s’omplen de podricions vàries, de fetors que surten de molt endins i s’entremesclen a la pituïtària. No vull, però, que em malentengueu: l’olor de veritat no és la veritat, sinó una predisposició física a afrontar-la. És com una clariana que s’obre en l’ànima.

Escriure que tenim el cervell d’un tanc és una d’aquestes clarianes. Roth toca una veritat sensible amb la vareta d’unes poques paraules. Perquè el nostre cervell ho té, això: pesa amb un pes que sembla que no hagi de ser el seu, posa la irracionalitat en el mascaró de proa, judica els altres partint –¿paradoxalment?– del prejudici. El cervell sembla obeir consignes antigues, medievals o preromanes, i es projecta sobre els altres com l’eruga d’un tanc.

dilluns, 25 de juliol del 2011

Polifem contra Catalunya



La llengua ens fa la identitat
i la identitat ens dóna l'entitat.
Per això la volen destruir:
perquè sense no som Ningú

i Ningú no pot plantar cara i dir
ja n’hi ha prou d’aquest color
ni alçar-se per prendre possessió
de la carnadura que li és pròpia.

No ens passarà com a Ulisses,
que fent-se passar per Ningú
se salvà de la ira dels ciclops.

És cridant el nom de Catalunya
que eixordarem el monstre
i ens farem gojosos a la mar.

dimarts, 12 de juliol del 2011

L'església dels morts



Roma és inacabable. Tant és que un hi hagi estat dues, tres, quatre, deu vegades. La ciutat eterna sempre demana una altra visita. Ella i jo hi hem estat quatre dies. Massa poc. És el caramel que et posen a la boca i te’l treuen tot d’una. No cal que us expliqui què podeu fer-hi, a Roma: massa que ho sabeu; i si no ho sabeu, hi ha mil guies. Però potser us interessarà saber que la bastida que embolcava el Panteó ja no hi és: ara l’edifici es dóna als ulls amb tota l’esplendor.


Hi ha moltes Romes. Nosaltres hem espigolat sobretot la Roma de les esglésies cristianes -que són fabuloses-, i la guia en català de Cossetània ens ha posat sobre la pista d’un temple singularíssim, del qual no teníem notícia: l’església de la Concepció, dels caputxins, que està a la via Vittorio Veneto, 27, a tocar de la plaça Barberini (que és el cognom del cardenal, germà del papa Urbà VII, que la va fer construir el 1626).


La chiesa della Concezione es dreça sobre cinc capelles subterrànies decorades amb les despulles i els esquelets de quatre mil frares caputxins morts del segle XVII en endavant. Bona part d’aquest arramassall prové del monestir de San Nicolò de Porcis, en el Quirinal, i per carretejar-lo va caldre fer tres-cents viatges, entre 1627 i 1631, amb els carruatges plens a vessar de cadàvers i d’ossades.


Les escenes són colpidores. Hi ha cadàvers amb la pell endolada i seca que arrebossa la calavera, vestits amb l’hàbit franciscà, que s’aguanten drets recolzats en piles de fèmurs, tíbies, peronés, radis, cúbits i húmers. Les parets i les voltes de les criptes són plenes de petits ossos que fan sanefes i dibuixos. Dalt d’una de les voltes penja, bocaterrosa, un esquelet complet amb la dalla en una mà i la balança de pesar les ànimes en l’altra.


Coronant una de les llindes hi ha una calavera amb dos omòplats clavats a les orelles, com estrafent la posa dels querubins en els retaules barrocs –l’humor romà, ves, amb aquella tirada al macabre. El corredor s’il·lumina amb unes làmpades fetes de vèrtebres negroses que pengen del sòtil. A la cripta del fons, els inquilins resumeixen el seu pensament amb una inscripció en italià: “Ets el que nosaltres érem, seràs el que nosaltres som”. Els morts, que tenen el do de la síntesi.

(PS: Gràcies sien dades a la Sandra Buxaderas i al seu marit, l'Adriano, que ens han acollit tan bé.)

dilluns, 11 de juliol del 2011

Vueling nunca mais



Hem estat quatre dies a Roma. La ciutat del Tíber, molt bé. El viatge, malament: Vueling ha cancel·lat el vol d’anada, i de postres, el de tornada. Dijous havíem de sortir del Prat a tres quarts de dues del migdia; vam sortir a tres quarts de vuit del vespre (amb sis hores de retard). Vam arribar a Roma a la mala hora i la Sandra i l’Adriano, que ens esperaven, van haver d’anul·lar la reserva per sopar en un restaurant. De Barcelona a Roma vam trigar dotze hores. Com si haguéssim anat a Beiging.

Diumenge, torna al born. Vol cancel·lat. (¿No volies brou? Dues tasses.) Havíem de sortir de Fiumicino a un quart de cinc de la tarda; vam sortir a un quart i cinc de nou del vespre. Entremig, un tip d’anades i vingudes dels taulells de facturació a l’oficina de Vueling i viceversa. Ens feien anar d’un lloc a l’altre, rebotant, sense saber què fer amb nosaltres. Així, dues hores. Escanyem la indignació. Respirem fondo. Rebostegem en el fons de l’ànima en cerca de resignació cristiana –venim de visitar el Vaticà i de furonejar moltes esglésies, què voleu. 

Finalment ens fan a mans una targeta d’embarcament. Al·leluia. Són dos quarts de vuit que pugem a l’avió. Un cop asseguts, el pilot ens fa saber que encara trigarem una hora a sortir, que perdó i que prenguem paciència. Com si no n’haguéssim beguda prou. A un quart i cinc de nou ens envolem cap a Barcelona. I arribem a casa a l’hora de les bruixes. Més de nou hores de tragí. Com si haguéssim volat a Islamabad.

Moralitat: viatgeu amb Vueling. Anireu aquí a la cantonada, però us semblarà que heu volat als antípodes.