dimarts, 12 de juliol de 2011

L'església dels morts



Roma és inacabable. Tant és que un hi hagi estat dues, tres, quatre, deu vegades. La ciutat eterna sempre demana una altra visita. Ella i jo hi hem estat quatre dies. Massa poc. És el caramel que et posen a la boca i te’l treuen tot d’una. No cal que us expliqui què podeu fer-hi, a Roma: massa que ho sabeu; i si no ho sabeu, hi ha mil guies. Però potser us interessarà saber que la bastida que embolcava el Panteó ja no hi és: ara l’edifici es dóna als ulls amb tota l’esplendor.


Hi ha moltes Romes. Nosaltres hem espigolat sobretot la Roma de les esglésies cristianes -que són fabuloses-, i la guia en català de Cossetània ens ha posat sobre la pista d’un temple singularíssim, del qual no teníem notícia: l’església de la Concepció, dels caputxins, que està a la via Vittorio Veneto, 27, a tocar de la plaça Barberini (que és el cognom del cardenal, germà del papa Urbà VII, que la va fer construir el 1626).


La chiesa della Concezione es dreça sobre cinc capelles subterrànies decorades amb les despulles i els esquelets de quatre mil frares caputxins morts del segle XVII en endavant. Bona part d’aquest arramassall prové del monestir de San Nicolò de Porcis, en el Quirinal, i per carretejar-lo va caldre fer tres-cents viatges, entre 1627 i 1631, amb els carruatges plens a vessar de cadàvers i d’ossades.


Les escenes són colpidores. Hi ha cadàvers amb la pell endolada i seca que arrebossa la calavera, vestits amb l’hàbit franciscà, que s’aguanten drets recolzats en piles de fèmurs, tíbies, peronés, radis, cúbits i húmers. Les parets i les voltes de les criptes són plenes de petits ossos que fan sanefes i dibuixos. Dalt d’una de les voltes penja, bocaterrosa, un esquelet complet amb la dalla en una mà i la balança de pesar les ànimes en l’altra.


Coronant una de les llindes hi ha una calavera amb dos omòplats clavats a les orelles, com estrafent la posa dels querubins en els retaules barrocs –l’humor romà, ves, amb aquella tirada al macabre. El corredor s’il·lumina amb unes làmpades fetes de vèrtebres negroses que pengen del sòtil. A la cripta del fons, els inquilins resumeixen el seu pensament amb una inscripció en italià: “Ets el que nosaltres érem, seràs el que nosaltres som”. Els morts, que tenen el do de la síntesi.

(PS: Gràcies sien dades a la Sandra Buxaderas i al seu marit, l'Adriano, que ens han acollit tan bé.)

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Al nostre país també tenim cosetes curiores... El "cementiri/dessecador" de girona:
http://www.girona.cat/museuciutat/cat/museu_cementiri.php

Sort que només hi queda el continent i no el contingut.

Salut!

anna ha dit...

Roma és la meva segona ciutat, o la tercera, que ja he perdut el compte dels llocs on he viscut... Un ells Roma: quartiere africano i trastevere. Increible ciutat, inacabable. Tot el que expliques, per exemple, no ho conec.

Sandra Buxaderas Sans ha dit...

Caram amb els caputxins romans i els gironins! Sense paraules