dissabte, 31 de desembre del 2011

Viatge a la Mallorca del PP



Tal dia com avui, fa set-cents vuitanta-dos anys, els catalans assaltaven Al-Mayurca i es feien els amos de l’illa. Això va ser el 31 de desembre de 1229. ¿Heu estat mai a Mallorca? ¿No? Doncs correu a comprar un bitllet de barco, o d’avió, perquè no us ho podeu perdre. L’illa és una monada. Nosaltres hi hem estat fa poc i hem fet un itinerari d’allò més agradós. Us en faré cinc cèntims.

Un cop desembarcats a l’aeroport de Su San Juan vam emproar cap a Brotemayor, que hi ha una costa esquerpota plena d’espadats. Després vam fer cap a Sancabrito, que és un poble molt blanc, diries que la llum s’hi ha quedat a viure. I tira cap a Felación, un poc més al nord, que és on canten allò d’Amigo Félix quan maten els bous, però com que aquell dia no hi havia corrida vam anar a Puerto Palomo i vam buscar un lloc per dinar i prou que el vam trobar, a l’avinguda del Crucero Baleares, i ens vam posar les botes, perquè vam dinar d’arroz sucio i cochinillo asado, i olivas rotas per picar, i un estallado per pair-ho tot.

Havent dinat vam prendre els tapins cap a Mandacorazón, que és una ciutat amb tots els ets i uts i es veu que allí van desembarcar-hi els republicans però els en van fer fora, i n’estan ufanats. I amb un cop de cotxe ens vam plantar a San Lorenzo del Cardizal, que no val gaire la pena, i la vam envelar cap a Su Conservera i vinga amunt, fins a Hartazgo; allí hi ha muntanyes que si vas a l’altre vessant i et descuides caus al mar. És molt bonic.

Després vam fer un volt per Piedra, San Juan i Lubina, passant un poc de llis, que anàvem cansats, i vam fer parada a Siváis, que és com un vermell d’ou en el Llano i hi fan un mercat que envesca molta gent. Vam passar Sinellas sense aturar-nos-hi i vam desguassar a Pizarro, que torna a ser una senyora ciutat que abans duia el nom d’uns sediciosos que es resistiren a l’expansió imperial espanyola, ves quin acudit; encara s’hi veu alguna fabriqueta de calçat, però es veu que ho han deixat córrer, això. I allí vam fer nit.

L’endemà al matí jo volia anar al monestir de Brote i després a Piojidad, que es veu que hi ha una badia que pel nord fa el cabo Triguero, que caus de cul quan el veus, però els altres es van encabotar d’anar cap avall, i fes-te fotre, ala. Així que vam enfilar cap a Consejo i Buñuela i vam fer cap a Empocilgar, que està en el fons d’una olla que sembla el Paradís i hi ha un túnel que la connecta amb la capital. I quan en vam tenir prou vam tirar cap a Valledechica i Montepunzante, tot molt bufó, i vam rodar cap a Palma de Mallorca passant per Calvicie, un poble crescut que té fama de ric i és la quintaessència de la identitat mallorquina. Vam fer un tomb pel centre que no podíem dir fava i corre cap a Su San Juan, que de poc no perdem l’avió.

Ens va agradar pler. Hi tornarem. (Per cert, bon any.)

divendres, 30 de desembre del 2011

Cuques de llum



Abans-d’ahir vam veure cuques de llum. Grogues, balladores, llampurnejants. Érem a Caldes d’Estrac, a vora mar, sol post. Brollaven per damunt d’una casa blanca de pretensió indiana. Sortien a glopades, com un volcanet d’aquells de fer Nit de Sant Joan, que treuen espurnes a desdir. Suraven un instant, es deixaven anar i s’apagaven, com el coet d’un castell de focs havent fet l’esclafit.

Mercè Rodoreda deia que les lluernes són sàvies, perquè “encenen el fanalet i miren”. No ho sé pas. Les de Caldes havien encès el fanalet però no miraven, sinó que botaven, enjogassades diries que reien, i sant tornem-hi. I no sé si això és la saviesa o el fred.

Perquè feia un fred aficadís. A pocs metres, la mar era un cel ajagut, embriac i bavós, que xuclava les escorrialles de la llum. A mig aire, la lluna mostrava la falç de segar estels, tota encesa. El sol s’havia acotxat de feia poc i pintava el cel jussà de color de pastanaga amb pinzellades malves i pensaments lilosos. Les ombres es deixataven. La claror es marfonia. Parlàvem i les veus eren de vidre; i les paraules, d’aram.

Havíem begut tres cordials de llum a l’encop i estàvem com encantats. Com si els àngels, aprofitant un camí arcà i fonedís entre dos llustres, haguessin baixat un moment a saludar-nos.

dijous, 29 de desembre del 2011

Iñaki Anasagasti i els drapets de la monarquia espanyola

Diu que Iñaki Anasagasti, portaveu durant una pila d’anys del PNB al Congrés de Diputats, ha escrit un article sobre l’actual monarquia espanyola. Anasagasti hi diu allò que nosaltres ja sabem i ells fan veure que no saben, o fan moixoni i exigeixen que miris cap a una altra banda –Su Majestad és irresponsable, ja se sap. Diu que els mitjans escrits s’han cagat les calces i no l’hi han volgut publicar. I esclar, quan passa això, els qui fem la viu-viu per un racó o altre d’internet tenim el deure moral de mostrar-ho. És per això que reprodueixo l’article. Heus-lo aquí:

“DE IÑAKI A IÑAKI

Cuando Iñaki Urdangarin y Cristina de Borbón se casaron en Barcelona, el Lehendakari Ardanza les hizo un buen regalo. La actuación del Orfeón Donostiarra en la vistosa ceremonia de su catedral gótica. El padre del novio era un afiliado del PNV, el joven se llamaba Iñaki, Jose Mari Gerenabarrena era amigo de la familia y todo el mundo estaba encantado. Fue el clásico espectáculo de masas del que nunca supimos su costo, pero como los cuentos de hadas no tienen valor, pues todos les deseamos fueran felices y comieran perdices. A mí me supuso que me vasquizaran el nombre en el ABC. Bautizado y registrado como Iñaki Mirena, Luis María Ansón la tenía emprendida contra al nombre sabiniano. A raíz de aquella boda, recuperé mi nombre original en el periódico de la derecha española. No tengo pues la menor animadversión contra esta pareja sino mucho respeto y solidaridad hacia los padres del ex jugador de balonmano, al que acaban de bautizar como "talón-mano".

Con éste antecedente la pregunta que uno se hace es como un chaval bien parecido, deportista y con una vistosa familia, se haya metido en semejante barrizal que ha destrozado su vida y le ha clavado a la monarquía española un rejón de fuego. ¿Un submarino republicano para dinamitar desde dentro la Institución? No parece ¿Una incursión en los negocios con la misma mentalidad de lo que veía a su alrededor? Quizás ésta puede ser la explicación, pues es difícil haya otra. Bien es cierto que el status de la familia real no está contemplado en la Constitución. No existe. Y tan es así que el heredero solo aparece a efectos sucesorios. Para nada más.

Toda esa ridícula parafernalia de reverencias de las señoras, besamanos, lectura de pregones, presidencia de actos de todo tipo, entrega de premios, tiene el mismo valor que si usted, con su hijo se ponen a hacer lo mismo, pues ese papel no les está asignado en ningún artículo de la Constitución. En ella solo habla del rey. De nadie más. De ahí que todas esas presidencias de organismos y de la credibilidad que se le atribuía a sus negocios "pues detrás está la Casa Real", no es más que la evidencia de una Corte corrupta, de la idiotez del español a la hora de hacer la pelota a un ciudadano normal y sobre todo de las falta de control político hacia una Institución a la que el erario público mantiene porque su acción ha de basarse en la ejemplaridad. ¿Ejemplaridad la de Juan Carlos de Borbón? ¡Vamos hombre! 


Yo rompí con todo ese mundo de mentiras a raíz de la guerra de Irak. Hasta entonces habíamos seguido con esa ficción del Pacto con la Corona que jamás percibí, pero tras mantener con el rey un diálogo duro en el que me dijo que él era militar y le gustaban las guerras y yo contestarle que se fuera él y le mandara a su hijo, revisé la Constitución y vi que el artículo 63 le daba un papel como jefe de las Fuerzas Armadas. Y tras negarnos una audiencia a los Grupos de la Cámara, salvo al sumiso Zapatero, en una de las sesiones, bajé a la tribuna del hemiciclo del Congreso y denuncié al rey por su pasividad, su falta de coraje, la dejación de sus funciones y su poca personalidad ante un Aznar que se había reunido en las Azores con Bush, Barroso y Blair y quería mandar tropas a una guerra "para sacar a España del rincón de la historia".

Se armó la de Dios es Cristo. Aún recuerdo el abucheo de Rajoy, Acebes, Rato, Mayor Oreja y Arenas. Era la primera vez que desde aquella tribuna Pulgarcito se atrevía a meterse contra Goliat, el gigante de la transición y además desde un partido nacionalista. Eran tiempos de mayoría absoluta de Aznar y en aquella Cámara solo había, rodillo y tente tieso. Tras esto y puestas las cosas en su sitio me dediqué a preguntar sobre las cacerías con osos borrachos, viajes extraños, gastos inútiles, uso de aviones sin ton ni son, cambio constitucional para que no exista primacía del varón sobre la mujer en la actual y muy machista Constitución española, los Premios Príncipes de Asturias a mayor gloria del heredero, costo de la boda de Felipe y Letizia, presupuesto de la casa Real, papel del Rey el 23-F, y cosas así. El gobierno jamás me contestó. Respondían con dos líneas diciendo que el rey es irresponsable, es decir no responde ni ante los jueces, ni ante Dios, ni ante la historia y que haría mejor en condenar a ETA.

Curiosamente los más beligerantes eran los socialistas a los que todo esto les incomodaba y dejaba patente su poco respeto al republicanismo de su historia.. ¿Y en ­casa? "Cosas de Iñaki". Pero a la gente le gustaba se fuera contra éste abuso continuo de poder. Pero no eran cosas mías. Independientemente de que el rey Juan Carlos está ahí porque nos lo dejó un dictador cruel y sanguinario y él jamás ha condenado aquella dictadura sino se ha beneficiado de ella, e independientemente de que en la Constitución se metiera de matute la monarquía parlamentaria sin referéndum como hubo en Italia, la actual Jefatura del Estado no puede ser irresponsable ante la ley y no puede usar fondos públicos sin que haya un ojo público para vigilar sus gastos. Y estas evidencias no pueden ser "cosas de Iñaki" sino de algo tan simple como la salud democrática de un país.

Yo no soy el Peñafiel vasco como alguno ha querido describirme para anular mis denuncias, sino un parlamentario que tiene la obligación de controlar al gobierno y a ser posible, a la Jefatura de un estado, que permite se viva en la corrupción mientras se le orla con el premio a la virtud. Mi denuncia fue la única y la primera. Luego vino Tardá de ERC y ahora IU, pero a efectos de notaría, fue el PNV, porque yo hablaba en nombre del PNV, quien puso el dedo en la llaga. Que Amaiur tome el dato. A raíz de toda ésta tormenta, la editorial "La Esfera de los Libros" me pidió en 2007 escribiera un libro con mis experiencias en este campo. Y lo hice y titulé "Una monarquía protegida por la censura". En ella hablaba de mis vivencias con ese mundo de ficción, desde dentro del sistema, y denunciaba los negocios de Iñaki Urdangarín desde la página 101 a 104 en el capítulo "La Familia sí recibe". Pero a mí no me recibieron.

Torpemente la editorial envió el libro a la Casa Real y ésta negó su  publicación. Pero al poco el libro se editó. Lo hizo Javier Ortiz pero la sordina que le pusieron como para escribir otro libro con lo que había supuesto superar aquella carrera de obstáculos. Curiosamente el libro se publicó un año después de que la pareja y sus niños fueran enviados a Washington en 2006, nombrándole al duque de Palma, consejero de Telefónica. ¿No sabían en que negocios andaba el yerno? Por supuesto. Pero el Rey quiso encubrirle sacándolo de circulación. Y el encubrimiento, para la gente normal, es un delito tipificado en el Código penal.

Pero el rey es "irresponsable". Cuando nadie sabe el presupuestos exacto de la Casa del Rey, cuando nadie controla sus gastos como ocurre con otras monarquías, cuando el rey recibe regalos de todo tipo y no pasan a la contabilidad del Patrimonio del Estado, cuando la opacidad es total y los medios aplauden semejante corrupción, cuando primeros coches, primeras motos, comisiones de jeques petrolíferos han hecho de Juan Carlos de Borbón uno de los hombres más ricos de Europa, cuando nada de todo esto se podía investigar, llegó a semejante patio de monipodio un chaval al que lisonjearon, reverenciaron, tentaron y el hombre y su gentil esposa cayeron en el pozo hasta el punto que in­cluso metieron a sus hijos menores en empresas y enjuagues impropios de una familia respetable. Se creían inmunes, impunes y protegidos por la censura y la bobaliconería de la Villa y Corte.

Y eso, es para mí, lo que ha pasado. Porque en La Zarzuela si alguien se atrevía a decir algo, seguramente responderían: "Cosas de Iñaki". Pero de Iñaki Urdangarin, Duque de Palma. La pregunta es: ¿Por qué Iñaki Urdangarin y la Infanta Cristina, socia en todo este montaje, no están todavía imputados si ya lo está Diego Torre, el socio y los responsables de la Ciudad de las Artes y de las Ciencias de Valencia que firmaron esos contratos con esa ONG con ánimo de lucro? Me imagino que el PP, Trillo y la Casa Real estarán metiendo horas extras para tratar de salvar algún mueble que otro, sobre todo a la Infanta. Lo malo es que quien creó el microclima para que esto sucediera seguirá ahí felicitando las Pascuas en su mensaje de Navidad, como si nada hubiera ocurrido. Pero quien de verdad está desnudo, es el propio rey. No solo su yerno y su hija. Y quien está tocada de verdad, es esta monarquía heredera de un dictador.”

Iñaki Anasagasti

dimarts, 27 de desembre del 2011

Vet aquí Mallorca



El bilingüisme és posar gallines i guineus dins el corral de les gallines. El resultat d’una tal cohabitació és previsible.

Si les gallines han de ser giscadores com les guineus, i en canvi les guineus poden ignorar el cloqueig de les gallines… mala peça al teler.

Si les gallines abdiquen a favor de les raboses, que són oli damunt l’aigua, i aquestes troben taula parada i tot… malament rai.

Si, a més, arriba que en el corral hi ha més guineus que gallines, el resultat, a més de previsible, és a tocar.

I si les guineus diuen: “¿Què carat? Si som guineus per natura, bo és que facem el nostre fet”, i es deixen de miraments, i l’aviram dóna la conformitat,  llavors el resultat, a més de veure’s venir, a més de ser tocadís i digestible, és cosa dada i beneïda i untada amb oli sant.

Vet aquí Mallorca. Vet aquí…

dilluns, 26 de desembre del 2011

Esperit, clàssic, sublim



Diu Henry Bergson: “Nosaltres hem d’entendre per esperit una realitat que és capaç de donar molt més que no conté, d’enriquir-se des de dins, de crear-se o recrear-se sense parar, i que és essencialment refractària a la mesura”.

I m’adono que, això que diu Bergson de l’esperit, ho podria dir també dels clàssics. “Un clàssic és un llibre que mai no acaba de dir el que ha de dir”, sentenciava Italo Calvino. Un clàssic, doncs, és un escreix d’esperit en forma de llibre, és un llibre sublim.

Rilke té un poema en què intenta explicar què vol dir sublim; es podia haver demanat què vol dir esperit, o clàssic, i si ho entenia com Bergson i Calvino probablement li hauria sortit el mateix poema. Vet-lo aquí, en versió original i en català:

La sublime est un départ.
Quelque chose de nous qui au lieu
de nous suivre, prend son écart
et s’habitue aux cieux.

La rencontre extrême de l’art
n’est-ce point l’adieu le plus doux?
Et la musique: ce dernier regard
que nous jetons nous-mêmes vers nous!

(Rainer Maria Rilke, Poemes francesos, Edicions de la l·l)

 *

El sublim és una partença.
Alguna cosa de nosaltres que en lloc
de seguir-nos, resta a part
i s’habitua als cels.

La trobada extrema de l’art
no és l’adéu més dolç?
I la música: aquest darrer esguard
que ens llancem nosaltres a nosaltres mateixos.

(trad. Mariàngela Vilallonga)

diumenge, 25 de desembre del 2011

El pessebre



Quan era un nen, agafàvem tota la molsa que volíem. No era pas prohibit. Més tard va escassejar –la depredació, el canvi climàtic– i d’ençà d’aleshores només els bosquerols tenen autorització per agafar-ne i vendre’n. A casa en collíem només un cop a l’any, per fer el pessebre.

La molsa feia el bosc, i el suro, les muntanyes; un regueró de paper de plata feia el riu i el caganer feia el seu fet. Tot era molt metafòric, simbòlic i tot. La molsa ens deia la gerdor, amb la seva dicció fresca i humida. El suro ens deia la permanència, la força, amb aquella manera premuda i esforçada que té de vocalitzar. El paper argentat ens deia la llum, l’esperança, i suggeria dinamisme –ens feia l’efecte que sentíem l’aigua com cantava i feia  corredisses. I el naixement era, en realitat, el renaixement. Hi era tot, allí: el passat, el present i el futur. Tot plegat tenia una lectura política molt potent, per bé que no n’érem conscients.

Ell s’ho mirava embadalit i cada dia feia els Reis un poc envant, cada vegada una mica més a prop de la cova. El marrec es pensava ser com el Nen Jesús, que era un caganiu com ell i també esperava regals. Tot just queia del niu i no sabia que en realitat era com el pagès, amb el xapo a punt de clavar-se en el llauró. Que el cel no és llevador i la seva és una eternitat de terra.

dissabte, 24 de desembre del 2011

Nadal 2011 a Catalunya



Tenim l’armilla malalta i ballem els goigs de sant Prim. Tornem a mastegar la pobresa (de lleig nou), les butxaques són sahares plens de vent. Ens fan salvatges els quartos, ens espremen com llimones, ens lleven la grana de sembrar. Tenim les barres magres i l’estel roent –tal vegada és bo, això. En tenim el bot ple, de tot plegat.

I, a pesar de tot, la Mariona, la Joana, la Francina i un servidor fem vots perquè passeu un Bon Nadal.

dijous, 22 de desembre del 2011

Fracassàreu, senyor Espriu



El primer text de Cròniques rurals, de Carme Martí i Jordi Llavina (Barcino), està dedicat a Joan Rendé. Llavina en parlava, la setmana passada, al Cultura del Punt-Avui. I Rendé recordava la naturalitat amb què son pare deia eixamorar (que és, diu, “quan una cosa es va eixugant sense que hi hagi cap factor provocador”). Ara ja no ho diu ningú. El món rural, que se’n va amb el sac ple de paraules.

Si només fos el món rural, això rai. Deu ser normal que la gent no sàpiga què és un mantí, com són unes arpelles, o quina bèstia és exactament un moltó. Però ja no em sembla normal que els adolescents no sàpiguen què és un safareig ni què vol dir aixopluc o esbotzar. I és trist que s’hagi abandonat una paraula tan precisa com padellàs.

El fet és que moltes de les paraules que perdem no tenen gaire a veure amb el món rural. Les clavades són tan urbanes com rurals: “clavar un moc, un miquel, un mastegot o un arrambatge” són coses que es feien en terra batuda i també sobre les llambordes i el quitrà. Els dies tapats són rúfols pertot, però quan l’altre dia ho vaig dir, on tinc el guanyapà, no em van entendre. I els barbamecs, amb aquell borrissol, tant eren de poble com de ciutat; igual que els ganganassos. És com si la llengua se n’anés a trossos abans d’anar-se’n del tot.

Diu que el poeta va viure “per salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa”. Fracassà. Espriu no va fer sinó mostrar allò que perdíem. Ara els mots són ocells que se’n van al cel de les paraules, i allí, com fa el vers de Perejaume, “sonen d’elles estant i pel seu compte, sense cap participació humana”; però ningú no les sent.

dimarts, 20 de desembre del 2011

Marcel Riera, Premi Carles Riba 2011


Nit de Santa Llúcia 2011, Barcelona. Marcel Riera Bou (Badalona, 1956) ha guanyat el Premi Carles Riba de poesia, que s'ha atorgat aquesta nit, juntament amb el Sant Jordi de novel·la i el Mercè Rodoreda de contes i narracions. El recull premiat, Llum d’Irlanda. Al badaloní (que de fa uns anys viu a Premià de Dalt) no li han calgut molts anys ni gaires títols per tocar el cel del Carles Riba. Com a poeta, Riera només ha publicat tres reculls de versos (dos de creació pròpia i una traducció). Tres tirades i a l’escambell. Arribar i moldre.

Riera s’havia estrenat amb Lluny (Viena, 2006), un poemari que conté trenta composicions que són talment pintura escrita o escriptura de pinzell, per tal com el poeta es capté com el pintor que planta el cavallet i pinta figures i paisatges. Les figures: Brodsky, Auden, Balthus, Edna O’Brien. Els paisatges: Potsdam, Sevilla, Edimburg, Bilbao, Venècia, Luxemburg, Noruega, el Danubi... Hi ha la vella Europa, l’elegia. Hi ha un diàleg permanent amb la tradició. I una  premonició: el “desamor i la rutina / no són protagonistes però van movent els fils / fins que la temptació d’estar sols deixa pas / al pànic que ens pren quan de veritat hi estem”.

Després va venir L’edat del coure (Viena, 2008; Premi Vila de Martorell de Poesia 2007). Riera fa en aquest volum un viatge cap a la seva infantesa i adolescència, viscudes a Badalona just abans de la industrialització i del creixement sobtat de la ciutat amb l’arribada de molta gent procedent del sud d’Espanya. L’autor no mitifica ni mistifica. Enyora sense nostàlgia. Evoca amb una mirada que vol acceptar-ho tot sense renunciar a res. Són uns versos que impressionen per la precisió del lèxic, per la nitidesa de les imatges que convoca, per l’exuberància de colors i d’olors, per l’eficàcia expressiva dels alexandrins.

Dos anys després, Riera publicà Finestrals (Labreu, 2009), la traducció catalana de High Windows, el quart i penúltim poemari de l’anglès Philip Larkin (1922-1985). El de Badalona adora aquell poeta cínic, decebut, rosegador, dretà, càustic, i és culpable d’encomanar-nos a molts aquest afecte. La traducció és excel·lent, esclar, perquè Marcel Riera en sap un niu, d’anglès, s'entén molt bé amb Larkin i és un versificador assertiu.

I ara arriba, llampant, Llum d'Irlanda, un llibre inspirat pels clàssics moderns anglosaxons. Una llum que ens arriba de lluny però sembla propera, la claror que desprèn una pàtria petita i partida, assetjada per un veí totpoderós, amb una llengua que és una illa dins una illa... Us endevino el pensament. Sí, és cert, Irlanda és una excusa per mirar Catalunya. Hi ha un paisatge que es contraposa a un altre, la memòria com a eina per bastir el present, el dolor pel pas del temps i sempre la llengua que permet identificar-se amb altres veus sense deixar de ser qui som. Aviat li clavarem queixalada, i segur que ens sentirem tractats com a persones intel·ligents.

Si voleu conèixer un poc millor aquest poeta que creix com una mongetera de rondalla, us diré quatre coses que li agraden –quan va fer els cinquanta, Marcel Riera va publicar una plaqueta on sortien totes les que se li van acudir. Vet-les aquí: l’ampolla de l’Anís del mono, buida; els botons de puny; les casetes de bany de fusta pintada; els confits roses i blau cel; el desembarcament de Normandia; l’Eclesiastès; els flocs olorosos al terra de les fusteries; les garotes amb cava (fins i tot sense); els Hispano-Suiza; el jersei de mariner de Picasso; la veu de l’Streisand; Wystan Auden, el millor poeta del segle XX; el xeviot; no comprar a El Corte Inglés, ni entrar-hi; l’olor de fum de llenya; els platillos; els qui callen quan no tenen res a dir; el ring-ring del timbre de les bicicletes… i milanta més.

(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme el 21/12/2011)

diumenge, 18 de desembre del 2011

Som pedres que caminen



La concavitat clivellada del crani, com un tossal ressec que es pella molt arran i sosté molsa o altres filaments recessius; la mata de bruc que la foresta, en esgavell, quan ens llevem. Les barbacanes cellardes que paren el daltabaix del front. Els ulls talment marbres de fantasia. El nas, que s’esforanca per ventilar les cavernositats de respirar. La inoïble coralització dels llavis quan callen. Les fonts que ensaliven el bocamoll per dins i l’intradós que l'encova. Els esculls i els niells d’arrels pedrenyes que passen gust de triturar a manera de barram. El cantal del ganyot, que puja i baixa com si un alçaprem el somogués.



El coll que s’encingla just abans d’anar braços avall. Les fenedures que hi ha enclotades en el palmell i fan com rierols. Les corbes de nivell dibuixades en el palpís aturonat dels dits. La creixença mineral de les ungles. Les nanses d’agafar el cos i posar-lo a l’estenedor perquè s’eixugui. L’ombradissa metàfora del sexe que s’amaga a les aixelles de les dones. La tartera que ens vertebra i s’amollona i ens fa timballosos. La gàbia calcària que empresona el pit. Les escòries que llisquen dins els budells com el magma que omple les canonades dels volcans. El sot de néixer, melicós.



Els còdols que pengen, embossats dins paperines. La cavorca enfondida a la vall dels puigs bessons. La patel·la com un dolmen que ha passat avall i ha quedat a mig aire de la cama. L’ossada, les pedres que de primer són blanques i després són de color de l’os com fuig. Les fundes de tendrum que amoroseixen tots els empedreïments. L’amuntanyament de les bues i les congestes de pus que s’hi formen. El veloç encrostament de la pell ferida. La suor que brolla de totes les clapisses i les fa salobres, que una cabra que hi hagués les lleparia. El basaltisme dels galindons. La lenta mineralització dels peus en forma de durícies.

Som pedres que caminen.

dissabte, 17 de desembre del 2011

La pedregada



Els catalans –com tots els pobles del món– necessitem un hivernacle que ens protegeixi de les pedregades. Perquè Espanya, en comptes de fer d’hivernacle, fa de pedregadaArruix, calabruix!

Muntanyam Perejaume



Vet aquí l’article que vaig publicar ahir al Diari Gran del Sobiranisme. Tot plegat és per recordar-vos que encara sou a temps de visitar l’exposició sobre l’obra de Perejaume a la Pedrera: és oberta fins al 12 de febrer del 2012. I per celebrar l’aparició de Pagèsiques, el darrer bosc de versos del de Sant Pol.

dijous, 15 de desembre del 2011

L'home que espera



L’home s'espera estintolat a la paret, a fora, al costat de la botiga. Va abrigat perquè fa fred, du el coll de l’abric alçat i està arrupit com un pollet sense lloca. Sembla una estàtua humana. No fuma, queden pocs homes que fumin, això és cosa de dones, ells se’n fumen. De tant en tant pega un llambrec a les façanes i als balcons de l’altra banda, però poc, en realitat no mira enlloc. Tot al seu volt hi ha com una gàbia invisible, la gent se’l mira de cua d’ull i ell no mira ningú, fa com els animals del zoo.

Ella s’emprova roba i perd la noció de l’home. Ell s’emprova la intempèrie –mai no l’ha sentida amb tanta cruesa– i troba que la noció de la dona és mala de rosegar. Es consola pensant que a casa, havent sopat, després d’una llarga o d’una curta abducció televisiva, la noció s’esvairà i vindrà la dona. Té fred als peus i el Nadal sense nens és una collonada. Pensa que anit estaria bé fer un fill, ell i la noció, vol dir la dona, i tant li és què surti; bé, no, millor que sigui noció, que així les dues sortiran a comprar juntes i el deixaran en pau.

dimecres, 14 de desembre del 2011

Poema a la manera de Perejaume



Escriure un arbre, plantar un llibre.
I en l’entretant, amb suc de blog,
escripturar de bell nou el sotamot,
xafigat, desfaiçonat profusament
a mans dels mutants verbicides.
Que una fronda espessa frasegi
la tinta de l’un a la reïna de l’altre.

dilluns, 12 de desembre del 2011

La baula de l'eternitat



La mare recorda quan era una mossarda i passaven cavalls pel carrer. N’hi havia que tiraven un carro i d’altres que venien del tros i no tiraven res, prou feina que havien fet. Els rossins caminaven a pleret i anaven evacuant. El trascamar o l’esforç muscular d’estirar el carro tonificava els esfínters i feia anar els budells en dansa, allí dins tot passava de llis i les cagarades brollaven abundoses.

Però les ofrenes fecals no tenien temps de fer renglera, perquè la canalla sortia a la correguda, armada amb recollidors i cubells, i prenia possessió dels dipòsits. Els plegaven molt de pressa, els disputaven, anaven a estiracabells. Eren un tresor i les mosques no tenien temps de fer-hi vega. Aquelles toves flonges i oloroses, reblertes de pallús, servien per femar les plantes de l’hortet i dels cossiols; les buines feien la ufana dels petits reialmes vegetals del carrer del Doctor.

En canvi, les altres femtes eren bones per llençar. La gallinassa dels corrals s’eixugava amb serradures, s’ensacava i es vessava a la muntanya; la colomassa, les cagarulles dels conills, la quisca dels gats, les tifes dels gossos… tot això no era sinó merda.

Les dejeccions equines eren objecte d’una adoració virgiliana, cosa que no ha de sobtar gens. Perquè són –eren– la baula de l’eternitat. La caca feia la gerdor de les plantes, les quals eren devorades pels ungulats, que al seu torn restituïen a la terra la matèria arrabassada i donaven virior a la botànica domèstica. Un cicle dins el qual els humans pegàvem grapada per fer una amanida o emplatar una vedella. L’eternitat, que és rodona i ho mou tot cap al retorn. La femta dels cavalls n’era la més humil de les baules. 

dissabte, 10 de desembre del 2011

El sentit de la vida

La Mariona se m’ha adormit a la falda. Miràvem una pel·lícula de la Hello Kitty en japonès (La Ventafocs) i el cargol de plàstic que tenia a la mà ha caigut en terra, cataclec, les parpelles se li han estimbat, tota ella s’ha fet una boleta de carn adormida. Això ha sigut quan el senescal del rei anava pels carrers amb la sabateta de vidre damunt d’un coixí, truca que truca a totes les portes en cerca d’un peuet.

La Joana m’ha ajudat a descalçar-la. L’he duita al llit, l’he acotxada. No s’ha despertat. I una marea tèbia m’ha inundat de sobte. I és que la vida (la vida que em governa i se m'endú) ha tret ull, ha fet un grop ple de sentit. El sentit de viure, concentrat alquímicament en un instant. Era això. Com si Déu fes una foto.

El sentit de la vida s'assembla a un passi de diapositives. És una selecció d’instants, cadascun amb la seva olor, el seu color, la seva música. Avui ha sigut aquest. Demà serà un altre; serà una altra cosa o potser no serà res. Potser passarà molt de temps entre un grop i el següent. I viure deu ser això: caminar i mirar de fer un posat digne en el tros que hi ha entre dos mollons, aprofitar el ròssec d’un sentit per aviar-te cap al sentit que ve després.

I just abans de morir –si la poca vida que resta ho permet–, projectar la teringa sencera de diapositives, veure-les totes, l’una darrere de l’altra i dir que sí, que tot plegat té solta i que ha valgut el goig i la pena.

divendres, 9 de desembre del 2011

Assentar i espassar

Hi ha paraules que reculen, i van a parar a l'armari dels malendreços, per culpa dels veïns –i del Gran Germà, s’ha de dir tot. És el cas, per exemple, d’assentar i espassar, dos verbs desplaçats, respectivament, pel castellanisme sentar i pel verb passar. En aquests casos, la que es fon sempre és la forma genuïna.

Assentar. Quan un aliment que hem menjat no se’ns posa bé, toca dir que “no se m’ha assentat bé”, i no pas l’espeltre “no m’ha sentat bé”, calcat del Gran Germà. En canvi, sí que sento dir el verb assentar-se –de tort i a la biorxa– en lloc dels normalíssims seure i asseure’s: “assenta’t”, diuen, volent dir que seguis o t’asseguis. I és com un cop de mall a l’orella. El verb assentar és, doncs, víctima i botxí alhora, perquè per un costat hi ha el castellà sentar que el fa caure, i per l’altre costat és ell qui pega cops de colze a seure i asseure’s.

Espassar. Quan un dolor minva progressivament fins a remetre del tot, en català és de llei dir que s’espassa. Doncs tot quisqui passa de la parauleta i diu que el mal ja li ha passat. “Tot el matí que pica però la gana no li espassa”, fa un bon exemple del DIEC. Però és per demés i ja li podeu anar darrere amb un flabiol sonant.

Són els veïns verbicides. N’hi ha a la baldor (alcohol per esperit de vi, anís per matafaluga, armilla per guardapits, descabellat per escabellat, estar per ser…). No és només que un mot espuri en desplaci un de propi: és que un mot català mata el seu veí obeint els designis del Gran Germà. Talment fossin zipais, la brivalla autòctona que, en una nació sotmesa, es posa al servei de l’ocupant.

dijous, 8 de desembre del 2011

Ningú no ens representa. Poetes emprenyats

En són setanta-un. El 26 de novembre van presentar l’antologia que els aplega, de títol el que hi ha aquí dalt. És el primer volum de la Col·lecció Vents del Canvi, de l’editorial Setzevents. L’esclafit va ser als jardins de Joan Corrades, a la barcelonina carretera de la Bordeta, en un intervenció poètica de suport a la reapropiació de l’immoble situat al carrer d’Hostafrancs, 3 (baixos i tres pisos).


L’habitatge de marres ha canviat de mans moltes vegades en poc temps: de la promotora Hyala 2006 SL a la Caixa de Balears “Sa Nostra”, d’aquesta a les dotze famílies que el van omplir de vida el 18 de novembre passat, després als Mossos d’Esquadra que passaren a visitar-los i novament a la buidor propietat de “Sa Nostra”. La policia catalana no va ser sensible a la poesia, ves.


“SA NOSTRA”


Es veu que “Sa Nostra” té una gran dependència del sector de la construcció, raó per la qual va trontollar i rebé diners públics per valor de 915.500.000 euros. Parlem, doncs, d’una guarda de bandits que s’han fet d’or especulant i destruint els fonaments de l’economia catalana; l’activitat dels quals ha estat premiada amb una morterada de diners, nostres per cert. Bé hem de recuperar els pinyons, no? I prendre possessió dels seus immobles i gaudir-los en usdefruit és una justa manera de fer-ho, no? Felip Puig opina que no.


ELS POETES


Ningú no ens representa neix al caliu de la plaça que fou poema de Catalunya els mesos de maig i juny d’enguany. La trepa de poetes aïrats que hi van fer cap es conjuraren per aplegar versos en un poemari conjunt, que és aquest. El volum conté un poema perhom (seixanta-vuit en català i tres en castellà), però l’autoria dels versos no consta. Podeu jugar, doncs, a endevina endevineta.


Els poetes, per ordre alfabètic, són els que segueixen: Agnès Prats, Amat Baró, Andreu Galan, Andreu Subirats, Ángel Igelmo, Anna Clarós, Anna Gual, Anna Miralpeix, Anne Bats, Antoni Clapés, Antònia Vicens, Arnau Pons, Bego Ricart, Blanca Llum Vidal, Carles Andreu, Carles Hac Mor, Carles Miralles, Carles M. Sanuy, Carles Rebassa, David Caño, David Castillo, David Ymbernon, Dolors Miquel, Enric Casasses, Ester Xargay, Esteve Plantada, Francesc Gelonch, Francesc Josep Vélez, Gabriel Ventura, Isabel Garcia-Canet, Ivette Nadal, Jaume C. Pons, Javier Caballero, Joan Gener, Joan Josep Camacho, Joan Tomàs Martínez, Joan Vinuesa, Jordi Carulla-Ruiz, Jordi Prenafeta, Jordi Valls, Josefa Contijoch, Josep Grifoll, Laia Carreras, Laia Martínez, Lluís Calvo, Lucia Pietrelli, Mari Chordà, Maria Cabrera, Màrius Sampere, Marta Darder, Martí Sales, Martina Escoda, Meritxell Cucurella-Jorba, Miquel Samaranch, Mireia Calafell, Misael Alerm, Montserrat Costas, Núria Martínez-Vernis, Núria Miret, Orlando Guillén, Òscar Rocabert, Pau Vadell, Ramon Boixeda, Ricard Mirabete, Roc Casagran, Sebastià Perelló, Sònia Moya, Víctor Obiols, Víctor Sunyol, Víctor Verdú i Xavier Díez.


LA PRESENTACIÓ


Si heu donat un cop d’ull a la llista anterior, haureu reparat la presència de pesos pesants de la poesia catalana: Miralles, Sampere, Casasses, Hac Mor, Calvo, Castillo, Pons i altres. D’aquests, dissabte només faltaven els dos primers. Castillo, que anava amb un Henry Miller sota el braç, estava de filis i anava collonant el personal: “Ei, tu, perroflauta!”. Primer l’un després l’altre, els poetes van escandir versos propis i aliens. Casasses –esprimatxat, la crin com una cascada ensabonada– va citar Jesús Lizano: “El capità no és el capità: el capità és el mar”. Castillo recità la seva traducció d’un poema de Michael Jackson, “De billie jean a bilis gin”. Blanca Llum, amb aquell aire de fada verdagueriana expulsada del Canigó, decidí ser clara i a més contundent. Jordi Prenafeta, que venia de Lleida, mostrà la seva proposta de Nova Internacional (per bé que tingué la prudència de no cantar-la). El mallorquí Carles Rabassa és el responsable del poema “Déu i l’helicòpter”, inspirat, esclar, en el volàtil que a la primavera planava sobre la plaça de Catalunya (com Felip Puig, una de les muses que també sobrevola bona part dels poemes). La Núria Martínez, que és una cridanera, insistí en l’únic poema que li he sentit, aquell que diu que “fotem pertot cagarades, cagadetes, cagarells”, i que “som una bona colla de cagacalces, cacadubtes, caganius i escagarrinats”, etcagaètera. I molts altres. Però hi ha un vers de la Martínez (la cridanera) que els resumeix a tots: “tenim pressa d’enviar-los a cagar”.


(Article publicat al Diari Gran del Sobiranisme el 8 de desembre del 2011)

dimecres, 7 de desembre del 2011

Laura i el país dels valents

Si en som molts -que en som- i anem junts, podem fer que el conte acabi bé. Fem pinya amb Escola Valenciana.

dimarts, 6 de desembre del 2011

Demà, el Diari Gran

Sortim el 7 de desembre de 2011 from Diari Gran del Sobiranisme on Vimeo.


El Diari Gran del Sobiranisme neix demà, 7 de desembre. Saludeu la criatura. Hi haurà política -esclar- i també gastronomia, història, literatura, anàlisi, opinió... Pitança per fer bullir l'olla de la llibertat, la cultura i el país. Servidor trauré el nas de tant en tant a les pàgines de Cultura (on estaré molt ben acompanyat). Benvingut, nadó.

dilluns, 5 de desembre del 2011

Nova Internacional



Jordi Prenafeta i Pàmpols és un jove escriptor que fa poesia, teatre i narrativa, o sia que s’apunta a tot. És de Lleida i deu estar cansat que facin brometa amb el seu cognom. L’últim dissabte de novembre era al jardins de can Corrades, a Hostafrancs (Barcelona), presentant l’antologia Ningú no ens representa. Poetes emprenyats, davant l’habitatge rebatejat com a 18N. Allò era una intervenció poètica en suport a la reapropiació de l’immoble, propietat de “Sa Nostra”. Malauradament, els Mossos van desoir els versos i despoblaren l’edifici. (Ja se sap: les victòries del capital són immediates, candents; les dels poetes són pòstumes, tèbies.)

El cas és que Prenafeta ha contribuït a l’antologia emprenyada amb una versió posada al dia de la Internacional, un himne llampant que l’autor va recitar però va tenir la prudència de no cantar. No és dels millors poemes del recull –costa molt que un himne sigui un bon poema–, però és ocurrent i està ben trobat. Vet-lo aquí:

Nova Internacional

Amunt, pencaires de la terra!
Amunt precaris i aturats!
Traïts per la dreta i l’esquerra,
som milions els indignats!

Els banquers ens van fotent les peles
i els polítics els deixen fer,
però el poble ja ha plegat veles
i la gent ha pres el carrer.

És la lluita primera,
unim-nos i demà
la mort del capital
serà el futur mundial.

No esperis pas cap salvació sumària
dels sindicats ni del govern.
Ciutadà, és la teua acció diària
la que ens traurà d’aquest infern.

Tot allò que pagues cada dia
és el que mou les corporacions;
per tant teua és sempre la tria:
cada dia hi ha eleccions.

És la lluita primera,
unim-nos i demà
la mort del capital
serà el futur immediat.

Si en massa ens mobilitzem
i el que volem ho diem ben clar,
els governants obligarem
a acatar el poder popular.

Si traiem tots els calers del banc
i els desem a dins del mitjó
d’un plegat ensorrarem al fang
l’era de l’especulació.

És la lluita primera,
unim-nos i demà
la mort del capital
serà el futur mundial.