dilluns, 12 de desembre de 2011

La baula de l'eternitat



La mare recorda quan era una mossarda i passaven cavalls pel carrer. N’hi havia que tiraven un carro i d’altres que venien del tros i no tiraven res, prou feina que havien fet. Els rossins caminaven a pleret i anaven evacuant. El trascamar o l’esforç muscular d’estirar el carro tonificava els esfínters i feia anar els budells en dansa, allí dins tot passava de llis i les cagarades brollaven abundoses.

Però les ofrenes fecals no tenien temps de fer renglera, perquè la canalla sortia a la correguda, armada amb recollidors i cubells, i prenia possessió dels dipòsits. Els plegaven molt de pressa, els disputaven, anaven a estiracabells. Eren un tresor i les mosques no tenien temps de fer-hi vega. Aquelles toves flonges i oloroses, reblertes de pallús, servien per femar les plantes de l’hortet i dels cossiols; les buines feien la ufana dels petits reialmes vegetals del carrer del Doctor.

En canvi, les altres femtes eren bones per llençar. La gallinassa dels corrals s’eixugava amb serradures, s’ensacava i es vessava a la muntanya; la colomassa, les cagarulles dels conills, la quisca dels gats, les tifes dels gossos… tot això no era sinó merda.

Les dejeccions equines eren objecte d’una adoració virgiliana, cosa que no ha de sobtar gens. Perquè són –eren– la baula de l’eternitat. La caca feia la gerdor de les plantes, les quals eren devorades pels ungulats, que al seu torn restituïen a la terra la matèria arrabassada i donaven virior a la botànica domèstica. Un cicle dins el qual els humans pegàvem grapada per fer una amanida o emplatar una vedella. L’eternitat, que és rodona i ho mou tot cap al retorn. La femta dels cavalls n’era la més humil de les baules. 

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Em figurava que llegia un conte de Ruyra. Magnífic !

Joan Calsapeu ha dit...

Anònim, gràcies. Les paraules com les teves volen dir que escriure, i compartir el que escrivim, val la pena. Però la veritat és que em descol·loquen, perquè en les crítiques negatives m'hi reconec però en les positives no.

Ruyra és un referent monumental: possiblement és el prosista català més influent del segle XX, i el tenim prou oblidat. Ruyra tenia dos "sentits" cabdals: el de la llengua i el de la modernitat. Per això és tan bona notícia que La Butxaca, d'Edicions 62, tregui ara el volum "Narracions", que aplega els relats breus (o no tan breus) de Ruyra.

Salutacions!