dijous, 15 de desembre de 2011

L'home que espera



L’home s'espera estintolat a la paret, a fora, al costat de la botiga. Va abrigat perquè fa fred, du el coll de l’abric alçat i està arrupit com un pollet sense lloca. Sembla una estàtua humana. No fuma, queden pocs homes que fumin, això és cosa de dones, ells se’n fumen. De tant en tant pega un llambrec a les façanes i als balcons de l’altra banda, però poc, en realitat no mira enlloc. Tot al seu volt hi ha com una gàbia invisible, la gent se’l mira de cua d’ull i ell no mira ningú, fa com els animals del zoo.

Ella s’emprova roba i perd la noció de l’home. Ell s’emprova la intempèrie –mai no l’ha sentida amb tanta cruesa– i troba que la noció de la dona és mala de rosegar. Es consola pensant que a casa, havent sopat, després d’una llarga o d’una curta abducció televisiva, la noció s’esvairà i vindrà la dona. Té fred als peus i el Nadal sense nens és una collonada. Pensa que anit estaria bé fer un fill, ell i la noció, vol dir la dona, i tant li és què surti; bé, no, millor que sigui noció, que així les dues sortiran a comprar juntes i el deixaran en pau.

3 comentaris:

Rafael Meyerhofer ha dit...

fet i fet, bessones, a poder ser...i que comprin, que comprin força...algú ha d'aixecar el país!

Joan Calsapeu ha dit...

Sí, perquè si l'he d'aixecar jo, el país no farà l'alçada d'un ca ajagut.

Ara, no em diguis que els homes que esperen davant una botiga de Bershka o de Mango no són un tipus nadalenc entranyable. Jo els posaria en el pessebre.

Salutacins!

Joan ha dit...

Això de la figura de pessebre m'ha colpit. L'esperador. Una imatge amb molt força, sí.