dijous, 22 de desembre de 2011

Fracassàreu, senyor Espriu



El primer text de Cròniques rurals, de Carme Martí i Jordi Llavina (Barcino), està dedicat a Joan Rendé. Llavina en parlava, la setmana passada, al Cultura del Punt-Avui. I Rendé recordava la naturalitat amb què son pare deia eixamorar (que és, diu, “quan una cosa es va eixugant sense que hi hagi cap factor provocador”). Ara ja no ho diu ningú. El món rural, que se’n va amb el sac ple de paraules.

Si només fos el món rural, això rai. Deu ser normal que la gent no sàpiga què és un mantí, com són unes arpelles, o quina bèstia és exactament un moltó. Però ja no em sembla normal que els adolescents no sàpiguen què és un safareig ni què vol dir aixopluc o esbotzar. I és trist que s’hagi abandonat una paraula tan precisa com padellàs.

El fet és que moltes de les paraules que perdem no tenen gaire a veure amb el món rural. Les clavades són tan urbanes com rurals: “clavar un moc, un miquel, un mastegot o un arrambatge” són coses que es feien en terra batuda i també sobre les llambordes i el quitrà. Els dies tapats són rúfols pertot, però quan l’altre dia ho vaig dir, on tinc el guanyapà, no em van entendre. I els barbamecs, amb aquell borrissol, tant eren de poble com de ciutat; igual que els ganganassos. És com si la llengua se n’anés a trossos abans d’anar-se’n del tot.

Diu que el poeta va viure “per salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa”. Fracassà. Espriu no va fer sinó mostrar allò que perdíem. Ara els mots són ocells que se’n van al cel de les paraules, i allí, com fa el vers de Perejaume, “sonen d’elles estant i pel seu compte, sense cap participació humana”; però ningú no les sent.

10 comentaris:

Cesc ha dit...

És ver que la pressió de l'espanyol fa que el català es patuesitzi i que, per tant, es perdin mots, expressions, fonètica i sintaxi propis de la nostra llengua. Mes és igualment ver que el català tal com tu l'has sentit era un pur desori. M'explicaré: era massa fragmentat, sense ordre, amb solucions diverses i sovint contradictòries i amb paraules massa locals -com ganganàs.

No vull dir que ara ens trobem sobre la bona via, no pas, perquè hi ha encara massa gent que pensa que no cal depurar (verb que és molt mal vist), modelar i uniformar el català. Perquè sols les llengües fortes, és a dir, ben unides i amb diversitat social -no pas fragmentació dialectal irreversible- se'n surten.

Anònim ha dit...

Del món rural en perdem paraules. És una realitat que hem d'acceptar. Els mots ens serven memòria, però la memòria s'esmuny quan ja no ens és útil.
De fet fa segles que perdem mots, rera cada ofici que oblidem, rera cada contrada que desfem per cobrir-la de ciment. També rera cada persona que se'ns mor.
La llengua és vida, i tot allò que perdem sota l'ordre del temps és de justícia que s'emporti també els mots que els pertocava. Mort el gos, morta la ràbia.
Ens cal però ser optimistes i acollir també les noves paraules que ens arriben amb els nous oficis i amb tot allò que aflora sense passat.
El món nou ens prové de mots refets, de neologismes i de paraules empeltades d'altres llengües. Idò, és lo nostre temps!
Avui parlar de terra batuda poc té a veure amb el món rural i tothom et remet al món esportiu per copsar-ne el significat.
Com Espriu i molts d'altres, també nosaltres, mostrarem el que perdrem però també serem el cultiu on brotaran els nous mots.
Els temps estan canviant i amb ells les paraules i els mots.
Bon Nadal? (Perquè tothom parla d'aquest tenista quan finim l'any?)

Joan Calsapeu ha dit...

Cesc, no havia reparat que “ganganàs” és un localisme –per mi és una paraula tan normal!... (Però que consti que el DCVB fa curt a l’hora d’ubicar el mot.)

Això que has escrit m’ha fet pensar en un passatge de Contraban. Pla hi parla de la “porqueria dialectal” –així de cru– en relació amb el Rosselló. L’he trobat de seguida. Diu Pla: “El que ha passat amb els teulats i amb l’urbanisme de Cervera ha passat a tot el Rosselló amb la llengua. L’Estat unitari, d’una manera deliberada, hi ha accentuat la porqueria dialectal amb la intenció de crear un patois deslligat de la llengua del país, destinat a demostrar la corrupció de la llengua”.

És el mateix que suggereixes tu, amb altres paraules. I tos dos teniu raó. ¿Et vols carregar una llengua? Infla els dialectes i gira’ls contra la llengua general: destruiràs l’una i els altres. És el que fan el PP balear i valencià quan no eliminen directament el català. Substitució i fragmentació són els dos tallants de la pinça anihiladora. La histèria dialectal desarticula la llengua: la redueix, la debilita, la folkloritza, la fa inutilitzable. La mata.

Un mot estàndard fa cent vegades més servei que un localisme; aquest dóna arrels i personalitat; aquell fa viable la llengua. El problema és que tots els nivells i registres del català estan afectats del mateix mal: reducció i calc del castellà. Imprecisió, empobriment i dialectalització. Així ens llueix el pèl.

*

(Anònim, respondré d'aquí unes hores, que ara he d'estar per les nenes. Gràcies.)

Joan Calsapeu ha dit...

Anònim, escrius com si el català no fos una llengua minoritzada i deturpada per l'acció corrosiva de l'espanyol (i del francès). El teu plantejament seria bo si parlessis de l'hongarès, del suec o del coreà. Però no en el cas del català.

En el nostre cas... no és que els mots urbans prenguin el relleu dels mots rurals; no és que el "món nou" desplaci les paraules del "món vell": és que l'espanyol se'ns menja de viu en viu i no respecta res: ni el tall, ni el tendrum, ni els ossos.

No hem de confondre les coses. És bo que "piulem" per twitter, però això no ha de treure que els pollets deixin de piular. És normal que el lèxic de les MP3 desplaci la rella i el mantí de l'arada romana. Però no és normal perdre mots com "eixorivir, sòmines, pruïja, barba-reveixí, tempirada, grop, pixavagant, sondrollar, sondrollar, escocell, bufalaga, eixarmar, amorosir, giscar, abaltir, fer moixoni, volaina", i tants altres.

No és normal que milers -sí, milers- de paraules i locucions que parlen del passat però també del present, que diuen el nostre món d'ara, desapareguin. Dóna un cop d'ull al volum "Valencià en perill d'extinció" i te'n faràs una idea. Llegeix la poesia de Damià Huguet i veuràs la munió de mots mallorquins s'han perdut, i ja ni els entenen. Puja al Rosselló i digues cambajó (pernil), juliana (bacallà) o canyot (gosset). No t'entendran, perquè aquests mots han desaparegut dues vegades: una, perquè és la llengua, que ha desaparegut, i l'altra, perquè s'han fet fum dins la poca llengua que queda allà dalt.

Tot això no ve pas de la força dels "nous temps": ve de la interposició de les llengües dominants i és aculturació, pèrdua d'identitat, de personalitat i de dignitat.

La salvació és improbable. I si n'hi ha, estic cert que no està en la literatura, sinó en la independència.

Salut i Bon Nadal.

Anònim ha dit...

Posa-ho tot al mateix sac, si et complau.
Bat la teva vara contra els núvols, la dansa també és un art.

Escric conscient de la minorització de la llengua, clar que sí. Però en el meu apunt només volia incidir en l'evolució del llenguatge i parar atenció en la davallada de la preeminent del llenguatge escrit i verbal enfront d'altres vies d'expressió.
Avui potser no ens calen tants mots per explicar el món. Voluntat dels poders, polítics i econòmics?

La llengua és una eina i amb la indústria audiovisual també remet. Sóc profà en la matèria, però la meva intuïció em diu que totes les llengües han perdut riquesa en els darrers decennis.

La ment humana és limitada, la memòria immediata ens demana restringir mots i era aquest el meu sentit.

Tot i així, tingues per cert que la salvació no vindrà amb la independència. M'agradaria creure-m'ho, però ja fa molts anys que he deixat de creure en messianismes.

Qui ens servarà els mots, doncs?

Els poetes, per això hi són!


Salut

Joan Calsapeu ha dit...

Home, Anònim, no em diguis que la independència és un messianisme: és la necessitat més raonable, peremptòria i urgent que tenim els catalans.

Però sí que és veritat que, pel fet de ser lliures, pel fet de tenir un Estat propi, les paraules que ara fan el bategot no reviscolaran; o és molt improbable -ja ho he dit.

¿Els poetes ens servaran els mots? Ja m'agradaria. Però, ¿no és això una altra fe forassenyada? ¿Quanta gent llegeix poesia? ¿Ha impedit, Espriu, que el català es converteixi en una eina pobra?, ¿que la riquesa expressiva de la llengua soni encartronada?, ¿que el català esdevingui una "llengua low cost"?

Anònim ha dit...

Adiós camp de faves!
La independència com a salvació de la llengua l'heu apuntada vós, mestre.
Ara com ara tan sols és un requisit econòmic, res a vore amb la llengua. Eigues?

Nota bene:
Els poetes són els museus de les paraules. Els llibres les parets que els embolcallen.

Quants museus no hi ha?
Quin percentatge de visitants reben?
Els museus són quota cultural.

No oblidis que el català és una eina d'OTIUM.

Ara com ara en el món dels business hi preval, in crescendo, l'anglès, o una cosa pareguda.

Tant li fa, naltros ens hi entossarem.

Fotem-li fort!

Anònim ha dit...

Si fem comptabilitat, rera cada mot que marxa amb un ofici o eina, en venen de nous com programari o cederró.

Per cert, Irlanda, la de la llum versada, no fa cent anys que és independent i cada cop hi ha menys gaèlic.

Empro escocell tot sovint.

Amb independència potser no s'aturi la pèrdua. Sense, però, la pèrdua serà constant fins esdevenir la nostra llengua una patètica traducció del castellà.

Un altre Anònim que sovinteja aquests paratges

Joan Calsapeu ha dit...

Escocell! Anònim, tu i jo devem ser els únics éssers humans que diem aquesta paraula (que designa el redol de terra que hi ha al volt d'un arbre plantat en una zona urbana). Si hi ha algú més que la digui, m'ho faci saber, per favor, que començaré a considerar-la paraula viva.

Fixa-t'hi, però: ara hi ha més escocells que fa cinquanta anys. La "cosa" no només roman, sinó que es multiplica. Però el mot que la designa se'n va. Ergo, has de revisar la teva comptabilitat.

Salut!

Anònim ha dit...

Ai mestre Joan, obre els ulls i contemplaràs els mots en tota la seva amplitud.

Ens il·lustres amb escocells i vet'ho aquí que ja fa anys que aquest mot ha revifat de la mà de l'obra pública. En trobareu un munt de referències.

Us en deixo una com a nadala:

http://www.capgros.com/noticies/detall.asp?id_noticia_portal=3612&sec=1

Veieu com revifen els mots?

Un xic més de fe. I si no vos agrada la fe treballeu de ferm!

Salut