divendres, 30 de desembre de 2011

Cuques de llum



Abans-d’ahir vam veure cuques de llum. Grogues, balladores, llampurnejants. Érem a Caldes d’Estrac, a vora mar, sol post. Brollaven per damunt d’una casa blanca de pretensió indiana. Sortien a glopades, com un volcanet d’aquells de fer Nit de Sant Joan, que treuen espurnes a desdir. Suraven un instant, es deixaven anar i s’apagaven, com el coet d’un castell de focs havent fet l’esclafit.

Mercè Rodoreda deia que les lluernes són sàvies, perquè “encenen el fanalet i miren”. No ho sé pas. Les de Caldes havien encès el fanalet però no miraven, sinó que botaven, enjogassades diries que reien, i sant tornem-hi. I no sé si això és la saviesa o el fred.

Perquè feia un fred aficadís. A pocs metres, la mar era un cel ajagut, embriac i bavós, que xuclava les escorrialles de la llum. A mig aire, la lluna mostrava la falç de segar estels, tota encesa. El sol s’havia acotxat de feia poc i pintava el cel jussà de color de pastanaga amb pinzellades malves i pensaments lilosos. Les ombres es deixataven. La claror es marfonia. Parlàvem i les veus eren de vidre; i les paraules, d’aram.

Havíem begut tres cordials de llum a l’encop i estàvem com encantats. Com si els àngels, aprofitant un camí arcà i fonedís entre dos llustres, haguessin baixat un moment a saludar-nos.

5 comentaris:

Clidice ha dit...

Fa anys i panys que no veig cuques de llum, pensava que se n'havia perdut la mena i me n'alegro de saber que no és així. :)

Anònim ha dit...

A mi també em passa, que fa molts anys que no veig cuques de llum. Allà on les atrapàvem, quan érem nanos, ara tot són pisos. També hi aplegàvem cargols; encabat de caure quatre gotes treien banya, cap al tard. Ara no hi ha res. Pisos, cotxes i asfalt.

Ha coincidit que llegia el teu post escoltant música d'en Toti Soler (la guitarra!). La convinació és excel·lent.

Carmen ha dit...

¿Què hi tinc jo a veure, digueu-me homes,
amb les espases i les batalles?
L'única estrella que prenc per guia
és la del gaudi i de la música.
Feliç any 2012!!

Joan Calsapeu ha dit...

Clídice, Anònim, ja en som tres. Jo també feia qui-sap-lo d'anys que no veia cuques de llum. Per això em va frapar tant l'aparició d'abans-d'ahir -per això i per la manera d'aparèixer, esclar.

No sé si a vosaltres us passa, però el bestiari de la meva infantesa (gripaus, salamandres, ara les lluernes) torna a treure el nas -en uns altres rodals, esclar, que els pisos, els cotxes, l'asfalt, també han envaït la meva infantesa.

(Anònim, moltes gràcies per les teves paraules.)

anna ha dit...

No pot ser res més que un bon auguri per l'any que comença haver tornat a veure cuques de llum! Estic molt contenta de saber que se n'han vist tan a prop de casa meva.