Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Proses poètiques. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Proses poètiques. Mostrar tots els missatges

diumenge, 11 de març del 2012

Com un vidre esmús



Vidres esparsos que la mar un dia va engolir i ara vomita; bocins esmussos i entelats deixats en el sorrall. Vidres mineralitzats i picats de sal, cossos del país de les conquilles. Vidres que no tallen, que si els trepitges no fan mal. Fragments d’ampolles que són l’ombra esvaïda del color que varen ser. Formes de l’erosió, ocells que demanen mans que els acullin. Vidres glaçats que tenen fred i sedegen la carícia del sol. Quincalla, gemmes de fantasia que ja no enganyen ningú. I una manera més serena d’encaixar, això també.

Com més va, més ens hi assemblem.

divendres, 17 de febrer del 2012

La neu i els morts



Els morts es pelen de fred. Sempre van prims de carn i de roba però no gosen tremolar, no fos cas. No s’enyoren no: volen que els enyorem. Que és una manera esbiaixada d’enyorar. És per això que de vegades vénen, a colles, amb tendresa, perquè en donem testimoni. Volen que els escriguem. I llavors neven. Es despengen del cel dels morts a la callada, fan una pluja de voliaines que dansen el ball de Tots Sants i quan són a terra s'estenallen, fan per manera de paginar el món i no delegen sinó un bastó que els escrigui o els dibuixi, amb un pictograma ja fan, el senyal de la planta d’una bota també farà el fet. El que sigui per tal de morviure un poc, just abans de tornar a ser despulla d’aigua i fang.

diumenge, 18 de desembre del 2011

Som pedres que caminen



La concavitat clivellada del crani, com un tossal ressec que es pella molt arran i sosté molsa o altres filaments recessius; la mata de bruc que la foresta, en esgavell, quan ens llevem. Les barbacanes cellardes que paren el daltabaix del front. Els ulls talment marbres de fantasia. El nas, que s’esforanca per ventilar les cavernositats de respirar. La inoïble coralització dels llavis quan callen. Les fonts que ensaliven el bocamoll per dins i l’intradós que l'encova. Els esculls i els niells d’arrels pedrenyes que passen gust de triturar a manera de barram. El cantal del ganyot, que puja i baixa com si un alçaprem el somogués.



El coll que s’encingla just abans d’anar braços avall. Les fenedures que hi ha enclotades en el palmell i fan com rierols. Les corbes de nivell dibuixades en el palpís aturonat dels dits. La creixença mineral de les ungles. Les nanses d’agafar el cos i posar-lo a l’estenedor perquè s’eixugui. L’ombradissa metàfora del sexe que s’amaga a les aixelles de les dones. La tartera que ens vertebra i s’amollona i ens fa timballosos. La gàbia calcària que empresona el pit. Les escòries que llisquen dins els budells com el magma que omple les canonades dels volcans. El sot de néixer, melicós.



Els còdols que pengen, embossats dins paperines. La cavorca enfondida a la vall dels puigs bessons. La patel·la com un dolmen que ha passat avall i ha quedat a mig aire de la cama. L’ossada, les pedres que de primer són blanques i després són de color de l’os com fuig. Les fundes de tendrum que amoroseixen tots els empedreïments. L’amuntanyament de les bues i les congestes de pus que s’hi formen. El veloç encrostament de la pell ferida. La suor que brolla de totes les clapisses i les fa salobres, que una cabra que hi hagués les lleparia. El basaltisme dels galindons. La lenta mineralització dels peus en forma de durícies.

Som pedres que caminen.

dilluns, 6 de juny del 2011

Canibalisme



L’assemblea de tribus caníbals ha aconseguit finalment aprovar una Ordenança de Civisme que posarà fi als excessos democràtics que des de temps immemorials pertorben la convivència en el si de la comunitat. Per celebrar-ho organitzaran un gran sopar, un àpat que es preveu multitudinari, i hi convidaran les tribus veïnes.

divendres, 6 de maig del 2011

Animal erroni



L’ésser humà és un animal essencialment erroni. És l’única bèstia que, davant un os, en comptes de rosegar-lo –una actitud que fóra intel·ligent–, li treu punxa i en fa un coltell, envesteix els seus consemblants sense tenir-ne necessitat i genera així una resposta igualment o desigualment agressiva que li ocasiona dolor, pèrdues materials, danys físics, tensió nerviosa i malestar espiritual, cosa la qual desemboca necessàriament en la poesia.