diumenge, 18 de març de 2012

Etnopoètica: els retrucs



L’etnopoètica, segons Heda Jason (1977), és la ciència que estudia l’art verbal, la branca del folklore que investiga les manifestacions de base verbal que produeix la gent. El terme és més o menys equivalent als de literatura popular, tradicional o oral. Carme Oriol (2002) distingeix els gèneres etnopoètics següents: rondalles, mites, llegendes, relats sobre experiències reals, acudits, refranys, endevinalles, enigmes, entrebancallengües, xibolets, mimologismes, cançons; i els gèneres etnopoètics no orals: folklore de fotocòpia, dedicatòries, grafits i folklore on line. Hi trobo a faltar els retrucs.


Els retrucs els ha estudiat amb deteniment la professora Caterina Valriu, que fa part del Grup d’Estudis d’Etnopoètica de les Illes Balears (GREIB). Breu: els retrucs són les respostes folkloritzades amb què els adults eludien les preguntes inconvenients o inoportunes dels infants; uns estirabots que contenen dos recursos habituals en la poesia popular: l’absurd i la rima. “L'absurd –diu Valriu– proporcionava imatges singulars i colpidores i donava a la resposta un to de joc, sovint amb pinzellades d'escatologia. La rima contribuïa a la fixació de la resposta i a donar-li gràcia, vivor i expressivitat.”


Els retrucs són en via de desaparició. Però n’hi ha que em són del tot familiars i que transmeto a les meves filles amb naturalitat, com ara aquests:

–Què dius?
–Miranius.
–Què deies?
–Miraneies, digue-li a ton pare que t’estiri les orelles.

–Ai!
–Cebes amb tall.

–Què passa?
–El carro de la bassa [o un burro per la plaça]

–Tinc gana.
–Menja’t una cama.

–Tinc set.
–Pixa i beu a galet.

–Què hem de fer?
–Vendre la casa i anar a lloguer.

–Què farem?
–Mala cara quan morirem.

–Vint i vint?
–Quaranta.
–Quan ton pare pixa
ta mare canta.

Després hi ha els que no conec. Però aprendre’ls és molt fàcil, i incorporar-los a la quotidianitat, també. En aquest article de la Valriu he après aquests, i me’ls quedo, hala:

–Hala!
–Cuixa, que té més popa.

–Què has dit?
–Que en trobar una merda clara
hi fiquis la carabassa,
i en trobar una merda espessa
hi fiquis la cabeça.

–D’on véns?
–De collir fems.

–On vas?
–A besar el cul a l’ase.

–Què hi ha per dinar?
–Barbassos.
–Què són barbassos?
–Cagarros com els braços.

–Què hi ha per sopar?
–Un pas de congrets.
–Què és un pas de congrets?
–Quatre bufes i dos pets.

–Fes via!
–La via ja és feta i el tren hi corre.

–Tenc fred!
–Idò estreny el culet.

I també hi ha les divertidíssimes preguntes-parany, útils per fer somriure la gent si la veieu cloc-piu o hi ha cares llargues:

–Véns?
–A on?
–A Son Caga-Ramon.
Tu menjaràs merda i jo colom;
tu quedaràs penjat
i jo me’n ‘niré pel món.

–Saps qui és mort?
–En Canals.
–I qui és en Canals?
–Aquell que en el cul hi té queixals.

–Digues “no”.
–No!
–Menja merda amb un canó!

–Digues “sí”.
–Sí.
–Menja merda amb un bací!

–Vols un confit?
–Sí.
–Doncs xupa’t el dit!

Caterina Valriu diu que hem de servar la memòria d’aquests materials. Jo aspiro a més: vull mantenir-los vius, fer-los créixer i crear-ne de nous. Digueu-me il·lús i mengeu-vos un lluç. A mi em sembla que els retrucs són empàtics, promouen la identificació amb el català, generen lligams afectius, són una font de joc i de plaer i faciliten la incorporació de nous parlants a la llengua.






5 comentaris:

Puigmalet ha dit...

Te'n poso quatre que he recollit recentment al Prat de Llobregat (el primer i l'últim són els meus preferits). N'hi ha una varietat terrible. Potser el caràcter vulgar, igual que en el cas dels renecs, fa que no hagin estat acadèmicament tractats:

—No m’enfadaré, encara que em diguis “cul d’olla”
—Cul d’olla
—A la punta del nas hi tens una merda molla


—¿Què hi ha per dinar?
—Brundes
—¿Què són?
—La merda que et treus de les ungles


—¿Què hi ha per dinar?
—Gresos
—¿Què són?
—Els cagarros dels francesos


—Quin dia més maco per enterrar la masovera!
—¿Quina masovera?
—La que et donava merda amb una cullera

Joan Calsapeu ha dit...

Bona collita, Puigmalet! Jo puc aportar aquests dos, que són de can Calsapeu:

-Estic cansada!
-Enfila't a l'arada.

-Estic cansat!
-Posa't un pegat.

I ja que hi som, amollo aquesta de collita pròpia (que no és un retruc però és etnopoètica) adreçada als alumnes ganduls, que són legió:

-Tu fas com en Bertrana
de can Senglar,
que es va morir de gana
perquè li feia mandra menjar.

I per als alumnes que en fan una de crespa hi ha aquesta altra, que aporta la Valriu i és molt divertida:

-Jo no ho he fet!
-Clar, com que tu ets
un santito de guixo
que no cago ni pixo!

Salutacions.

Anònim ha dit...

Potser no són retrucs, però ho sentia quan era petit:

- Ara bé...
- Que vol dir moro.

- Tinc set...
- i jo en tinc vuit.

-Estic cansat...
-Els cansats fan la feina.

Escocell

Violant d'Atarca ha dit...

Moltes gràcies per haver tret la pols a aquests retrucs que romanien engorronits en algun racó de la meva ment.
He tornat a sentir la veu del tiet, del pare, de l'àvia... embolcallada d'aquella musicalitat burleta, simpàtica i tendre alhora, amb la qual em feien sentir mig enrabiada i divertida a la vegada.
Jo també en faré apologia, doncs!

Caterina Valriu ha dit...

M'ha encantat que hagueu llegit i fruit del meu article. Com podeu imaginar, fer l'arreplega va ser un plaer de retrobada i descoberta.
Caterina Valriu