Jugar amb els fills

No he sentit mai cap home que digui: “El que m’agrada més és jugar amb els fills”. I no crec que ho arribi a sentir mai, perquè la hipocresia té un límit: el de la versemblança. En canvi, sí que he sentit, o he llegit que diuen, això: “El que m’agrada més és jugar amb els néts”. Esclar, els avis estan descansats quan reben la prol·le; a més, els jaios segreguen una tendresa que als pares ens és estrangera: la paternitat i la maternitat ens converteixen en màquines d’anar per feina.

Per mi, jugar amb les filles és un tràngol, perquè elles no en tenen mai prou i jo en tinc prou amb deu minuts, i quan en fa vint ja estic sota els efectes d’una depressió. El que m’agrada és jugar amb la dona quan li queda un watt d’energia i el seu cos cansat reacciona davant la meva presència; i també amb els amics –d’una altra manera, esclar.

Ara mateix estic de baixa per esgotament. Si en arribant a casa pogués descansar, no ho estaria, de baixa. Però la menuda no sap jugar sola, ni amb la germana, i tampoc sap mirar la tele. La meva segona jornada laboral va del “papa juga papa juga papa juga” al desfet de plors i brams a l’hora de sopar, i a la tronada d’anar a jóc. “Ànecs a tancar!”, i ella no vol saber-ne res dels ànecs; vol que la festa continuï. Encabat, dues truites a la francesa d’aparença humana s’ensorren en el sofà i poc després s’arrosseguen cap al llit. I l’endemà, igual. “Papa, juga!”. Esclar que estic de baixa.

Avui en fas cinc

Molts anys i bons, Joana. Avui en fas cinc. Un lustre, se’n diu d’això. Els anys van passant i arriba que, si comptem els que hem fet, hi ha un nom per dir-los: lustre, dècada, vintena, trentena, i així anar fent. Com les flors, que una és una i dues són dues, però un grapat fan un pomell. ¿Saps què vol dir això? Que t’estàs fent gran. Enguany, passat l’estiu, seràs de P5 i aprendràs un munt de coses. Ara frises de fer-te gran, vols créixer de pressa. És normal. Quan seràs gran de debò voldràs que tot vagi més a poc a poc, perquè sentiràs que vesses d’energia, d’empenta i de joventut, i li demanaràs al temps que s’aturi. Però el temps farà orelles de marxant i sentiràs que una correntia t'arrossega i se t’endú, i t’hi hauràs de posar bé perquè si no agafaràs malsofridura. Però trobaràs la manera –n’estic cert– de no perdre del tot aquella nena de P5 que en sabia tant de jugar i de ser feliç. I si un dia no te’n surts, digues-m’ho. Jo sóc de P45 i el que m’agrada més del món és jugar i fer el ximple. Igual que tu ara.

El sentit de la vida

La Mariona se m’ha adormit a la falda. Miràvem una pel·lícula de la Hello Kitty en japonès (La Ventafocs) i el cargol de plàstic que tenia a la mà ha caigut en terra, cataclec, les parpelles se li han estimbat, tota ella s’ha fet una boleta de carn adormida. Això ha sigut quan el senescal del rei anava pels carrers amb la sabateta de vidre damunt d’un coixí, truca que truca a totes les portes en cerca d’un peuet.

La Joana m’ha ajudat a descalçar-la. L’he duita al llit, l’he acotxada. No s’ha despertat. I una marea tèbia m’ha inundat de sobte. I és que la vida (la vida que em governa i se m'endú) ha tret ull, ha fet un grop ple de sentit. El sentit de viure, concentrat alquímicament en un instant. Era això. Com si Déu fes una foto.

El sentit de la vida s'assembla a un passi de diapositives. És una selecció d’instants, cadascun amb la seva olor, el seu color, la seva música. Avui ha sigut aquest. Demà serà un altre; serà una altra cosa o potser no serà res. Potser passarà molt de temps entre un grop i el següent. I viure deu ser això: caminar i mirar de fer un posat digne en el tros que hi ha entre dos mollons, aprofitar el ròssec d’un sentit per aviar-te cap al sentit que ve després.

I just abans de morir –si la poca vida que resta ho permet–, projectar la teringa sencera de diapositives, veure-les totes, l’una darrere de l’altra i dir que sí, que tot plegat té solta i que ha valgut el goig i la pena.

Els dracs de fora de Catalunya

La consciència nacional s’adquireix en el lloc més impensat: en el cercle d’amics, en els llibres (llegint, estudiant), a la premsa, a colla castellera o gegantera, pensant i observant, vivint amb les orelles dretes. Però el lloc més immediat, primerenc i natural és la família.

De casa estant, servidor assisteixo al naixement de la consciència nacional en les meves filles. És un part lent, d’allò més curiós, de vegades divertit. Avui la Joana, que aviat en farà cinc, ha posat la mà a la boca del drac de pasta de paper que hi ha apostat en el rebedor, i ha amollat el que segueix:

–Ai, que mossega! –pausa– Nooo, que els dracs de Catalunya són amics nostres i no mosseguen. Els que mosseguen són els dracs de fora de Catalunya.

–Ah sí? –jo que hi fico cullerada- I què fan, els dracs de fora de Catalunya?

–Fan “Arghhhhhh!” –la Joana ensenya les dents i alça els braços, els dits de les mans que pengen com arrels, amenaçadors– i mosseguen els ossos, i el cor també.

Vet aquí una formació embrionària de la consciència nacional. A la Joana encara li queda molt de camí per fer, és clar. Un dia aprendrà a destriar els dracs de fora: descobrirà que els dracs cèltics, per dir un cas, són innocus; i que els dracs que ens roseguen els ossos i ens mosseguen el cor són els d’Espanya.