dissabte, 11 de febrer de 2012

Jugar amb els fills

No he sentit mai cap home que digui: “El que m’agrada més és jugar amb els fills”. I no crec que ho arribi a sentir mai, perquè la hipocresia té un límit: el de la versemblança. En canvi, sí que he sentit, o he llegit que diuen, això: “El que m’agrada més és jugar amb els néts”. Esclar, els avis estan descansats quan reben la prol·le; a més, els jaios segreguen una tendresa que als pares ens és estrangera: la paternitat i la maternitat ens converteixen en màquines d’anar per feina.

Per mi, jugar amb les filles és un tràngol, perquè elles no en tenen mai prou i jo en tinc prou amb deu minuts, i quan en fa vint ja estic sota els efectes d’una depressió. El que m’agrada és jugar amb la dona quan li queda un watt d’energia i el seu cos cansat reacciona davant la meva presència; i també amb els amics –d’una altra manera, esclar.

Ara mateix estic de baixa per esgotament. Si en arribant a casa pogués descansar, no ho estaria, de baixa. Però la menuda no sap jugar sola, ni amb la germana, i tampoc sap mirar la tele. La meva segona jornada laboral va del “papa juga papa juga papa juga” al desfet de plors i brams a l’hora de sopar, i a la tronada d’anar a jóc. “Ànecs a tancar!”, i ella no vol saber-ne res dels ànecs; vol que la festa continuï. Encabat, dues truites a la francesa d’aparença humana s’ensorren en el sofà i poc després s’arrosseguen cap al llit. I l’endemà, igual. “Papa, juga!”. Esclar que estic de baixa.

5 comentaris:

Rafael Meyerhofer ha dit...

...doncs tens sort de no ser autònom com jo, que els meus dos fills bessons tenen 17 anys...i no faig vacances...botiguer, ja saps, no dormir i fer bona cara a la clientela, que d'això mengem :)...no diuen que són els anys que més s'han de gaudir?...nen, una abraçada...coses de la polinització.

Joan Calsapeu ha dit...

Caram, Rafael, tu ja els tens esbellussats! Jo m'he fet pregar, ves, i la paternitat m'agafa amb una edat. Quan va néixer la pubilla, oli en un llum. Però la segona ens ho posa més difícil. I aquí ens tens, dins l'olla de pressió... ¿Què hem de fer? Som al ball i ballarem. (I sí, encara gràcies que no sóc autònom.)

Salut.

Salvador Macip ha dit...

Jugar amb els nanos pot ser el millor del món, però el problema és el que dius tu: ells i nosaltres tenim una concepció diferent del temps. Ells jugarien tot el dia, i nosaltres necessitem també estona per fer altres coses. Però en la dosi adequada, passar estona fent el burro amb els fills és un plaer.

Anònim ha dit...

No pateixis, no et sentis culpables. T'ho dic per experiència. Si no hi jugues, no hi juguis. Ara, no els estalviïs cap petó. Això sí.

Anònim ha dit...

Noi, un post que m'entristeix molt. M'encomano al silenci, però cuida't, sisplau.