dilluns, 13 de febrer de 2012

Els gitanos



Per Carmen Trujillo, la primavera era gitana. Gitanejaven les oliveres i els sembrats, la calç de les cases i la veu dels jornalers. Perquè a la darreria de març arribaven ells, i amb ells hi havia Josefa. Els nouvinguts plantaven els carros a ponent del poble, desplegaven veles, improvisaven xibius amb tot el que replegaven, treien cadires i tamborets i encenien una fogata. A l’hora foscant sonaven castanyetes i panderos, feien gemegar un acordió, deien versos i cantaven.

Carmen els esperava amb ànsia. Quan feia mal temps per sortir, no jugava mai sola: ho feia amb Josefa, que tan aviat era un sac com una pepa o un no-res assegut en el banc. I quan es trobaven es rebolcaven per terra de contentes i reien com hienes. Totes les tardes hi era, i molts matins també, que feia salera de l’escola i s’estava al duar. Ara i adés els pares li donaven permís per fer nit amb ells, i quan tothom dormia, les nenes jugaven a emprovar-se el foc.

El foc era una gemma de color de suc de préssec amb una corona de rajos argentats fent ziga-zaga que el pare de Josefa duia penjada al coll, amb una cadeneta. Era una pedra que de dies parlava amb el sol i de nits xiuxiuejava secrets a qui la posseïa, arcans de sort, d’alegria, d’estimar, coses d’aquestes, com un ham perquè la vida piqui i es posi a favor teu. Diu que l’havia rebut del seu pare, i aquest de l’avi, i així enrere enrere, i que un dia serà de Josefa, i així envant envant. La primavera gitana durava tres setmanes.

Un dia els pares de Carmen i son germà van omplir maletes de cartró, van fer fardells i pujaren a un tren. Moltes hores després van arribar a una estació de ferro i un tirabol d’uniformats se’ls van endur a un castell, era com si haguessin perdut una guerra. En van sortir quinze dies més tard i es posaren a casa d’una gent que eren del seu poble i treballaven en una fàbrica de filferros. Més tard van llogar una caseta.

Carmen descobrí que al seu nou país també hi havia primaveres gitanes. Uns alegres nòmades acampaven a prop de la vila, però eren diferents: anaven amb cotxes i autocaravanes; i Josefa no hi era. Ella hi anava i aprenia versos i cançons, i ballava fent repicar esquellerincs. A l’escola li ensenyaven una pàtria i al carrer n’aprenia una altra, però la bandera del seu cor era gitana. Carmen va créixer i va fer tot el que n’esperaven: festeja castament, dóna’t al marit, pareix a crits, puja els fills, penca molt i fes-te fotre. El germà, lluny. Els amics, gitanos. I els anys s’ompliren d’arrugues.

El marit va faltar i l’enterraren. Després va faltar ella i la van cremar. El gerro de les cendres va anar al traster del pis d’Esteban, el fill gran. Quan ell i la dona no van poder pagar el lloguer van marxar cuitacorrents, sense deixar rastre. El que quedava de Carmen va restar on era. L’amo del pis no sabia què fer-ne, del trofeu pòstum i de la pols que contenia. Tenia temor de Déu i no gosava llençar-ho. També era veçós i se li feia costa amunt anar al notari, buscar testimonis i fer un enterrament legal. Anà a veure un gitano que coneixia i li digué: “Si t’endús tot el que hi ha al pis, t’ho deixaré per cap preu”. I van fer barrina.

Tres dies després l’estatge darrer de Carmen s’erigia, buit, enmig d’una estesa de quincalla, en uns encants a l’aire lliure. L’home que hi havia al darrere duia, penjada al coll, una gemma de color de suc de préssec amb una corona de rajos argentats fent ziga-zaga, que resplendia com un foc.