dimecres, 29 de febrer de 2012

La llengua l'endemà de la independència



Això que diu en Màrius Serra, ho subscric de dalt a baix –i, com hi ha món, m’agradaria saber-ho dir tan bé com ell. La llengua catalana presenta símptomes de substitució, està malalta, i la independència de Catalunya no n’és la panacea. L’Estat propi no garanteix la normalització del català… però n’és la condició sine qua non.

En l’Estat català, les pressions constants contra l’ús del català s’esvairan a l’instant: el poder judicial cessarà d’actuar contra la immersió a les escoles, els exhibidors cinematogràfics compliran les lleis, els empresaris etiquetaran en català, ja no ens sentirem dir més allò que “en español, porque estamos en España”. Tot això s’acabarà d’un dia per l’altre. Els qui parlem català ens traurem una llosa del damunt, i això serà bo per a la llengua però sobretot per a nosaltres, que respirarem millor i viurem més tranquils –aquest ofec d'ara, ja no hi serà.

Hi ha un aspecte, però, en què no ens podem fer il·lusions: el de la qualitat de la llengua. A l’àrea metropolitana de Barcelona, el català que s’hi parla és de mala qualitat, i empitjora. Al costat d’això hi ha una xacra més general: la desverbalització, que en deia el mateix Serra, l’altre dia al Cultura d’El Punt-Avui. Tot plegat és una marfuga mala de curar. L’Estat propi ens farà lliures, però no ens tornarà les paraules. Si en volem, les haurem d’anar a cercar.


Documents: L'article d'Eduard Voltas, el de Gabriel Bibiloni i el de Vicent Partal.

8 comentaris:

Anònim ha dit...

Gràcies per penjar-lo.

Els mots sobreviuen pel plaer que donen. Llegir Ucronies és un punt lúbric. Fa poc vaig frisar amb els panxells... Gaudir els mots i saber transmetre aquest plaer és el complement a la nostre llibertat.

S&I!

Escocell

Joan Calsapeu ha dit...

Escocell, gràcies. Sí, passi què passi, els qui estimem la llengua sempre tindrem aquest gaudi i el plaer de compartir-lo.

Però això no treu que la situació és greu. Una llengua sense paraules (amb dèficit de paraules)és un cervell des del qual es pensa malament el món. Una llengua sense recursos expressius té un poder d'identificació pobre. Una llengua sense registre popular és un cadàver que camina: un zombi. Una llengua sense personalitat no és atractiva. Una llengua degradada és, en tant que màquina, ineficient, poc rendible. Una llengua que és un bunyol, ¿qui la comprarà? ¿El compraries, tu, un cotxe amb la carrosseria tota abonyegada? La degradació del corpus convida a l'abandonament de la llengua. Si no fem el cap viu, aviat tindrem una llengua morta.

Jordi ha dit...

La única manera de, primer conservar i segon, millorar la llengua és tenir un estat propi. Això és el que es diu un prerequisit. A partir d'aquí, tota la feina per fer.

Anònim ha dit...

Clar que sí ...

Hi ha qui ho vol tot, girar la truita ... i afermar la seva dèria, el seu discurs ...

Tant se val ... seran gestos ... d'un discurs mut ... perque tal com dius ... quan siguem lliures ja no tindrem els mots!

;)

Joan Calsapeu ha dit...

Amics, gràcies pels vostres comentaris. Dispenseu-me si canvio un mica el rumb. Aquests dies s'ha obert un debat sobre el paper que el castellà ha de tenir en el futur Estat català: l'Eduard Voltes ha escrit a l'Ara que el castellà hauria d'ésser-hi llengua oficial. Altres diuen que de cap manera.

Fixeu-vos que en aquest punt en Màrius Serra no és precís: diu que l'anglès i el castellà hauran de tenir un paper en l'administració del nostre Estat lliure, però no diu quin serà aquest paper.

Jo no tinc inconvenient a precisar-lo: penso que les llengües oficials del futur Estat català han de ser el català i l'occità; i sóc partidari que l'anglès i el castellà, sense ser oficials, hi tinguin un estatus de privilegi, en virtut del qual seran llengües ensenyades obligatòriament a les escoles(com ara)i tindran validesa jurídica si són usades davant l'Administració catalana (igual que ara).

Si trobeu que pixo fora de test, feu-m'ho saber, per favor. I argumenteu-ho.

Jordi ha dit...

No, jo crec que cal mantenir el castellà i millorar l'anglès. Si pensem que el parlar més llengües és riquesa no té sentit eliminar-ne cap. No fem el que ells volen fer amb la nostra llengua. En un Estat Català no hi hauria d'haver cap perill per a la llengua. Això si, hi ha coses que haurien de ser corregides p.e. ara mana el castellà. Un ciutadà que va a l'administració ha de parlar castellà si el funcionari parla castellà i el funcionari català ha de parlar castellà si el ciutadà així ho fa. És com funcionen ara les coses. És el que hauria de canviar: tothom hauria de conèixer el català. Després el parlaria o no però no obligaria a altres a parlar en castellà si no vol.

Anònim ha dit...

Llengües oficials?
Només una, el català.

Llengües a l'escola, per aprendre-les, totes: les que us vinguin de grat des de l'anglès per necessitat comercial com l'espanyol (és aquest nom el seu veritable, oi?) i l'àrab per veïnatge. Però també el xinès i el llatinoamericà per nouvinguts.

Però per vehicular-se a casa nostra el català hauria de ser imprescindible. Cap contracte de serveis snese la preescipció d'ús lingüístic. Vols vendre a Catalunya? Presenta't en català. Tota la documentació oficial escrita com a mínim en català.

Només fent la llengua útil aconseguirem salvar-la. Oficialitats compartides per a llengües desiguals numéricament és un suïcidi.

És aquest el meu parer.

S+TL

Joan Calsapeu ha dit...

En Gabriel Bibiloni ha fet una aportació molt interessant a aquest debat. Però no trobo la manera d'enllaçar el seu blog. Si hi voleu donar un cop d'ull, el tinc en el blog-roll d'aquest xibiu.

Gràcies.