dijous, 16 de febrer de 2012

Paradís



“Tot home du, colgat o dit, un retorn al paradís”. Ho diu Josep Maria Ballarín al seu llibre Santa Maria, pa de cada dia, una biografia novel·lada de la Mare de Déu (Premi Ramon Llull el 1996). Ballarín pensa i parla en cristià, però en aquest cas el sentit que invoca transcendeix la religió. Els bons escriptors cristians són bons per això: perquè el que escriuren bota la tanca del seu credo. (I si endemés, com és el cas, la prosa fa olor de formatge de cabra i té gust d’olives trencades… mmmm!)

¿És vera això que diu Ballarín? Sí. Perquè el paradís i la felicitat són la mateixa cosa, tots tenim el record d’haver-la tastat, vivim amb la recança d’haver-la perdut i l’enyorem; estem malalts de saudade i volem tornar-hi. I hi tornem, sí, amb el cotxe de l’amor i la moto del sexe, amb la follia de l’art i la borratxera de l’amistat. El paradís és la memòria genètica d’un somni. De tant en tant hi ha una espira que l’encén; és només un instant, una eternitat  brevíssima. És poc i és molt: fa que viure valgui la pena.

El paradís i la felicitat tenen en comú, a més, que són paraules excessives; totes dues balderegen, signifiquen un vestit que ens va gran. A les persones ens escauen paraules més petites, paradisos casuals, felicitats de butxaca. Llocs que siguin a l’abast, que puguem anar-hi o venir-hi. Tornar.

2 comentaris:

Òscar Roig i Carrera ha dit...

Molt d'acord. Felicitat, ni la conec ni m'interessa, deu ser molt avorrida al cap de tres dies.
Els bons moments o de plenitud tenen la gràcia que passen, i així els podem tornar a anar a cercar, o, com mínim, refugiar-nos en el seu record, si el seu record no ens amarga la vida, és clar.

Joan Calsapeu ha dit...

Això és com un bonotrèn: un bitllet que permet fer deu viatges (cinc a la felicitat, cinc a la infelicitat). No se sap quins són els d'anada i quins els de tornada. I encabat et compres un altre bonotrèn.