dissabte, 25 de febrer de 2012

Els lliris



A pagès, i als pobles de caseta i hortet del Maresme, l’economia domèstica era sensata: es basava en l’aprofitament dels recursos naturals i en la prudència de posar llevat pertot. Hi havia l’hortet, sí, però també la fabriqueta. Hi havia la muntanya i també el mar: allí plegàvem pinyes, figues, ametlles, espàrrecs, bolets i cargols; aquí, a l’estiu, agafàvem musclos. L’oncle Joan, que era pagès, ens abastia de verdura. A casa tan aviat esbajocàvem faves com esclovellàvem pèsols i esfilegàvem colls de jersei. Hi havia feina per a tota la família. Els conills i l’aviram ens fornien tall i l’hortet ens dava fruita. I a més, hi havia els lliris.

Les mates de lliris feien una fronda fresquíssima a tocar del safareig i els arbres fruiters. Quan s’obrien unes quantes flors, tallàvem les tiges ran de terra, en fèiem un manat, l’abrigàvem amb quatre fulles tot al volt, el lligàvem amb dos vencills d’espart i el posàvem dins un cubell mig ple d’aigua. No sé com s’ho feia la mare, però els rams eren venuts en un tres i no res. Em sembla que la gent ja els esperava.

Llavors jo no era conscient de la plètora simbòlica d’aquestes flors, però en sentia la fascinació (les corol·les blanques com àngels posats damunt davall; els pistils enravenats i enfarinats, en èxtasi sexual). Tot plegat revés i paradoxal, la fina i la folla amor entortolligades, com el llir entre cards dels versos d’Ausiàs March. Una dualitat que és a la gènesi del mite.

El mite fa brotar lliris de la «llet» d’Hera que queia sobre la «terra» mentre s’originava la Via Làctia. Ho diu el Diccionari de símbols. Que també diu això: “La deessa de l’amor, Afrodita, detestava aquesta planta perquè infonia el sentiment d’innocència i puresa i hi va posar la seva marca, que evoca el semaler d’un ase. No obstant això, el lliri esdevingué, en el cristianisme, símbol de l’amor pur, virginal. Gabriel, l’àngel de l’Anunciació, es representa quasi sempre amb un lliri a la mà, així com el pare putatiu Josep i els pares de Maria, Joaquim i Anna”. En el Sermó de la muntanya, Jesús va alabar els «lliris del camp» i arran d’això esdevingueren l’atribut d’una munió de sants.

El lliri va arribar a l’heràldica per via religiosa. Hom diu que un àngel li va donar un lliri al rei franc Clodoveu I (481-511), que adornà des de 1179 l’escut dels reis de França, a través del qual botà als escuts dels Mèdici i d’allí als de Florència i Toscana. Els lliri dels Borbons es diferencia del lliri florentí en el fet que aquest no té estams.

Tombo i acabo. En el simbolisme popular també és el símbol de la «pàl·lida mort». En algunes llegendes populars, un lliri que apareix misteriosament anuncia la mort d’un frare. Allò que deia: la demesia simbòlica. La puresa, el desig i la mort, tot u. Com els poemes d’Ausiàs March.