Un amor d'en Swann

Quan la nova versió catalana de Combray (el vestíbul de la Recherche proustiana) va aparèixer a les llibreries, l'octubre del 2009, la criatura estava en llibertat vigilada. Si els lectors li feien cas, creixeria; si no li’n feien, allí es quedava, plantada com una figuera borda. Va passar que Combray es va vendre com el pa calent i per tant al traductor, Josep M. Pinto, se li va girar feina.

I ara, com que el de Gelida és feiner, ja té enllestit el volum següent, de títol Un amor d’en Swann (Un amour de Swann), que conté la segona i la tercera parts del primer volum de la Recherche (ço és, Un amor d'en Swann i Noms de lloc: el nom). Si tot va bé, aquest divendres arribarà a les llibreries, de la mà d’El cercle de Viena.

¿Us en recordeu, de Charles Swann? Un dandi pèl-roig d’ulls verds, el bigoti espès, un monocle discret que no el desmereix pas, un home que en sap un niu, d’art, i que un dia coneix la jove cocotte Odette de Crécy, que serà la seva futura esposa. Swann, encegat, es deixa arrossegar per un amor passional, tanca Odette en una presó imaginària i pateix d’allò més quan ella en surt.

Com que un gran amor no pot ser cosa fàcil, decideix posar-s’ho difícil. La mala reputació que la cocotte té en l’alta societat força Swann a freqüentar uns altres ambients, com la casa dels Verdurin, uns polls ressuscitats que ballen la música que toca la insofrible Mme. Verdurin.

Tot plegat acaba a la proustiana manera, ben resumida a la frase cèlebre que clou el relat: «Dire que j'ai gâché des années de ma vie, que j'ai voulu mourir, que j'ai eu mon plus grand amour, pour une femme qui ne me plaisait pas, qui n'était pas mon genre!». Tot plegat té un aire tragicòmic, cosa que al seu dia ja va fer notar Samuel Beckett: “No hi ha segurament, en tota la literatura, un estudi d’aquest desert de soledat i recriminació que l’home anomena amor, presentat i descabdellat amb una tan diabòlica falta d’escrúpols”. Un amor d'en Swann funciona com una història independent, i és per això que sovint s’ha publicat separat.

L’última part del volum, Noms de lloc: el nom (Nom de pays: le nom), evoca els somiejos del narrador i les ganes que té de viatjar, atès que la seva malaltia li ho impedeix; i és a través dels horaris dels trens que veu la ciutat inventada de Balbec i sobretot Venècia.

Els proustians ja esteu al cas. I els no proustians, vejam si us envesco amb una frase que Harold Bloom projecta contra el tòpic, i que batega allí enllà de tots els llibres: “L’assumpte [de la Recherche] no és la memòria, sinó la ceguesa que necessitem desesperadament si volem continuar”.

Combray. Proust. Pinto

L’arribada de la nova versió catalana de Combray (Viena, octubre 2009) a les llibreries és un dels grans esdeveniments literaris d’enguany. Una singladura que, si els lectors volen, tindrà continuïtat el 2010, i el 2011, i el 1012. Depèn de les vendes, sí. En altres llocs no passaria, però aquest país va així. Combray és la primera part de Pel cantó de Swann, el primer dels set volums de la grandiosa À la recherche du temps perdu, de Marcel Proust –grandiosa per l’extensió (més de 3.000 pàgines) i per l’ambició de la novel·la, que dóna cabuda a totes les passions humanes i que Proust comparava amb una catedral.

Sé de persones que van intentar llegir À la recherche... quan tenien vint-i-pocs anys i ho van deixar estar. Normal. Cada edat té les seves lectures, i segons quins llibres no es poden gaudir sense un coixí previ de molta lectura intel·ligent. Si sou, ímprobe lector, un d’aquells jovencells escaldats, ara teniu una altra oportunitat d’enganxar-vos a Proust, i us ben juro que no us decebrà, perquè la traducció de Josep M. Pinto és clarament superior a l’anterior versió catalana de Jaume Vidal Alcover. Les frases del gelidenc llisquen amb la naturalitat dels rierols, amb una aparença de facilitat que envesca el lector des de la primera frase, amb l’amabilitat lluminosa d’un cicerone que t’agafa la mà i et mostra un país vastíssim, inacabable i prolix.

L’esforç –Proust demana un esforç– val la pena. Entre altres coses, perquè la genialitat del francès no ha estat mai superada; perquè no hi ha hagut, després de Proust, res que s’hi assembli (Julià de Jòdar de vegades s'hi acosta, alerta); i perquè tot europeu mitjanament culte hauria de besllumar en què consisteix el geni de Proust. Àrdua empresa, a fe, que depassa les possibilitats d’aquesta nota i que només pot arribar a port llegint els volums d'À la recherche... Servidor apuntaré només que Proust ambiciona de fondre en una mateixa operació poesia i poètica; que parla alhora de l’art i de la vida; que busca (i troba) en la creació literària una mena de salvació última; que el món proustià es fa veritat en la consciència, i que la consciència no desitja sinó fer-se llibre... Ja veig que no me'n surto. Vejam si aquesta escapció de Combray us dóna una mica més de llum:

"[...] mai no coneixem sinó les passions alienes, i el que arribem a saber de les nostres només ho podem aprendre a través dels altres. Sobre nosaltres, aquestes passions no actuen sinó de manera secundària, mitjançant la imaginació que substitueix els primers mòbils per mòbils de recanvi que són més decents." (p. 166)

¿Què me'n dieu?

El temps perdut, retrobat en català

A la primeria dels anys noranta, l’editorial Columna va publicar la traducció que Jaume Vidal Alcover havia fet d'À la recherche du temps perdu, de Marcel Proust. La Maria Aurèlia Capmany, que era la seva companya sentimental, havia acabat la traducció en morir Vidal. Aquella era una edició especial, un llibrot caríssim (avui, qui el troba i el vol, ha d’afluixar devers 140 euros). Però no es troba: està exhaurit. Era –és– una traducció excel·lent.

Però és un fet que avui traduiríem À la recherce d’una altra manera, i som molts els qui trobem a faltar una edició assequible en català. Per això és important que Viena Edicions hagi encarregat a Josep Maria Pinto la traducció al català de la primera part de Pel cantó de Swann, el primer dels set volums que componen la mítica obra de Proust; un primer mos que du per títol Combray (que, per cert, és com s’anomena el blog literari del traductor).

Josep Maria Pinto fa vint anys que es guanya les garrofes traduint, però aquesta és la primera traducció literària que publica. Els fragments que hi ha publicats al seu blog donen fe de l’altíssima qualitat de la seva feina. Combray serà a les llibreries a l’octubre, tindrà unes 240 pàgines i les notes a peu de full seran escasses (les justes per il·luminar algunes obagues, pròpies del context i de l’època, que avui i aquí se’ns escaparien). Si el llibre es ven bé i té èxit, la intenció és envestir també els altres volums d'À la recherche.

Pel que fa als criteris de la traducció, el millor que puc fer és cedir la veu a en Josep Maria : «El llenguatge de Proust, malgrat la seva reputació de complexitat, és, sobretot, molt col·loquial, la qual cosa no vol dir senzill, tampoc. El vocabulari que utilitza és d’una enorme precisió, però sense artificiositat. Això vol dir que per a aquest volum m’ha tocat recuperar de la meva memòria (gairebé inventariar, tenint en compte la riquesa de l’original) tota una manera de parlar que es va perdent, però que no és arcaica, ni carrinclona, ni artificial, que és ben actual però que s’està perdent, esmussant, davant d’una onada d’uniformització que ve de diversos llocs (televisió, diaris, males traduccions -suposo que és una bola de neu). Un exemple: que ja no es pugui llegir gairebé en cap traducció el verb “enraonar”, el verb “amoïnar”..., que s’hagi optat per “m’he oblidat de portar-t’ho”, tan correcte però al mateix temps tan asèptic, en comptes del més familiar, igualment correcte, però més connectat amb el nervi íntim de la llengua “m’he descuidat de dur-t’ho”.

En Josep Maria me n’ha dites més, però ho deixo aquí perquè l’apunt ja m’està sortint massa llarg. (Per cert, que un dels últims llibres que ha tret Viena, Winesburg Ohio, és finalista al Premi Llibreter 2009: l’enhorabona.)