El temps perdut, retrobat en català

A la primeria dels anys noranta, l’editorial Columna va publicar la traducció que Jaume Vidal Alcover havia fet d'À la recherche du temps perdu, de Marcel Proust. La Maria Aurèlia Capmany, que era la seva companya sentimental, havia acabat la traducció en morir Vidal. Aquella era una edició especial, un llibrot caríssim (avui, qui el troba i el vol, ha d’afluixar devers 140 euros). Però no es troba: està exhaurit. Era –és– una traducció excel·lent.

Però és un fet que avui traduiríem À la recherce d’una altra manera, i som molts els qui trobem a faltar una edició assequible en català. Per això és important que Viena Edicions hagi encarregat a Josep Maria Pinto la traducció al català de la primera part de Pel cantó de Swann, el primer dels set volums que componen la mítica obra de Proust; un primer mos que du per títol Combray (que, per cert, és com s’anomena el blog literari del traductor).

Josep Maria Pinto fa vint anys que es guanya les garrofes traduint, però aquesta és la primera traducció literària que publica. Els fragments que hi ha publicats al seu blog donen fe de l’altíssima qualitat de la seva feina. Combray serà a les llibreries a l’octubre, tindrà unes 240 pàgines i les notes a peu de full seran escasses (les justes per il·luminar algunes obagues, pròpies del context i de l’època, que avui i aquí se’ns escaparien). Si el llibre es ven bé i té èxit, la intenció és envestir també els altres volums d'À la recherche.

Pel que fa als criteris de la traducció, el millor que puc fer és cedir la veu a en Josep Maria : «El llenguatge de Proust, malgrat la seva reputació de complexitat, és, sobretot, molt col·loquial, la qual cosa no vol dir senzill, tampoc. El vocabulari que utilitza és d’una enorme precisió, però sense artificiositat. Això vol dir que per a aquest volum m’ha tocat recuperar de la meva memòria (gairebé inventariar, tenint en compte la riquesa de l’original) tota una manera de parlar que es va perdent, però que no és arcaica, ni carrinclona, ni artificial, que és ben actual però que s’està perdent, esmussant, davant d’una onada d’uniformització que ve de diversos llocs (televisió, diaris, males traduccions -suposo que és una bola de neu). Un exemple: que ja no es pugui llegir gairebé en cap traducció el verb “enraonar”, el verb “amoïnar”..., que s’hagi optat per “m’he oblidat de portar-t’ho”, tan correcte però al mateix temps tan asèptic, en comptes del més familiar, igualment correcte, però més connectat amb el nervi íntim de la llengua “m’he descuidat de dur-t’ho”.

En Josep Maria me n’ha dites més, però ho deixo aquí perquè l’apunt ja m’està sortint massa llarg. (Per cert, que un dels últims llibres que ha tret Viena, Winesburg Ohio, és finalista al Premi Llibreter 2009: l’enhorabona.)