dijous, 10 de setembre de 2009

Cesare Pavese a l'aula

Els qui no som pas de la primera volada tenim la percepció que tres dècades enrere, a les aules de secundària, les diguem-ne derives entròpiques estaven força controlades. Memorem com, en una aula amb cinquanta alumnes, el professor podia fer classe; record que contrasta amb la dificultat actual d’ensenyar qualque cosa a una caterva de trenta jovencells. Però crec que aquestes evocacions són una mica esbiaixades, perquè el fet és que sempre ha costat Déu i ajuda mantenir un ordre mínim a les aules. Cesare Pavese, que es guanyava les garroves cavant en aquest fondo, conta així la vivència desesperant de perdre el control de la situació:

“Ara un pas ara un altre, una classe va, imperceptiblement, minvant l’autoritat del mestre, cosa que aquest tolera per senyoria sabent que és la seva presència i no els renys qui ha d’inspirar el silenci. Però de mica en mica el brogit es va generalitzant i el mestre hi ha d’intervenir i renyar algú. La classe s’adona que el mestre no és invulnerable, que algú ha parlat, i que aquest algú pot ser tothom. Vénen més renys que hi habituen. I com que no es pot castigar tothom, es forma un estat de brogit tolerat que excusa qualsevol deixeble en particular.”

(Cesare Pavese, L’ofici de viure, Anagrama, 2008, traducció de Bonaventura Vallespinosa.)

3 comentaris:

Clidice ha dit...

M'agrada molt Pavese. I jo, que tinc 46 anys, recordo com érem d'incontrolables, vaig fer campana a la meitat de les classes als 14 anys, i la resta ens dedicàvem a rebentar-les ... excepte una, la de matemàtiques, amb Don Juan, un mestre baixet i fet a l'antiga, que ens provocava un respecte reverencial. Mai aixecava la veu i el seu intent era que tots sortíssim amb com a mínim un Bé del curs. Se'n va sortir, i ja em tens a mi, amb la cresta i la "chupa", derivant amb alegria. Evidentment el van fer fora perquè no tenia llicenciatura ... coses que passen.
Estic convençuda que aquella colla de cafres que érem detectàvem una cosa essencial en Don Juan, i que no detectàvem en cap altre professor dels altres, els llicenciats joves: respecte, per la seva feina i per nosaltres.

Anònim ha dit...

Bona Diada, company !

oriol

Joan Calsapeu ha dit...

Bona Diada, Oriol i Montse!