Cesare Pavese a l'aula

Els qui no som pas de la primera volada tenim la percepció que tres dècades enrere, a les aules de secundària, les diguem-ne derives entròpiques estaven força controlades. Memorem com, en una aula amb cinquanta alumnes, el professor podia fer classe; record que contrasta amb la dificultat actual d’ensenyar qualque cosa a una caterva de trenta jovencells. Però crec que aquestes evocacions són una mica esbiaixades, perquè el fet és que sempre ha costat Déu i ajuda mantenir un ordre mínim a les aules. Cesare Pavese, que es guanyava les garroves cavant en aquest fondo, conta així la vivència desesperant de perdre el control de la situació:

“Ara un pas ara un altre, una classe va, imperceptiblement, minvant l’autoritat del mestre, cosa que aquest tolera per senyoria sabent que és la seva presència i no els renys qui ha d’inspirar el silenci. Però de mica en mica el brogit es va generalitzant i el mestre hi ha d’intervenir i renyar algú. La classe s’adona que el mestre no és invulnerable, que algú ha parlat, i que aquest algú pot ser tothom. Vénen més renys que hi habituen. I com que no es pot castigar tothom, es forma un estat de brogit tolerat que excusa qualsevol deixeble en particular.”

(Cesare Pavese, L’ofici de viure, Anagrama, 2008, traducció de Bonaventura Vallespinosa.)

'L'ofici de viure', de Cesare Pavese

En Biel Mesquida és, a ca nostra, un dels millors coneixedors de l’obra de Cesare Pavese. En Biel va descobrir Il mestiere de vivere l’any 1969 (set anys després de la publicació, a Itàlia, del dietari de Pavese) en la traducció catalana de Bonaventura Espinosa. No sé de ningú més qualificat que en Mesquida per parlar d’aquesta obra, que el poeta va començar a escriure el 1936, acabat d’arribar a Torí després d’haver estat confinat en un poblet del sud d’Itàlia, i acabà el 1950, nou dies abans de suïcidar-se, als quaranta-dos anys, en un hotel del centre de la seva estimadíssima ciutat. L’editorial Anagrama va tenir per bé de reimprimir, el 2008, la ja vella versió d'Espinosa. Reimpressió que ara m’ha arribat a les mans, i que he devorat amb els ulls.

L’ofici de viure és l’aixeta mal tancada a través de la qual raja i degota la personalitat torturada, el pensament ferit, el dolor complex del poeta. Pavese vessa reflexions agudes sobre l’ofici d’escriure i sobretot sobre l’ofici de viure, en el qual mestiere mai no aconseguí d’assentar rutines ni seguretats mínimes. El bessó de l’experiència de viure va ser per a ell el miracle d’estimar, però el miracle no va adquirir mai l’estabilitat desitjada: els fracassos sentimentals se succeïren, i el desengany darrer l’abocà a la mort. I això que Pavese no era home d’enganyar-se; al contrari: la lucidesa el va dur a mossegar veritats tristes, la intel·ligència el va dur a comprendre-les, i la saviesa el va dur a acceptar-les. I bo i així –contradictòriament–, el sofriment conservà els caires vius i el poeta resolgué desafiar-lo a les totes, perquè “ara el dolor ja envaeix el matí i tot” i “tot això fa fàstic”.

Però Pavese, com Benedetti, no ha mort. És aquí, al meu costat, i em fa companyia.