'L'ofici de viure', de Cesare Pavese

En Biel Mesquida és, a ca nostra, un dels millors coneixedors de l’obra de Cesare Pavese. En Biel va descobrir Il mestiere de vivere l’any 1969 (set anys després de la publicació, a Itàlia, del dietari de Pavese) en la traducció catalana de Bonaventura Espinosa. No sé de ningú més qualificat que en Mesquida per parlar d’aquesta obra, que el poeta va començar a escriure el 1936, acabat d’arribar a Torí després d’haver estat confinat en un poblet del sud d’Itàlia, i acabà el 1950, nou dies abans de suïcidar-se, als quaranta-dos anys, en un hotel del centre de la seva estimadíssima ciutat. L’editorial Anagrama va tenir per bé de reimprimir, el 2008, la ja vella versió d'Espinosa. Reimpressió que ara m’ha arribat a les mans, i que he devorat amb els ulls.

L’ofici de viure és l’aixeta mal tancada a través de la qual raja i degota la personalitat torturada, el pensament ferit, el dolor complex del poeta. Pavese vessa reflexions agudes sobre l’ofici d’escriure i sobretot sobre l’ofici de viure, en el qual mestiere mai no aconseguí d’assentar rutines ni seguretats mínimes. El bessó de l’experiència de viure va ser per a ell el miracle d’estimar, però el miracle no va adquirir mai l’estabilitat desitjada: els fracassos sentimentals se succeïren, i el desengany darrer l’abocà a la mort. I això que Pavese no era home d’enganyar-se; al contrari: la lucidesa el va dur a mossegar veritats tristes, la intel·ligència el va dur a comprendre-les, i la saviesa el va dur a acceptar-les. I bo i així –contradictòriament–, el sofriment conservà els caires vius i el poeta resolgué desafiar-lo a les totes, perquè “ara el dolor ja envaeix el matí i tot” i “tot això fa fàstic”.

Però Pavese, com Benedetti, no ha mort. És aquí, al meu costat, i em fa companyia.