dilluns, 1 de juny del 2009

'L'ofici de viure', de Cesare Pavese

En Biel Mesquida és, a ca nostra, un dels millors coneixedors de l’obra de Cesare Pavese. En Biel va descobrir Il mestiere de vivere l’any 1969 (set anys després de la publicació, a Itàlia, del dietari de Pavese) en la traducció catalana de Bonaventura Espinosa. No sé de ningú més qualificat que en Mesquida per parlar d’aquesta obra, que el poeta va començar a escriure el 1936, acabat d’arribar a Torí després d’haver estat confinat en un poblet del sud d’Itàlia, i acabà el 1950, nou dies abans de suïcidar-se, als quaranta-dos anys, en un hotel del centre de la seva estimadíssima ciutat. L’editorial Anagrama va tenir per bé de reimprimir, el 2008, la ja vella versió d'Espinosa. Reimpressió que ara m’ha arribat a les mans, i que he devorat amb els ulls.

L’ofici de viure és l’aixeta mal tancada a través de la qual raja i degota la personalitat torturada, el pensament ferit, el dolor complex del poeta. Pavese vessa reflexions agudes sobre l’ofici d’escriure i sobretot sobre l’ofici de viure, en el qual mestiere mai no aconseguí d’assentar rutines ni seguretats mínimes. El bessó de l’experiència de viure va ser per a ell el miracle d’estimar, però el miracle no va adquirir mai l’estabilitat desitjada: els fracassos sentimentals se succeïren, i el desengany darrer l’abocà a la mort. I això que Pavese no era home d’enganyar-se; al contrari: la lucidesa el va dur a mossegar veritats tristes, la intel·ligència el va dur a comprendre-les, i la saviesa el va dur a acceptar-les. I bo i així –contradictòriament–, el sofriment conservà els caires vius i el poeta resolgué desafiar-lo a les totes, perquè “ara el dolor ja envaeix el matí i tot” i “tot això fa fàstic”.

Però Pavese, com Benedetti, no ha mort. És aquí, al meu costat, i em fa companyia.

4 comentaris:

Clidice ha dit...

Adoro Pavese. Tens raó, aquests no moren mai, sempre fan companyia :)

Marcel ha dit...

Joan, l'avantatge de ser tan jove com ets -per més fills que tinguis!- porta implícit l'inconvenient de no poder conèixer tot el que ja ha estat editat fa molt.
Com ara aquest llibre en aquesta mateixa traducció. El que tu has vist és una reedició de l'original de 1969, a la mateixa editorial i amb tapa dura. En tinc 2 exemplars com qui té dos diamants guardats. Ara, el record que en guardo és més aviat depriment, cosa que en aquell moment em degué semblar més atraient que no pas ara!

Joan Calsapeu ha dit...

Marcel: no sóc tan jove! (I, creu-me, si no conec prou bé allò que s'ha editat a casa nostra... no és per joventut, sinó per ignorància.)

"L'ofici de viure" conté apunts depriments, sí. I anotacions amb escassa (o nul·la) voluntat literària. I, bo i així, el volum el trobo atraient i profitós.

Clídice: Si adores Pavese -a mi també m'agrada-, no t'hauries de perdre la novel·la breu "Entre dones soles", en traducció catalana de Francesc Vallverdú, que Proa va publicar l'any passat.

víctor ha dit...

ha plogut una mica des del darrer comentari... però com cada vegada que rellegeixo "il mestiere di vivere" m'enrabio i com no he trobat a ningú a qui li pogués explicar la raó, ho faré ara...

la reedició del 2008 va sortir (no sé si encara es troba) amb les mateixes mutilacions que a l'any 69 amb les notes de l'editor i els punts suspensius que en donen constància.

imagino que seria molt pitjor que l'edició hagués sortit sense aquestes notes i potser representa una certa honestedat, tot i que no hi ha cap introducció on es justifiqui aquesta mutilació.

tots els textos censurats són reflexions sobre la dona i l'erotisme, cabdals per conéixer el seu pensament (i els seus patiments). a la vegada el fet de censurar-los dóna idea de la mentalitat retorçada del censor.

imagino que a l'any 69 no s'hagués pogut publicar aquesta obra sencera, però quina justificació té publicar-la incompleta a l'any 2008?

no hi ha traductors disposats a completar tot allò que manca? (jo en conec almenys un parell de capaços)

crec que Bonaventura Vallespinosa va fer una gran tasca i va posar a l'abast dels lectors catalans alguns clàssics italians, però al 2008 quin sentit té publicar aquesta obra? i a més sense cap advertència preliminar?

gràcies per llegir-ho