dimarts, 9 de juny de 2009

La llengua de la independència

Diu la sociolingüista Carme Junyent, en una entrevista publicada a la revista L’escletxa (núm. 20, primavera 2009), que “la independència ara ja no ajudaria a la supervivència del català perquè ha arribat [?] massa tard. En cap cas es demostra que hagi ajudat a la supervivència d’un idioma amenaçat”. La Carme en sap un niu, i mira que les il·lusions no ens enceguin. Això és bo: cal tocar de peus a terra. Però l’asseveració que fa és discutible (i potser una mica masoquista).

Joan Solà deia abans-d’ahir, a l’Avui, una cosa tota altra: “Sense sobirania política no es pot salvar la llengua”. L'Alfred Bosch també anava per aquí, l’altra diassa, al seu racó del diari susdit, quan argumentava que la independència no farà canviar les pautes d’ús lingüístic a curt termini, però ens darà eines per resistir i anar-hi anant. Jo estic amb en Solà i amb en Bosch, i no entenc la galleda d’aigua freda que la Junyent ens vol tirar a tots plegats. Perquè tenir Estat hi fa molt, perquè en molts casos un Estat així com toca ha ajudat a la supervivència d’idiomes amenaçats –¿on serien ara el danès, el macedoni o el letó sense un Estat que n’assegura la utilitat i la necessitat?

En un Estat català, amb la llengua del país com a única oficial, ja no sentirem allò de “Yo hablo español porque esto es España”. Els qui fins ara s’han expressat així perdran la seguretat que els arbora, i els qui mai no ho diríem ens sentirem forts. Possiblement el re de la cosa està en aquesta fortitud psicològica: en la seguretat que pervé de tenir Estat, que mena a exigir l’hegemonia de la llengua de l’Estat i a exercir-la amb tota normalitat. Com diu Joan Solà –ara vicepresident de l’IEC: llarga vida–, “no pots acceptar que la teva llengua sigui menys que l’altra i que els altres tinguin més drets que tu. No ho pots acceptar perquè això és la mort. Pot ser una mort lenta o dramàtica o sobtada, però és la mort”.

No sé si salvarem la llengua, però amb un Estat propi el català deixarà de ser una broma.

7 comentaris:

Sadurní Vergés ha dit...

Ja tampoc no m'imagino un hipotètic Estat català, independent, on la llengua catalana hagués de desparegut. Ans el contrari, el català en seria la columna vertebral. En Joan Solà és un home molt savi.

Salut,
S.

Clidice ha dit...

D'acord i per això em barallo, dia sí i dia també. Però no perdem de vista que aquest Estat Català només el volem uns quants, perquè ara "no fa fi", ara s'ha de ser "ciutadà del món", o sigui que ho tenim ben magre :(

Joan Calsapeu ha dit...

Cada dia en som més, Clídice, molts més del que sembla, i Espanya no para de carregar-nos de raons. I és vital saber i sentir que som molts, i que anem a més, perquè aquest sentiment dóna força. Un independentista que no s'ho creu té una força 1; un que s'ho creu té una força 10. És per això que, si a ca l'Esquerra i a cal CDC es creguessin la independència -que fins ara no se l'han creguda-, ara l'Estat català ja seria un fruita madura a punt de caure de l'arbre.

Clidice ha dit...

Vam perdre una preciosa oportunitat quan els països de l'Europa de l'Est es van independitzar. El senyor Pujol sempre ha estat espanyol, tot el català que vulguis, però espanyol, per tant és molt difícil que mai CDC estigui "per la labor". I d'ERC no me'n parlis :( que ja no sé quina cara posar-hi :(

Anònim ha dit...

Bé, d'oportunitats no sé pas si se'n perden o no. El que crec que és que hem de crear-les, no pas esperar-les.
Que la llengua necessiti un estat, és molt probable que així sia a contracor d'ERC i CIU.
L'única certesa que tinc és l'assetjament que em fan per l'ús de la meva llengua. Mai canvio. (ells sí, ERC i CIU) I jo no en faig bandera de la meva conducta. Tan sols executo aquesta naturalitat que altres veuen estranya. És com si a casa meva la independència ja hi hagués arribat!
Fem-nos independents, passem d'ells!

Anònim ha dit...

Com en tot en aquesta vida crec que tan sols hi ha una manera d'enfocar les coses: amb optimisme.
Pot semblar autoengany, però és la millor manera d'actuar. El pessimisme ens pot portar a la paràlisi. Si som optimistes de ben segur que trobarem la maera de revertir la greu situació en la que estem.

Joan Calsapeu ha dit...

És que penso que cal distingir entre anàlisi i actitud. L'anàlisi de l'estat de la llengua catalana és funest (en tots els aspectes: el coneixement, l'ús, la qualitat,la seguretat dels parlants, la força de contagi): la llengua fa el bategot, per raons sobretot extralingüístiques. Però l'actitud ha de ser optimista, perquè si hi ha una via de sortida només la transitarem si tenim una gran fe en les nostres forces, si som sincerament optimistes.