La llengua de la independència

Diu la sociolingüista Carme Junyent, en una entrevista publicada a la revista L’escletxa (núm. 20, primavera 2009), que “la independència ara ja no ajudaria a la supervivència del català perquè ha arribat [?] massa tard. En cap cas es demostra que hagi ajudat a la supervivència d’un idioma amenaçat”. La Carme en sap un niu, i mira que les il·lusions no ens enceguin. Això és bo: cal tocar de peus a terra. Però l’asseveració que fa és discutible (i potser una mica masoquista).

Joan Solà deia abans-d’ahir, a l’Avui, una cosa tota altra: “Sense sobirania política no es pot salvar la llengua”. L'Alfred Bosch també anava per aquí, l’altra diassa, al seu racó del diari susdit, quan argumentava que la independència no farà canviar les pautes d’ús lingüístic a curt termini, però ens darà eines per resistir i anar-hi anant. Jo estic amb en Solà i amb en Bosch, i no entenc la galleda d’aigua freda que la Junyent ens vol tirar a tots plegats. Perquè tenir Estat hi fa molt, perquè en molts casos un Estat així com toca ha ajudat a la supervivència d’idiomes amenaçats –¿on serien ara el danès, el macedoni o el letó sense un Estat que n’assegura la utilitat i la necessitat?

En un Estat català, amb la llengua del país com a única oficial, ja no sentirem allò de “Yo hablo español porque esto es España”. Els qui fins ara s’han expressat així perdran la seguretat que els arbora, i els qui mai no ho diríem ens sentirem forts. Possiblement el re de la cosa està en aquesta fortitud psicològica: en la seguretat que pervé de tenir Estat, que mena a exigir l’hegemonia de la llengua de l’Estat i a exercir-la amb tota normalitat. Com diu Joan Solà –ara vicepresident de l’IEC: llarga vida–, “no pots acceptar que la teva llengua sigui menys que l’altra i que els altres tinguin més drets que tu. No ho pots acceptar perquè això és la mort. Pot ser una mort lenta o dramàtica o sobtada, però és la mort”.

No sé si salvarem la llengua, però amb un Estat propi el català deixarà de ser una broma.