dijous, 3 de setembre de 2009

Els evangelis, com una novel·la

En la traducció de Joan Francesc Mira, els Evangelis (el de Marc, Mateu, Lluc i Joan) es llegeixen com una novel·la –com la novel·la fascinadora que són. De fet, després de la resurrecció del protagonista el relat continua, i per això Mira ha tingut el gust i el bon criteri d’incorporar en el volum Els fets dels apòstols, la Carta de Pau als romans i El llibre de la revelació o L’Apocalipsi (Proa, 2004).

Val a dir que llegir els quatre evangelis, primer l’un després els altres, és com llegir els Exercices de Style de Raymond Quenaud: la mateixa història narrada de quatre maneres diferents. Per al meu gust, l’estil suprem és el de Marc, que reïx de contar amb una simplicitat meravellosa, just amb les paraules imprescindibles, despull de tota retòrica; Mateu ja guarneix un poc el pollastre, Lluc és prolix i Joan farceix el gall.

Com en tota novel·la, hi ha l’equip dels bons i el dels dolents. Els bons són Joan el baptista, Jesús i la seva caterva de seguidors, parents i amics, i onze apòstols; els dolents són els dimonis que viuen dins tanta gent (i la fan anar de corcoll), els saduceus, els fariseus, els levites, els legistes, els sacerdots i –és clar– Judes Iscariot; Pilat no se sap si és bo o és dolent.

Els evangelis són uns textos de gran interès literari perquè constitueixen un gènere sense precedents ni continuïtat. No hi havia abans, ni mai hi ha tornat a haver, res de semblant (si no és per recreació, com O evangelho segundo Jesus Cristo de Saramago). I, en tant que gènere, els relats dels apòstols tenen uns trets definidors: economia narrativa, sobrietat, simplicitat, parataxi, i sobretot, la màgia que resulta d’encaixar asseveracions profundes i emocions complexes dins frases molt breus, sense caure en el clixé.

Vaja, que la traducció de Mira és estimulant perquè el valencià posa els materials al servei de l’eficàcia narrativa, i no de la defensa del dogma. I trobo que se’n surt –no podia ser altrament, tractant-se d’en Mira. Si encara no ho heu fet, llegiu L’Apocalipsi, no us el perdeu: m’ha recordat la primera novel·la d’Alzamora, L’extinció. Us asseguro que tot plegat ha sigut la lectura més captivadora que he fet aquest estiu.

3 comentaris:

Clidice ha dit...

Malgrat que la temàtica no m'interessa, si més no en aquest moment, la temptació és que vingui de la mà d'en Mira. Ja veig a venir que si l'ensopego acabo caient en la temptació del maligne. No sé pas si als evangelistes els faria el pes això i abominarien dels seus textos ^^

Núria Talavera ha dit...

Gràcies per la recomanació, m'interessa molt, a veure si el trobo a la biblioteca...

Joan Calsapeu ha dit...

Montse: Segur que als evangelistes els plauria que els seus textos caiguessin en mans de descreguts com tu -de fet, aquesta era la seva intenció.

A banda d'això,trobo que els evangelis haurien de ser lectura obligada a l'ensenyament secundari: sense aquests textos és impossible entendre la història de l'art a Europa.

Núria: el volum d'en Mira no et decebrà -t'ha decebut mai res que hagi escrit en Mira?