dimarts, 29 de setembre de 2009

Menys que un

Llegeixo els assajos de Joseph Brodsky que Siruela va publicar el 2006 en traducció castellana de Carlos Manzano. Perquisicions sobre Kavafis, Akhmàtova, Montale, Auden, Mandelstam i Tsvietàieva, sobre Istanbul i Sant Petesburg, sobre la literatura i la memòria. Textos que disseccionen obres, autors i ànimes amb l’acuïtat i la fondària de què és capaç una fulla d’afaitar. Pàgines que m’abelliria llegir en anglès i m’exaltaria de llegir en català. Singularment el primer dels assaigs, el que dóna nom al volum: Menos que uno.

Diu Brodsky en aquesta cambra primera del llibre: “Suposo que sempre hi hagué un «jo» dins la petita petxina entorn de la qual «tot» succeïa. Dins d’aquella petxina, l’entitat que anomenem «jo» no canviava mai i mai deixava de contemplar el que s’esdevenia a fora. No pretenc insinuar l‘existència de perles dins. El que dic és que el pas del temps no afecta gaire l’entitat. Obtenir una mala nota, manejar una fresadora, que t’estomaquin en un interrogatori o fer una classe sobre Calímac són essencialment la mateixa cosa. Vet aquí per què ens esbalaïm quan creixem i hem d’afrontar les tasques pròpies dels adults. La insatisfacció d’un infant davant l’autoritat dels pares i el pànic d’un adult que afronta una responsabilitat són de la mateixa naturalesa. No som cap d’aquestes figures: tal vegada siguem menys que «un».”

Potser sí. Si fos així, hauria d’admetre que el bo de Pessoa m’ha aixecat la camisa –ja ens ho advertia la seva germana, però no li fèiem cas. Potser sí que anava errat i cada un de nosaltres no és «molts», sinó que molts no són sinó «un» (ço és, variants dialectals de la mateixa persona), i que per tant un hom és «menys que un». Ara em sento com si m’hagués pres un emètic i estigués a punt de vomitar un mal bocí de Pessoa.