El parlant d’una llengua és un habitant d’aquesta llengua. Perquè la llengua és el lloc, i el so de dir-la n’és la base material. Les paraules tenen una densitat locativa inapel·lable –fins i tot en anglès–; hi caminem tirant pel dret (amb paraules inequívoques i clares) o fem marrades (amb perífrasis, eufemismes i catacresis). Els mots fan un locus on hi és tot.La llengua també és el temps atrapat dins les paraules: el passat, el present i el futur embotellats allà mateix; la memòria de bracet amb les profecies. Ingressar en la llengua, doncs, és inserir-se en les coordenades espaciotemporals del poble que la parla. És per això que a Espanya no ens entenen, ni ens entendran mai: les seves coordenades són unes altres.
I és per això que, quan parlem català, fem lloc i donem temps als altres, i quan no els hi parlem els deixem fora de lloc i orfes de temps. Un nouvingut que encara no sap la llengua del país està descol·locat com un animal de la selva que d’un plegat es despertés a la sabana. Mantenir-lo apartat de la llengua (apartat del lloc i del temps) és fer-li un tort a ell (perquè se li nega la integració) i als autòctons (perquè s’aboquen a la desintegració). En el benentès que, quan una acció és danyosa per a qui la fa i per a qui la rep, i l’acció torna hàbit, som davant un comportament estúpid.
L’ocupació té això: socialitza l’estupidesa i li dóna una aparença de normalitat.
2 comentaris:
per això canviar al castellà pot ser un acte de racisme o d'autoodi, res d'educació
Generalment és autoodi. Sovint és racisme. I manta vegada és totes dues coses alhora.
Publica un comentari a l'entrada