Auden continua la seva reflexió sobre l’escreix d'implicació personal que comporta l’escriptura, comparant-la amb la manca de veu activa que el poeta atribueix a la pintura.VI
Si fos pintor, crec que seria capaç de pintar un retrat que expressés a un observador el que vull dir quan penso la paraula Tu (bell, adorable, etcètera), però em seria impossible pintar de tal manera que ell sabés que jo t’estimo a tu. El llenguatge de la pintura manca, com si diguéssim, de Veu Activa, i és justament aquesta objectivitat la que fa absurd que un observador pregunti: “¿És de veres el retrat de N. (i no d’un bordegàs, un jutge o una locomotora disfressada)?”.
(traducció: jo mateix)
If I were a painter, I believe I could paint a portrait that would express to an onlooker what I mean when I think the word You (beautiful, loveable, etc.), but it would be impossible for me to paint it in such a way he would know that I loved You. The language of painting lacks, as it were, the Active Voice, and it is just this objectivity which makes it meaningless for an onlooker to ask: -“Is this really a portrait of N (not of a young boy, a judge or a locomotive in disguise)?”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada