El problema es resumeix amb sis paraules i una coma: A Espanya, la democràcia és anticonstitucional. Això és tot. Bé, no: tot no és. Potser caldria afegir-hi que Espanya és un depredador que necessita matar per viure, fer morir les nacions que no són ella; que gruny amb ràbia canina davant un os més dur de rosegar que no semblava (digueu-li Catalunya); que com més bèstia és ella, més adhesions concita. Però llavors hauria fet servir més de sis paraules i una coma, i el paràgraf resultant ja no tindria la gràcia centellejant dels aforismes. ¿Saps què, doncs? Encendré un ciri a sant Breu i me n’estaré.Deixem-ho en l’apotegma del portal. I tot el que puguem dir-hi de més no serà sinó parafrasar la simple constatació: posar-hi els exemples, les concrecions, els antecedents i la retòrica argumentativa; acolorir el quadre, interpretar-lo i comunicar-lo. Feinum lloable i necessari, no cal dir-ho. Però al remat resta el que hi ha: uns Cains que branden lleis corretjoses contra uns Abels que invoquem democràcia. El conflicte no té aturador, però sí solució: que els qui branden les lleis ho facin en un estat, i els qui invoquem la democràcia, en un altre. Els primers convenceran el seu públic que llurs lleis són democràcia, i en aital convenciment trobaran consol; els segons farem que la democràcia sigui llei, i tindrem la legítima satisfacció de fer un servei d’abast planetari, una proferta de llibertat i de dignitat per a tots els éssers humans.
Això que he escrit, naturalment, té molt a veure amb el 13D. Ho té tot a veure.
